Ens rivalitzen

A les parets de l'Institut Doctor Puigvert hi ha pòsters fets pels alumnes que parlen dels fets de l'1 d'octubre. En un d'ells es llegeix "els polítics ens rivalitzen". Mentre faig aquesta visita al centre, uns jutges condemnen uns músics i uns tractants d'art s'autocensuren

Raimon Goberna
 

Assemblea de famílies del centre Els Horts després dels fets de l’ d’octubre | ROBERT BONET

Sóc a l’Institut Doctor Puigvert. A la paret hi veig uns pòsters fets pels alumnes. Tracten dels fets ocorreguts el dia 1 d’octubre: les votacions, les actuacions policials, el paper dels polítics. Per a molts joves una estranya benvinguda al món de la política, un conflicte amb un debat ineludible i sovint enverinat. En un dels pòsters hi diu “Els polítics ens rivalitzen”.

Desconec el procés educatiu que va dur als joves a escriure això, però el cartell em sobta. Utilitza una terminologia inusual, un llenguatge clar i un missatge diferent de la resta. Mentre visito l’institut uns jutges condemnen certs músics i uns tractants d’art s’autocensuren per raons que no saben explicar. La llibertat d’expressió surt a debat i penso que els joves ja ho havien entès. Per això protestaven.

“Ens rivalitzen”, diuen. Forçats a posicionar-se, potser sense entendre l’argumentari, sense compartir-lo o sense poder qüestionar arguments d’aparença evident, els joves qüestionen el marc del debat. Reclamen sobrepassar els límits imposats. Els joves adoren l’exploració dels límits. El cervell els ho demana, en la seva condició d’adolescents, però també com a ciutadans. Aquesta exploració requereix superació, traspàs i com sabem, és font de conflictes.

El missatge oficial diu que superar els límits és bo quan produïm, però no quan ens expressem. Opinadors, polítics i jutges es posen sistemàticament d’acord en això i des de costats oposats, defensen el mateix: que no es pot dir allò que no és convenient. Però certament, als joves de l’institut no sembla interessar-los massa la conveniència.

Com que a ells no els interessa, l’educació ha d’actuar. No pot renunciar a qüestionar les normes, ni aspirar al traspàs acrític de les convencions socials i polítiques. El coneixement no es limita a una sola veritat, ni a un sol origen, ni a un únic reconeixement. Un procés educatiu ha de ser participat i dialògic, una deconstrucció que no renunciï a allò que tenim de ciutadans. Per això tenim l’art, farcit de situacions fictícies i irreals, a vegades odioses i indefensables. L’art és l’eina d’exploració per excel·lència, perquè l’únic límit és la ment.

Amb l’art podem parlar del rival o de qui ens rivalitza, podem glorificar algú fins a l’absurd o dur-lo pel pedregar, podem corrompre els arguments o banalitzar-los. A través de l’art, el terreny de joc està servit. Després, ja establirem les convencions de la convivència. Si restringim el terreny públic de l’art, limitem el marc de la vida en comú.

Vivim a vegades en una “imaginària auto-importància” com deia Carl Sagan, com si les nostres opcions no admetessin crítica ni dubte. Però els joves “rivalitzats” semblen més interessants en aquest dubte que en les nostres seguretats. L’educació haurà de comprendre en certa mesura el relativisme, dubtar de les banderes del poder, del consum, de la correcció i la imatge.

Potser la rebel·lia d’uns joves d’institut no és a favor de cap causa, però això no la fa pitjor. A mi em sembla una rebel·lia a favor de la llibertat de pensament. Suposo que així posen la primera pedra per a intervenir els conflictes creats pels seus pares. Per la meva part penso que tenen raó i espero que se’n surtin.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*