Quan després d’atacs violents sorgeixen les pors

Amb el neguit que els fets actuals afecten la relació entres persones musulmanes i no musulmanes al nostre entorn, aquest article pretén reflectir com estereotips històrics afecten les nostres percepcions i pors.

Escola de Cultura de Pau
 
 

16646531075_37a575d24d_z

Moments com l’actual amb una intensitat mediàtica tant gran sobre la guerra a Síria, l’emergència dels refugiats i els atacs contra població civil a diferents parts del món, interpel·len al professorat a abordar la qüestió a l’aula. La gravetat d’aquestes situacions remouen consciències i emocions (indignació, por, però també solidaritat), i per aquest motiu són també oportunitats d’aprenentatge amb l’alumnat.

Amb el neguit que els fets actuals afecten la relació entres persones musulmanes i no musulmanes al nostre entorn, aquest article pretén reflectir com estereotips històrics afecten les nostres percepcions i pors. Aquest any 2015 el 40% dels delictes d’odi a Espanya ha estat contra persones musulmanes, fent de la islamofòbia el principal motiu dels delictes d’odi. Aquesta dada, gens menyspreables, demana una resposta integral, incloent l’educativa. Trobareu aquí alguns arguments de reflexió sobre com tractar aquestes temàtiques a l’aula, des de plantejaments d’educació per la pau.

Terroristes islamistes o Islam terrorista?

Tot i que no hi ha una definició de terrorisme internacionalment acceptada, el dret internacional humanitari n’aporta la pista principal, que és el fet de matar civils amb l’objectiu de causar el terror entre la població (article 51.2 del Protocol adicional I i article 13.2 del Protocol addicional II als Convenis de Ginebra). D’acord amb aquests articles, es pot considerar que qualsevol actor armat, ja sigui un grup armat d’oposició o també l’Exèrcit d’un Estat que estigui atacant indiscriminadament la població civil com a estratègia de guerra està cometent actes de terrorisme. Es pot dir, doncs, que hi ha grups islamistes que utilitzen tàctiques terroristes? Si, es pot dir. Igual que es pot dir que hi ha Estats que utilitzen tàctiques terroristes, oi que hi ha grups armats cristians i laics que utilitzen tàctiques terroristes?

D’altra banda, al món hi ha 1.600 milions de musulmans, el que representa un 23,2% de la població mundial (a Europa només representen un 7,6% de la població, i a Espanya un 3%). Una població mundial d’aquestes dimensions necessàriament implica una gran diversitat de formes d’entendre la religió musulmana.

D’acord amb aquesta enorme diversitat de realitats, considerar que els musulmans són proclius a atacar indiscriminadament a la població civil és com pensar que els nord-americans són simpatitzants del Ku Klux Klan o de grups d’extrema dreta, o que la gran majoria de capellans abusen dels infants. Tots tres factors, atacs indiscriminats a la població civil, assassinats per motius racistes i abús sexual de menors són actes greus, reprovables i que s’han de perseguir, però han estat comesos per una minoria de gent, i és una distorsió de la realitat fer-ne responsable tot un grup.

És un fet, doncs, dir que hi ha grups islamistes que utilitzen tàctiques terroristes, que ataquen indiscriminadament a la població civil desarmada, clamant promoure (una visió determinada de) l’Islam. Però això no vol dir que l’Islam, com a religió, tingui cap tendència, o més tendència que altres grups confessionals a utilitzar la via armada. En aquest sentit, és bo recordar la mobilització de musulmans arrel dels atacs de París, com l’obertura de 2.500 mesquites per a pregar i condemnar tot tipus de violència o el vídeo viral No en el nostre nom de musulmans al Regne Unit.

Quins són els mecanismes que porten a aquestes generalitzacions?

Tot i que pot ser natural sentir por quan hi ha episodis de violència física real com van ser els atemptats de Paris, entre molts altres episodis de violència, també cal preguntar-se quins són els factors que fonamenten aquest sentit d’amenaça de l’Altre, arribant a identificar-lo com a enemic. Cal tenir en compte que les nostres percepcions i reaccions estan distorsionades per mecanismes psicològics i socials que ens condicionen. Vegem-ne alguns:

Font: Cinismo Ilustrado, reflectint com les tragèdies ens poden afectar diferentment en funció de si afecten persones que sentim del nostre grup o de grups d’Altres.

Font: Esquema adaptat del material didàctic “(Deconstruir) la imatge de l’enemic”

Alteració de les percepcions: compensar l’atenció i la memòria selectiva: les persones tenim atenció i memòria selectiva, i sovint, captem i recordem les informacions que reforcen les nostres opinions i valors, mentre que minimitzem i oblidem les informacions que qüestionen les nostres opinions.

