“Les conductes problemàtiques són un acte de comunicació que cal treballar”

La conducta disruptiva consisteix en un comportament que desafia la figura d’autoritat. En el context de l’educació, altera l’harmonia a l’aula i es malmet el procés d’aprenentatge d’un o més alumnes. L'harmonia a l'aula fa referència al compliment de les normes de comportament, el respecte cap als companys i professorat i al compliment de les tasques encomanades.

Paco Ferron
 
 

Anna Parera i Mercè Capell

Tradicionalment han estat considerades conductes antisocials, però cal anar més enllà en la seva anàlisi, conèixer els tipus, el context en què es donen, la capacitat dels agents educatius per gestionar-les i el suport que necessiten per fer-hi front.

Entrevistem l’Anna Parera, mestra d’educació especial i orientadora educativa i la Mercè Capell, mestra d’educació especial i psicopedagoga, que van ser docents del curs “Gestionem l’aula: comportaments límit a les EMPA i els PFI”, adreçat al professorat d’escoles d’adults i al dels Programes de Formació i Inserció (PFI), organitzat per la Gerència de Serveis d’Educació de la Diputació de Barcelona.

Un dels temes que plantegeu és el de la identificació de les conductes problemàtiques, introduint les seves causes. Com ho enfoqueu?

Anna Parera: En general una conducta no és un problema de per sí. Es considera que és problemàtica, en funció de dos factors: d’una banda, pel context en què es dona, i com aquest context la interpreta. Per altra banda, cal avaluar les seves característiques o elements definitoris de durada, freqüència i intensitat, que faran que sigui considerada més o menys problemàtica. Nosaltres considerem que aquests són els punts de partida per analitzar-la. A partir d’aquí es valora si abordar-la en conjunt o en funció d’alguna de les seves característiques.

Mercè Capell: Sempre busquem paraules que ens permetin tenir un llenguatge compartit i, amb això, volem deixar clar que la conducta és un acte de comunicació. Una comunicació que no sabem com gestionar, en què l’emissor és un/a adolescent, com a receptor estic jo i l’acte comunicatiu pot ser una cadira que vola per l’aula. Hem de tenir la capacitat de veure això com un acte de comunicació en què cal valorar: què ens vol dir, quins antecedents previs hi ha, quines conseqüències hi haurà?… i saber que ho podem articular i fer servir per crear un projecte pedagògic, que és el que li servirà realment a aquell/a jove.

La pedagogia a l’aula passa també per la conducta, passa per empoderar-nos com a persones i passa també per autoregular-nos. A partir d’aquí ens trobem en el llindar  de la patologia mental, en la que no entrem massa. Hi ha moments en què a les aules tenim problemes de conducta però també nois i noies amb patologies mentals diverses. Hi ha hagut força demanda d’entrar en aquest terreny, però ens hem quedat en proporcionar informació pràctica per accedir a ajuda, més enllà del que haguem pogut desenvolupar en aquestes sessions.

Podem dir que el nostre objectiu bàsic, aquests dies ha estat fer soroll per re-col·locar aquests temes, arribar a les estructures d’alguns claustres, sensibilitzar una part del professorat per entendre que no és el món contra el professorat. Tenim a les aules gent malalta. Tenim joventut ferida per trajectòries vitals molt dures que la única manera que tenen per fer que algú se’ls miri és portar-se malament. Entendre aquestes conductes des d’altres posicionaments afavoreix la distensió del professorat i facilita el treball en xarxa. Vull destacar que en aquesta història hi ha un punt molt positiu i és que els alumnes venen cada dia. És molt fàcil no venir. Si venen és que tenen alguna cosa a dir.

AP: També és important fer visibles les conductes que no causen problema a l’aula, però sí son disruptives de l’aprenentatge. Ens referim a l’alumne que no participa, que es retrau. En realitat, no té una conducta disruptiva per l’aula, però la seva conducta també mereix ser observada per valorar si afavoreix o no el seu camí cap a l’aprenentatge i plantejar-nos com la tractem.

MC: Això respon a un plantejament en què el focus és l’alumnat, no el professor ni les seves vivències. Seguint amb el llenguatge compartit, la conducta és una via de comunicació que es treballa, no es sanciona. Està clar que sempre hi haurà unes normes i uns límits que s’han de respectar, però la conducta s’ha de treballar. És a dir, si una conducta no està adaptada a les normes i límits, sancionarem les conductes, però no a les persones

Parlant de què fer davant les conductes problemàtiques, com plantegeu els protocols d’actuació?

MC: En la vessant més pràctica d’aquesta formació es volia generar un document que fos útil a les aules. En principi, el protocol serà en funció del que regeixi com a normes en el centre en què s’estigui. A partir de les normes d’organització i de funcionament de centre hem de poder arribar a uns pactes o acords a les nostres aules. Com a grup s’hauria de pactar quan es menja a l’aula, quan s’entra o es surt … totes aquelles coses que si no estan clares generaran conflicte. De protocols hi ha tants com puguin assolir i consensuar cada grup. Cal tenir en compte sempre una llei marc, que és la normativa del centre, i considerar el punt evolutiu en què es trobi cada grup.

AP: No hi ha eines que funcionin a tot arreu. No portem un protocol marc aplicable a totes les aules i situacions, perquè estem convençudes que no es pot plantejat així. La nostra idea és donar eines per començar la reflexió per tal de que cada claustre, cada professional, pugui valorar el que té a la seva aula i creï aquell protocol que s’ajusti a la seva realitat en aquell moment.

Quina importància té, en aquests plantejaments, el treball en equip?

