Té edat el cinema?

Són moltes les limitacions que ens posem a l’hora de recomanar o veure una pel·lícula amb un infant o un jove, i ho fem especialment amb els clàssics.

Eduard Moreno Catalán
 

Fa uns mesos, vaig anar al cinema amb els meus nebots a veure la Tortuga Roja (Michaël Dudok de Wit, 2017), una magnífica pel·lícula d’animació sense diàlegs. Probablement per aquesta particularitat, i pel fet que no fos una superproducció nord-americana -encara que és un treball del reconegut Studio Ghibli-, els meus nebots de 10 i 13 anys d’edat eren els únics infants de la sala.

Cartell de La tortuga roja (Michaël Dudok de Wit, 2017)

Malgrat l’absència de diàleg, els pocs personatges que hi apareixen i el considerable metratge per una pel·lícula d’aquestes característiques (gairebé una hora i mitja) als nens els va agradar. I d’aquí les reflexions: per què tot el públic era adult? Per què no hi ha públic infantil en les projeccions de films clàssics? I en sessions de pel·lícules d’autor aptes per als infants com les de Wes Anderson?

Etiquetant el cinema

Com bé saben els pares i les mares, moltes de les pel·lícules destinades als més petits tenen guions que donen peu a múltiples interpretacions segons l’edat de l’espectador. D’aquesta manera, les famílies poden portar els nens a veure una pel·lícula sabent que també la gaudiran.

El millor exemple d’aquesta fórmula ens el proporcionen moltes de les pel·lícules de Pixar. Però en els casos excel·lents, com en l’inici d’UP (Pete Docter, Bob Peterson, 2009) i Wall-e (Andrew Stanton, 2008) o Toy Story 3 (Lee Unkrich, 2010) el que en trobem és simplement bon cinema. I el bon cinema no té edat, l’hi posem nosaltres.

Bill Gray a Ultimátum a la Tierra (Robert Wise, 1951). Via Classic Film.

Són molts els prejudicis que tenim i les limitacions que ens posem a l’hora de recomanar o veure una pel·lícula amb un infant o un jove, i ho fem especialment amb els clàssics. No tenim cap dubte amb Wall-e, malgrat que bona part del metratge inicial és cinema mut. Tanmateix, si pensem en Buster Keaton de seguida dubtarem: que si és en blanc i negre, que si no parlen, que si no l’entendran… Però, ho hem provat?

Segurament ens sorprendria com reben els infants i joves els films clàssics. De fet, és just el que em va passar a mi ara fa uns anys amb joves de Batxillerat. En el context de l’assignatura de Ciències Socials, en unes sessions dedicades a la Revolució Russa, vam veure a l’aula la pel·lícula El cuirassat Potemkin (Sergei M. Eisenstein, 1925). Sencera (m’havien recomanat visionar només un curt fragment per por que l’alumnat no l’aguantés bé). I la van veure sense problemes; a alguns els va agradar força, a d’altres no, és clar, com en qualsevol film.

Tot seguit, es va generar un interessant debat sobre el tema que estudiàvem, però també sobre els aspectes formals de la pel·lícula, ja que per a molts era la seva primera pel·lícula muda i en blanc i negre.

El cuirassat Potemkin (Sergei M. Eisenstein, 1925)

Educant sobre el cinema

El cinema és cultura popular, entreteniment i també art (els tres conceptes no són excloents i sí compatibles), i com en qualsevol disciplina artística, requereix una educació per poder conèixer els seus codis, el seu llenguatge, i la seva història.

Existeixen nombroses activitats educatives que giren entorn del cinema. Destaquen els serveis educatius de la Filmoteca de Catalunya amb un programa especialment dedicat a les escoles i també una bona programació de films per als més joves tots els cap de setmana. Així mateix, la Filmoteca, juntament amb el Museu del Cinema de Girona i Eduxarxa, ha desenvolupat les maletes didàctiques 7 de Cinema, amb l’objectiu de fer arribar a les escoles la cultura cinematogràfica.

Un altre exemple destacat és el projecte Cinema en curs, iniciat el 2005 a Catalunya per l’associació cultural A Bao A Qu, el qual ja és un referent internacional en la pedagogia del cinema a escoles i instituts.

A més també existeixen projectes que ens ajuden a entendre i valorar el cinema com a eina educativa, com el cas de Film Club. Tanmateix, l’’ús del cinema a l’educació és un altre tema i probablement mereixerà un altre post exclusiu.

Eduard Moreno Catalán
Sobre Eduard Moreno Catalán

Llicenciat en Història, especialista en patrimoni arqueològic i editor de continguts educatius. Més articles

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*