Santiago Alba Rico explica un test fet amb professorat de secundària al que es donava deu segons per a associar termes amb el primer que els vingués al cap. Molts d’ells van relacionar “Islam”, amb “terrorisme”, “violència” o “fanatisme”, malgrat ser professors i professores progressistes. Alba Rico reconeix que amb més temps aquest professorat hagués matisat més les seves respostes, però que malauradament vivim en una societat de la immediatesa que exigeix respostes ràpides.

L’Informe Observatori de llibres de text que analitza llibres de Ciències Socials en català de 4rt d’ESO, recull que molts d’aquests manuals escolars mostren imatges simplificades de l’Islam, i associades a la violència. L’informe conclou que l’Islam es tracta de forma monolítica, sense mostrar-ne les diferències, que es relaciona l’Islam amb la violència i amb les seves manifestacions més ortodoxes, que s’hi donen confusions conceptuals (com ara confondre panarabisme i panislamisme), o el fet que a diferents llibres les expressions “fonamentalista” o “integrista” només s’associen a la religió musulmana i no a cap altre religió, fins i tot en casos en que grups armats cristians van perseguir deliberadament víctimes musulmanes. Altres informes anteriors han apuntat conclusions similars.

El nostre imaginari col·lectiu està acostumat a associar Islam amb violència. Aquest fet pot explicar perquè posem molta més atenció en fets violents que en fets pacífics protagonitzats per persones musulmanes. I que a més de posar-hi més atenció, els recordarem més fàcilment. Quants exemples històrics del món àrab i musulmà sabríeu citar relacionats amb la violència armada o el fanatisme religiós? Quants exemples del món àrab i musulmà sabríeu citar relacionats amb revolucions emancipadores o governs laics? Existeixen nombrosos episodis històrics progressistes del món àrab i musulmà com Al-Nahda, les primaveres àrabs, o el paper de destacats intel·lectuals musulmans, però sovint són oblidats per l’imaginari col·lectiu occidental.

També és pertinent recordar perquè la premsa i la memòria col·lectiva sovint obliden que, recentment, grups cristians també han perpetuat atacs contra grups de musulmans per motius religiosos. Alguns exemples no exhaustius són la massacre de Srebrenica al 1995, on l’exèrcit serbi (cristià ortodox) va matar 8.000 homes i nens musulmans; les violacions sistemàtiques a entre 20.000 i 60.000 dones bosníaques (musulmanes) a la guerra de Bòsnia per part de grups serbis (ortodoxos) o croats (catòlics); o la persecució que pateix la població musulmana a la República Centreafricana que fa que més de 30.000 musulmans hagin de viure en set camps protegits per les Nacions Unides per salvaguardar les seves vides.

Reforç del sentiment de pertinença de grup: Nosaltres versus Vosaltres: a més de la distorsió de les percepcions, el sentiment d’amenaça i les pors poden portar a reforçar el sentiment de grup, i fins i tot a la polarització. Això succeeix especialment quan hi ha una sensació de “Nosaltres contra Vosaltres” o pitjor encara de “Vosaltres contra Nosaltres” com és el cas actual.

Alguns dels mecanismes que s’activen en aquesta dinàmica del Nosaltres i el Vosaltres és el favoritisme intragrupal, mitjançant el qual s’arriba a justificar fets semblants amb explicacions molt diferents: tendim a justificar més fàcilment les accions que comenten les persones del nostre propi grup, mentre que una mateixa acció feta per una persona d’un altre grup ens pot semblar inacceptable o perillosa.

Un exemple és com es permet que alguns països, que considerem “amics” tinguin un programa nuclear i fins i tot la bomba atòmica (com Israel), mentre que altres països (com l’Iran) semblen voler atacar l’occident irremeiablement.

escolapau1

Font: Family Dad fent paròdia de com atribuïm que la causa d’uns atacs violents es deuen a una raó o a una altra en funció del color de pell de la persona (“Trastornat mental” si té la pell de tons clars, o “Terrorista” si té la pell fosca).

Els mecanismes de reforç del grup que sentim com a nostre, i la distanciació dels grups que sentim com a diferents genera dinàmiques de polarització i, de nou, distorsionen les percepcions i les emocions. Així, tots aquests mecanismes fan que, malgrat que els atacs terroristes afectin de forma exponencialment més greu països llunyans, ens genera molta més empatia un atac a Paris que un altre al Líban, a Nigèria o a Mali.

escolapau2

Font: Cinismo Ilustrado, reflectint com les tragèdies ens poden afectar diferentment en funció de si afecten persones que sentim del nostre grup o de grups d’Altres.

