Què seran de grans els nostres fills?

El futur de les noves generacions dependrà de com es treballi a l’escola i de quins canvis socials som capaços de provocar. Noves metodologies pedagògiques o una societat més justa? Sembla que té més a dir la societat que l’escola, i són els canvis socials la clau de volta d’un futur positiu per als nostres fills.

Àlex Castillo
 
 

“Perdida la esperanza, perdida la ilusión,
los problemas continúan sin hallarse solución.
Nuestras vidas se consumen, el cerebro se destruye,
nuestros cuerpos caen rendidos, como una maldición”
Eskorbuto, 1986

                                                                                                “Sou molt bona gent” Quim Masferrer, 2015

 

Vull plantejar un escenari de futur tan llunyà del catastrofisme punkie d’Eskorbuto com del cofoisme d’en Quim Masferrer, tietes i televisions públiques en suposat horari de màxima audiència.
Què seran de grans els nostres fills? Aquesta és la pregunta del milió que moltes famílies ens fem. Tindrem uns fills farcits de titulacions que es dedicaran a escombrar carrers? Serà culpa nostra per no portar-los a determinades escoles amb pràctiques innovadores? O potser serà culpa de tot el contrari?

Els dubtes s’acumulen. La societat líquida de Baumann ens ofega. Però no és Baumann qui estreny el llaç que ens escanya. És el signe dels temps. Sembla que preferim dubtar a equivocar-nos. Ara bé, cal tenir esperança. Alguns de vosaltres vau viure els temps terrorífics del punk, les drogues dures i la delinqüència organitzada. Malgrat això, una corbata guarneix el vostre coll i un vehicle de quatre rodes us espera al garatge de casa. Què es pot dir de la generació que va patir la gana de la postguerra, d’aquelles persones que varen passar gana, per a les quals un pollastre era l’avantsala d’una orgia de tots els sentits? Bé. No ens desviem del tema.

Molts cops els canvis els provoquen les visions pessimistes de la realitat. Les visions que somien un món diferent. Els optimistes es limiten a gaudir de la realitat. Però no és així al 100%. El pessimisme pot conduir a la inacció i l’optimisme a un tipus d’activitat abocada a l’èxit, perquè l’optimista està convençut que les coses sortiran bé i, per això mateix, les comença i treballa en elles. Cal, doncs, primer de tot treballar i moure’ns. La pedra filosofal de l’educació de les persones la trobarà algú, ja sigui mestre, mare o pare, mentre educa infants, no la trobarà cap il·luminat des d’un despatx. Ara diré una obvietat: cal estimar-se els nens per poder educar-los i transmetre’ls tot el tresor i la màgia del coneixement.

Societat i educació

La realitat és que tenim una societat en pitjors condicions que el sistema educatiu d’aquesta societat. I no es pot dir que tinguem un sistema educatiu modèlic i meravellós. Simplement, tenim una societat classista. Molt classista. Extremadament classista. I d’aquí provenen gran part dels mals. No tots. A Corea del Nord no tenen classisme, però tampoc tenen un model educatiu envejable, per no parlar de model social. En fi, que hem d’estar ben alerta a l’hora de triar models.

L’objectiu de l’escola no ha de ser adaptar-se totalment a la societat sinó entendre en quina societat vivim i trobar maneres i recursos per transformar-la de manera positiva

Així, si tenim present que la societat és pitjor que l’escola en molts aspectes, una escola que s’adapti al 100% a la societat serà una escola que no podrem considerar com una escola òptima. L’escola òptima serà aquella que camini en la mateixa direcció que volem que camini la societat. Cap a la justícia social, cap a un enriquiment general que afecti de manera positiva la gran majoria de la població, cap a una actitud ètica més clara i menys cínica. I aquí podem posar tants objectius com vulguem. Per tant, l’objectiu de l’escola no ha de ser adaptar-se totalment a la societat sinó entendre en quina societat vivim i trobar maneres i recursos per transformar-la de manera positiva. I qui transformarà la societat? Lògicament els actuals alumnes un cop siguin grans i els deixem anar lliures pel món. I qui transformarà l’escola per tal que possibiliti aquesta transformació social? Aquí la resposta també és clara: Nosaltres. Mestres, famílies i administració.

La generació actual és la que té millor formació de la història. En canvi sembla que no serà la que tindrà uns millors paràmetres de benestar social. No ho serà si no fa res per reconquerir unes dosis de decència ara desapareguda o molt minvada de l’esfera pública. Com a resum es pot dir que cada dia que un exèrcit de corruptes passeja en llibertat amb els seus bitllets de 500 euros a la cartera és una punyalada al fetge de l’escola d’aquest país.
Si fem el plantejament invers veurem que la recàrrega d’ètica a les exhaurides bateries de la classe dominant és condició sine qua non per a un avenç històric sense precedents per al qual tenim ja les eines i les persones preparades. O potser, seguint amb la comparativa tecnològica, ens haurem de dotar d’una nova classe dominant amb una bateria nova on l’ètica estigui intacta.

El gran salt cap endavant

El Gran Timoner, el senyor Zedong, ja ho va intuir i va fer seva l’expressió. Ell parlava de política, i jo parlo de tècnica i d’ètica. La interconnexió mundial és un fet. Però la interconnexió, igual que la llibertat, no es menja. Però es respira. Als articles de Larra vaig trobar una reflexió fantàstica sobre els beneficis per a la transmissió d’idees que tenia l’obertura de la nova estació central de diligències a Madrid durant la primera meitat del segle XIX. Si ara Larra veiés que es pot estudiar a una universitat americana des del vell continent es quedaria molt sorprès. La tècnica certament té beneficis evidents. I molts d’aquests beneficis es noten en el camp de l’educació. Per un costat, la tècnica ens pot fer treballar millor a les escoles i en els processos d’aprenentatge en general, però per un altre costat la proliferació d’aparells, mecanismes diversos, eines informàtiques de tota mena, etc. obliga a incrementar la càrrega curricular o bé ens aboca a una especialització draconiana.

