L’educació per a la igualtat: procés en construcció

L'existència d'un marc legal progressista, no és suficient per garantir la coeducació i la igualtat entre homes i dones.

Institut de Drets Humans de Catalunya
 

27843783795_68269c68d4_o-1

Tot i l’existència d’un marc legal contra la violència de gènere (Llei 13/2007), en el que s’inclouen també un seguit de mesures per implementar en l’àmbit educatiu -prevenció de la violència masclista, la discriminació per qüestions de gènere o el sexisme a l’aula-, és indubtable que, avui, no estem en condicions d’afirmar que ens trobem davant d’una educació que hagi eliminat del tot les diferències entre nenes i nens o noies i nois en l’etapa educativa.

Aquestes i altres reflexions van sorgir en el marc del 34è curs que organitza anualment l’Institut de Drets Humans de Catalunya que, enguany, va dedicar l’edició a abordar el tema de l’Educació, el Gènere i la Igualtat. Per aquesta finalitat va comptar amb la presència de tres reconegudes expertes en la temàtica: Mercè Otero Vidal, activista feminista, professora i assessora en coeducació, Natàlia Reyna, responsable de gènere del Consell de la Joventut de Barcelona i activista pels drets LGTBI, i Josetxu Riviere Aranda, especialista en igualtat i masculinitat a la consultoria Berdinatsun Proiektuak i a l’Institut Basc de la Dona.

Les expertes van assenyalar algunes de les causes de la problemàtica, com per exemple, l’escassa formació específica en gènere, igualtat i feminisme del professorat o l’arrelament dins el col·lectiu docent d’idees com: “la igualtat entre homes i dones ja és una realitat a l’Estat espanyol”. Aquest fenomen respon a un seguit d’avenços formals que s’han donat durant les últimes dècades i que, tot i ser d’una importància cabdal, no ens permeten afirmar que hàgim superat aquesta situació de desigualtat entre dones i homes. Així, es fa palès que l’existència d’un marc legal que legisli aquests aspectes, no és suficient per garantir la coeducació ni la igualtat. Fa falta un compromís que no només parteixi de l’àmbit polític sinó també de l’educatiu, com a col·lectiu directament vinculat amb la problemàtica.

Sense obviar que existeixen altres espais de socialització diferents dels de l’escola que tenen una importància cabdal en la construcció d’imaginaris col·lectius –com poden ser la família o els mitjans de comunicació-, l’escola ha de continuar actuant com a catalitzador d’un procés de canvi que afecti precisament a aquests imaginaris que la societat comparteix, i que en el cas de l’espanyola, encara té molt a treballar en un sentit emancipador. Un nou model d’escola coeducativa que adopti mecanismes per superar l’androcentrisme i que potenciï un enfocament equitatiu dels continguts, dels mètodes, del llenguatge, de les relacions, de l’organització i de tota la dinàmica generada en la pràctica educativa, ha d’ajudar a llaurar un camí que promogui la igualtat, el respecte mutu, la cooperació i l’aparició de nous i millors imaginaris col·lectius i nous models de masculinitat i feminitat.

Aquesta emancipació, està i estarà, més protagonitzada per les dones, tot i això, els homes tenen molt a guanyar. La presa de consciència, l’acceptació, el reconeixement i la consegüent pèrdua de determinats privilegis, que sense estar escrits enlloc operen sistemàticament en una societat masclista, suposarà l’aparició de nous models de masculinitat diferents de l’hegemònic.

La missió no és fàcil, però és, sense cap dubte, necessària i apassionant, per l’estreta relació que guarden la igualtat, i més concretament la coeducació, amb valors com la justícia, la llibertat, la felicitat o la pau.

Ángela Mussat

Estudiant de pràctiques a l’Institut de Drets Humans de Catalunya