Alteració de les emocions: sentir-se amenaçat per l’Altre genera un sentiment de por sobredimensionat, que l’atribueix molta més capacitat d’acció de la que realment té, i alhora congela la capacitat de sentir empatia de cara a aquest Altre.

Evidentment pot semblar difícil empatitzar amb una persona o grup que comet greus violacions de drets humans. Però aquesta dificultat suposa un problema greu si aquesta manca d’empatia es suma a un procés de polarització de “Vosaltres” i “Nosaltres” que acaba posant en el mateix sac una gran diversitat de persones.

Tots tres factors, alteració de les emocions, reforç del sentiment de pertinença de grup, i maximització de les emocions es reforcen l’un a l’altre, entrant en una espiral que pot arribar a distorsionar força la imatge que es té de l’Altre. És important ser conscients de cadascun d’aquests mecanismes i mirar de contrarrestar-los.

Com treballar-ho a l’aula?

Estudis recents ressalten la necessitat de debatre temes controvertits a l’aula. No es tracta només d’una recomanació per a desenvolupar el pensament crític de l’alumnat com recomana el currículum oficial, sinó també perquè s’ha observat una relació directa entre la radicalització ideològica de certes minories amb el sentiment de que temes relacionats amb la seva identitat semblen controvertits, tabú, o fins i tot reprovats a la societat on viuen. Un exemple és el de portar o no el vel, un debat sovint controvertit en el que es barreja una gran diversitat d’arguments. Per què no obrir el debat a l’aula sobre aquest tema i sentir com el viu l’alumnat?

Alguns continguts interessants per a l’aula proposen aprofundir en els coneixements sobre la religió musulmana i d’altres religions. Això ens facilita analitzar quins valors promouen, i la diversitat en que es posen en pràctica (veure requadre), i desmuntar alguns dels prejudicis al respecte.

Informar-se bé abans de formar-se un criteri propi:

Jueus/cristians/musulmans: És una religió molt diferent d’altres religions monoteïstes, l’Islam? De la mateixa manera que els Cristians reconeixen la Tora jueva dins de la seva tradició, i l’incorporen a la Bíblia en forma d’Antic Testament, els musulmans reconeixen la Tora i el Nou Testament com a orígens de la religió musulmana. Una expressió àrab parla de “pobles del llibre”, per referir-se a que jueus, cristians i musulmans tenim tota aquesta tradició judeo-cristiano-musulmana en comú.

Confessionalisme/secularisme: Hi ha hagut relacions entre religió i estat molt diverses, des d’estats amb una forta implicació de la religió en els afers polítics (com Iran als anys ’80 o l’actual Aràbia Saudita) fins a estats completament seculars (com Egipte amb el Nasserisme als anys ’60, la Tunísia de Bourguiba, o els règims de Gaddafi o de Saddam Hussein, tots marcadament laicistes). Com han demostrat aquestes experiències, que un estat sigui confessional o secular no garanteix un major respecte pels drets humans o un grau de democràcia més profund.

Jihad: Es tradueix, literalment per “esforç”, no pas per “guerra santa”. Significa l’esforç de comportar-se com a bon musulmà, i també l’esforç per a fer que altres persones creguin en l’Islam. Es pot estar d’acord o no amb el proselitisme religiós, però cal ser conscients, que traduir “jihad” per “guerra santa” és fer una traducció molt interpretativa, per no dir tendenciosa o manipuladora.

Vel: Des d’occident, el vel, en les versions com el niqab o la burka en que es tapa la cara de la dona, sovint s’interpreta com un símbol d’opressió sobre les dones. Que hi hagi tantes formes de vel (shayla, hijab, chador, niqab, burka…) en els diferents països musulmans ja demostra que no té tant a veure amb la religió en sí com amb el costum local de cada país.

Finalment, també és important treballar l’estima dins del grup classe, abordar específicament els prejudicis i els estereotips a l’aula, ja sigui per treballar-los en general, o relacionats amb qüestions que afectin directament alumnes del centre escolar. Existeix una gran varietat de materials d’educació intercultural per abordar específicament la imatge de l’Altre com a enemic, que poden ser útils. La millor manera de trencar estereotips és conviure amb persones islàmiques – com amb les altres persones que enriqueixen la diversitat de l’aula–, i aprofitar la seva presència i la implicació de les famílies en el centre escolar per a conèixer més de prop la seva realitat.

 

 

 

Escola de Cultura de Pau
Sobre Escola de Cultura de Pau

L'Escola de Cultura de Pau es va crear l'any 1999 amb el propòsit de treballar per la cultura de pau, els drets humans, l'anàlisi de conflictes i dels processos de pau, l'educació per la pau, el desarmament i la prevenció dels conflictes armats. Contacte: Página web | Facebook | Twitter | Més articles