AP: Ens hem trobat amb què els professionals que venen a formar-se en aquesta temàtica, majoritàriament, desenvolupen la seva feina en solitari a l’aula i treballar en xarxa o en equip els resulta complex d’executar. De vegades es plantegen qüestions que no poden resoldre de forma autònoma, ja que no disposen de temps o accés a consultar a determinat professional o no tenen al costat una persona amb qui compartir aquestes problemàtiques. Per nosaltres és una situació una mica impactant. Per això els animem a que generin xarxa amb companys, estudiants en pràctiques, tutors d’aquests alumnes…

MC: En relació a aquesta qüestió, els hi fem un test senzill d’autoconeixement, que permet identificar diferents personalitats. Després poden fer-lo servir amb companys o a les aules amb l’alumnat. Amb això volem que vegin que tots aquests perfils que s’han identificat, poden ser útils, ja que cada tipologia de personalitat ofereix diferents formes de resposta o actuació.

Hem de pensar que la joventut que al matí està amb nosaltres, en altres moments del dia pot treballar amb el pare, o toca en un grup de música o jugar en algun equip esportiu. És evident que tenen capacitats i desenvolupaments positius que cal rescatar i posar en valor i per això cal un treball en xarxa.

A les aules es fan moltes coses, que tenen molt de valor, són molt creatives i sovint no es tenen en compte, no es comparteixen. Potser només anomenant-les de forma tècnica i sistematitzant-les, es poden teoritzar i atorgar-les-hi una entitat. Crear un marc teòric que les fonamenti i que pugui ser compartit per construir junts.

Parleu sovint de les eines per gestionar la diversitat, quines són?

MC: El concepte de diversitat no ens ha de fer pensar res diferent a la diversitat que podem tenir tu i jo, al nostre lloc de treball. La gestió de la diversitat l’entenem com el respecte a qualsevol company amb el que et toca treballar. Més enllà de la discapacitat, parlem d’una diversitat de Barça-Madrid, de colors de pell, de creences, de realitats viscudes… a més a més, es pot donar que un tingui una patologia, una afectació motriu… i això seria un element més de la seva definició com a persona, no allò que el defineix. Des d’aquesta diversitat enriquidora, busquem i rescatem el millor de cadascú. La diversitat ens ha de fer entendre el món d’una manera globalitzada, de ser respectuosos amb els del costat, de no interposar el meu ego amb el de qualsevol altre. La diversitat ens ajuda a créixer, a evolucionar.

AP: Sovint ens fa por parlar de diferència i la diferència és preciosa. Hem viscut amb allò de que tots som iguals en drets i deures i aleshores dir diferència ens fa por. No ens ha de fer por ser diferents. Per què no, en un aula, gent de realitats diverses pot necessitar coses diferents? I podem tenir formes d’actuar diferents segons qui hi ha al davant en aquella aula. No ha de ser un problema i és una realitat.

MC: Aquesta qüestió surt, sovint, quan es parla del concepte d’equitat, ja que no tots necessiten el mateix, en el mateix moment, i no hem de fer el mateix per tothom. S’ha de buscar l’excel·lència per tothom i considerar també que cadascú té la seva excel·lència. Es tractaria de buscar l’equitat per aconseguir una excel·lència personal.

Perquè és important, pels docents d’escoles de persones adultes i de PFI, la formació en gestió de l’aula en relació als comportaments límit  ?

AP: És important que aquests docents surtin de les sessions formatives amb intenció de revolucionar els seus àmbits. Que es qüestionin i facin qüestionar-se coses. El nostre ideal seria que sortissin amb més preguntes que respostes. Que qüestionin allò que fan, des d’una mirada amb una base més teòrica o fonamentada amb aportacions externes, potser algunes lectures…

Estaria bé que fessin d’ona expansiva. Per nosaltres és molt engrescador quan al final algú diu: per què no hem parlat de tal tema? o per què no hem reflexionat sobre aquella qüestió? o ens agradaria fer una formació més… A partir de plantejar la gestió de la conducta disruptiva a l’aula podem començar a plantejar-nos moltes coses que van més enllà d’aquestes conductes: com plantejo l’aula?, com plantejo la mirada de l’alumne? Aquesta formació ja és important per això, però també destacaria que els cursos són un espai per compartir, un espai de trobada i d’adonar-se que no estan sols, que fan coses interessants i que poden enriquir-se dels companys.

MC: Crec que és una excusa perfecta per tots aquells professionals que són experts en una parcel·la concreta del saber, com són els professors dels PFI i de les Escoles d’adults (que són biòlegs, filòlegs, fusters, mecànics…) i que, amb aquesta formació, poden acostar-se a la psicopedagogia i a una manera d’entendre on cal una prèvia psíquica per l’aprenentatge. Cal crear vincles amb l’alumne. Donar la ma a l’arribada a la classe, preguntar com estàs?, mirar-se a la cara… són elements molt valorats, experimentats i validats des de la psicopedagogia, per què no els estem aplicant amb aquests joves, a priori fracassats del sistema?

Començant per parlar de les conductes disruptives, que és el que els amoïna, podem reconduir i buscar un espai de bona praxi. És imprescindible que arribin a entendre la necessitat del vincle amb l’alumne, per transmetre aprenentatge. És important també que puguin relaxar la tensió, que viuen sovint, a partir d’entendre les conductes. Cal començar a deixar expedients sancionadors, càstigs, etc., encara que sempre s’han de tenir els mecanismes per fer respectar les normatives de centre.

AP: Aquesta formació ha de provocar una manera de fer a les aules que sabem que és una inversió que pot donar molt bons resultats.

Paco Ferron
About Paco Ferron

Tècnic d'educació de la Diputació de Barcelona Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*