Educadors de museus: una professió essencial però poc reconeguda

Els educadors i educadores dels museus són una peça clau de l’activitat d’aquestes institucions, una figura essencial en la seva tasca educativa; tanmateix, es tracta d’una professió poc reconeguda i generalment força devaluada en el sector.

Carlota Porredon
 

Avui, 18 de maig, és el Dia Internacional dels Museus. Arran d’aquesta efemèride, probablement molts de vosaltres aprofitareu per participar en alguna de les múltiples activitats que s’organitzen durant tota la setmana i a la Nit dels Museus arreu de Catalunya.

Que vosaltres gaudiu d’aquesta experiència o no, que us emocioneu, que us encuriosiu, que sortiu plens de coneixement i interès per allò que heu anat a visitar, dependrà en gran mesura d’una persona: l’educador o educadora que us acompanyi durant la visita guiada o el taller que feu.

Els educadors i educadores dels museus són una peça clau de l’activitat d’aquestes institucions, una figura essencial en la seva tasca educativa; tanmateix, es tracta d’una professió poc reconeguda i generalment força devaluada en el sector. Què és el que falla?

El naixement d’un ofici

Durant molt de temps, els museus van ser espais poc connectats a la societat, llocs merament expositius del seu patrimoni artístic. No va ser fins a finals del segle XIX i principis del XX que països com Estats Units van veure la necessitat de repensar el vincle dels museus amb la ciutadania i reivindicar el seu paper educatiu.

Va ser aleshores quan es van programar les primeres visites guiades als museus i es va fer necessària la intervenció d’un guia que actués de mediador entre continent, contingut i públic. És així com va aparèixer la figura de l’educador de museus.

Un grup d’infants visitant les galeries del The Metropolitan Museum of Art a principis de segle XX. Font: © The Metropolitan Museum of Art

A través de l’emoció i la provocació, els educadors desperten la curiositat als visitants. Faciliten la interpretació de les exposicions, estableixen un diàleg bidireccional amb aquests i propicien les reflexions. Aquest valor afegit que aporten els educadors és, per tant, essencial per a la funció educativa dels museus. No obstant, és un valor que moltes vegades cau en l’oblit.

Tour guiat d’un grup de visitants a la Tate Modern. Font: © PEXELS

Una professió molt especialitzada però poc reconeguda

Quan ens referim a les persones que desenvolupen aquesta professió, sovint les relacionem amb els conceptes de monitors o guies. Aquest és probablement el primer problema al qual s’enfronta la professió, un problema terminològic, ja que la tasca d’aquests professionals va més enllà d’entretenir o transmetre coneixement.

Aquests professionals són educadores i educadors, mediadors com deia abans, perquè ajuden a establir un diàleg bidireccional amb el públic, a teixir lligams entre el museu i la societat, a generar experiències educatives transformadores.

Si mirem quin és el perfil d’aquestes persones, descobrirem que el grau d’exigència formatiu, així com les competències requerides per ocupar aquests llocs de treball són —com és natural— força elevades: titulacions superiors, experiència prèvia en el sector, coneixements de didàctica, habilitats comunicatives, gestió de diversos tipus de públics, idiomes en molts casos…

No obstant, les condicions laborals en les quals treballen moltes vegades aquests professionals no sempre són les idònies, i aquí és on trobem el segon problema greu que afecta la professió: la precarietat.

La falta de finançament que acostuma a acompanyar el sector cultural, els retalls pressupostaris derivats de la crisi i l’augment de la privatització i externalització dels serveis han afectat molt negativament el sector, en el qual cada dia són més habituals pràctiques que poc tenen a veure amb els conceptes d’excel·lència i qualitat. Equips sobrecarregats de feina, jornades de treball excessivament intenses i salaris de 750 euros bruts al mes devaluen diàriament la professió.

Una professió en segon pla. Font: © PEXELS

Els reptes de futur

Tot això ens indica que en el nostre país hi ha una manca de reconeixement d’aquesta professió i un problema de gestió en les institucions. Cal, doncs, que prenguem consciència de la importància d’aquesta figura en el sistema educatiu, i que s’adoptin les mesures necessàries per revaloritzar i estabilitzar la professió, com ja ho estan fent molts museus que aposten per tenir departaments educatius interns o externalitzar els serveis d’una manera ètica, a empreses que ofereixen als seus treballadors unes condicions laborals dignes.

Avui, doncs, és un bon dia per reivindicar aquests reptes pendents i per seguir construint museus de qualitat, amb programes de divulgació i educació excel·lents.

 

 

Carlota Porredon
Sobre Carlota Porredon

Especialista en divulgació científica i editora de continguts digitals i multimèdia. Contacte: Página web | Més articles

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*