Els agrupaments i els caus com a “espais de confiança”

Un dels reptes que l'escoltisme té avui és el de revertir la tendència social de construir les relacions humanes basant-se en la sospita i a la desconfiança. És a dir, fer dels caus espais de conreu i creixement de la confiança

Anna Ramis
 
 

El clima social de sospita sistemàtica es basa en la creença que tothom qui et rodeja és un possible enemic, i per tant la teva actitud ha de ser de vigilància, de prevenció vers l’altre que sempre pot arrabassar-te quelcom propi. És a dir, si fins fa pocs anys i gràcies a la proclamació dels Drets Humans i els diversos tractats internacionals, tothom era considerat innocent fins que es podia demostrar el contrari (d’aquesta manera hom tenia assegurada la presumpció d’innocència), avui en dia tothom és sospitós o culpable (segons l’origen o el color de la pell) fins que pot demostrar el contrari.

Aquest paradigma es basa en la por, una de les emocions més fortes i primitives. La por és una emoció que alimenta la violència, i que pot aportar-li moltes energies. Paradoxalment, la por té una funció selectiva dels estímuls externs: focalitza l’atenció sobre les amenaces i per tant clou els sensors que podrien captar altres fets. Mentre estem morts de por, no ens podem adonar de multitud d’altres coses que passen al nostre entorn, estem molt bloquejats interiorment i no podem relacionar-nos, ni pensar, ni sentir en llibertat.

En canvi la confiança es basa en l’honestedat de què som capaços totes les persones. La capacitat provada de complir a la paraula donada, el compromís o a la promesa feta. La confiança es va eixamplant amb els compromisos assumits i portats a terme, amb l’experiència de seguretat en l’altre, per la seva paraula donada i mantinguda, per la capacitat i /o la bona disposició en complir el compromís.

Podem afirmar que la confiança és un constructe relacional que ens permet fer aliances amb els altres, construir projectes plegats, saltant per sobre el buit (del que desconeixem) que sempre ens separa dels altres.

Entendre i respectar l’espai que sempre hi ha entre dues persones, pel fet de ser diferents i no mostrar-nos mai del tot (perquè preserven una part íntima i que no es pot vulnerar) és fonamental. Aquesta distància interpersonal cal preservar-la, tant com la confiança, d’una tendència enganyosa que s’està instal·lant en les nostres relacions: la transparència.

De fet, la vida en societat es basa en uns lligams de confiança que permeten la convivència i l’establiment de normes comunes tot respectant-nos els uns als altres. El nucli familiar és el primer a acollir-nos i en donar-nos la confiança bàsica amb què hom pot sortir a la vida en comú amb la suficient confiança en si mateix. Però ben aviat altres institucions i relacions se sumen a l’experiència familiar.

El repte educatiu entorn de la confiança al qual l’escoltisme pot donar resposta es podria concretar en:

  • Assegurar el clima de confiança amb els infants. La confiança que et demostren les persones que t’estimen, protegeix i dóna força. Et fa sentir “a cobert”, perquè saps que no et fallaran encara que tu no siguis o facis el millor, i alhora t’esperonen a fer les coses el millor possible, perquè et permeten confiar en les teves capacitats i més enllà.

  • El cau ha de seguir essent un espai on es pugui viure la confiança bàsica, la que es mereix tota persona tan sols pel fet de ser-ho. I alhora un lloc on eixamplar-la: La confiança que els caps brinden als infants, adolescents i joves, en les seves capacitats, en les seves ganes de fer el bé, d’actuar amb altruisme, i de gaudir. Un espai on els infants construeixin nous vincles de confiança amb persones externes, amb altres institucions, amb nous projectes, i alhora es troben protegits (al “cau”) acompanyats per joves que els són propers i que s’han preparat per inspirar-los confiança i fer-los capaços de vincular-se confiadament als projectes i persones que aniran coneixent.

  • A través de les accions d’agrupament caldrà educar la vigilància sobre l’anul·lació dels límits d’intimitat (l’anomenada pornografia personal i social) tan present a les xarxes socials i tan enganyosa i vulnerable de les relacions humanes autèntiques.

  • La tasca educativa de l’escoltisme, en la línia d’ajudar a fer una reflexió crítica de l’entorn també pot capacitar els nens i nenes per adonar-se de com hem anat a parar a una societat on ens pot arribar a semblar “normal” que la policia aturi pel carrer joves pel color de la seva pell, que tots haguem de passar per detectors de metall arreu on anem, i que hi hagi tanta gent que visqui amb la vida judicialitzada (denúncies, allunyaments, querelles, sentències…)

  • En el cau, com arreu, la confiança s’educa vivint-la, fent-ne experiència quotidiana, però ara més que mai, caldrà fer-la explícita, parlar-ne amb els infants, amb els adolescents i amb els pares i les mares; i tenir una vigilància atenta als embats de la sospita sistematitzada, de les invitacions a ser transparents o a passar-nos al costat de la por sistematitzada.

El repte de mantenir la CONFIANÇA entre les persones és clau per al futur de les relacions humanes en la societat líquida que Bauman va vaticinar. El repte per l’escoltisme i el guiatge és fer-la present, quotidiana, fer-la explícita i destacar-la com a font de benestar i de possibilitats, i també estimular la vigilància sobre l’avenç del paradigma de la por i la sospita.

Anna Ramis
Sobre Anna Ramis

És mare, mestra i pedagoga. Professora de la FPCEE Blanquerna Contacte: Twitter | Més articles

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*