D’aquí surt un dels elements clau de tot el procés d’aprenentatge de cara al futur que les noves generacions tenen per endavant. És el que hem sentit mil vegades enunciat, però que no hem vist concretat amb tanta abundància: L’aprenentatge per competències. No entraré ara a parlar de les competències, perquè no és l’objecte de l’article i tampoc es tracta d’avorrir el lector amb definicions de conceptes que ja coneix perfectament.

El que es tracta de definir és l’escenari futur on els nostres fills hauran de desenvolupar les habilitats apreses a l’etapa de formació inicial. Serà un futur en moviment. Un lloc on hi haurà un seguit de canvis pràcticament continus. Es pot dir que el futur més que un escenari serà un canvi, un procés de canvi sense arribar mai a una estabilitat definitiva. A nivell d’exemple, el futur que ara intuïm serà un nomadisme local i funcional. I a molts de nosaltres, que provenim d’un sedentarisme arrelat al neolític, aquest futur ens desconcerta de manera evident. No podem orientar com ens hauria agradat que ens orientessin a nosaltres. Quina orientació cal fer en un moment de tants canvis com l’actual? Què podem dir al jovent d’un futur que desconeixem?

La figura del becari ha de tornar a ser algú disposat a aprendre de manera pràctica, i no una mena d’operari adaptable a tota mena de feines i horaris sota unes condicions laborals i econòmiques de servitud.

Els nostres fills seran nòmades. Podria ser un bon titular. Qualsevol persona que visqui a Barcelona haurà vist hordes d’Erasmus amunt i avall. És l’inici d’aquest futur, el vermut que anuncia un gran banquet. El banquet de la deslocalització i de la mobilitat de tota mena. El canvi no serà només a nivell de lloc. Molt més important serà el canvi funcional. Aquí també hi ha un bon titular: Els nostres fills no seran esclaus. Alguns s’ho pensen i treballen en aquesta direcció. Aquests sectors pensen a esclavitzar els fills del veí. No els seus.
I aquí tenim la primera gran barricada. La línia vermella que cap societat democràtica hauria d’estar disposada a travessar. La figura del becari ha de tornar a ser allò que en el seu inici era. Algú disposat a aprendre de manera pràctica, i no una mena d’operari adaptable a tota mena de feines i horaris sota unes condicions laborals i econòmiques de servitud.
Això és el salt cap endavant o és el salt cap al mode de producció asiàtic? El salt cap endavant el farà la tecnologia, acompanyada per canvis en les relacions socials. Aquests canvis estaran molt condicionats per qui i com controla aquesta tecnologia. I aquí és on l’administració haurà d’ajudar la ciutadania per tal d’evitar l’abisme de l’elitisme i l’exclusió. No oblidem que els drets de la majoria surten de la limitació dels privilegis d’una minoria. I convé no confondre drets i privilegis si volem construir una societat més justa. I aquí també hem de dir que els drets es poden exercir quan hem complert les nostres obligacions en relació amb la resta de les persones.

Star Trek o 1984?

El futur de les noves generacions pot ser escrit en clau d’antiutopia o en clau de millora substancial de la realitat actual. No tota la feina l’ha de fer l’escola, però ha de fer molta feina. Les famílies també hem de fer molta feina, i l’administració. S’ha de treballar molt per aconseguir que una realitat que tenim a tocar pugui ser una realitat de debò i no només un miratge. L’escola ha d’ensenyar a pensar, i ha d’ensenyar a resoldre problemes. Per això és important tenir un sentit crític incorporat a una capacitat de resoldre temes pràctics.

Ens caldrà molta filosofia i molta ciència abstracta per aconseguir una tecnologia al servei de les persones, d’una gran majoria de les persones. I ho aconseguirem amb un model d’escola que competeixi de manera descarada per l’alumnat d’origen social més afavorit? Amb un model d’escola que miri més la butxaca de pares i mares que els ulls de l’alumne? Molt ha de canviar l’escola que tenim. Hem de desterrar per sempre l’escola clàssica i arcaica de capellans i funcionaris. Qualsevol observador imparcial notarà que un model d’escola d’aquestes característiques s’assembla molt més al model de l’antiutopia i l’autoritarisme que al model de realitat oberta a un futur en llibertat.

L’escola ha d’ensenyar a pensar, i ha d’ensenyar a resoldre problemes. Per això és important tenir un sentit crític incorporat a una capacitat de resoldre temes pràctics.

Segons com preparem les noves generacions per defensar els seus drets els conservaran i ampliaran, o els veuran reduïts de manera significativa. Els drets es defensen exercint-los. L’aprenentatge, com a mínim pel que fa al si de la família, és molt més efectiu a nivell d’exemple que de currículum. De què serveix saber-se de memòria la Declaració Universal dels Drets de les Persones de 1948 si no som capaços de fer-nos valdre en un entorn autoritari?
Ernesto Sábato parlava a Sobre héroes y tumbas de “Landrú en aeroplano” per referir-se al progrés tecnològic del segle XX. Un progrés que, malgrat tot, ha fet avançar els drets i la dignitat humana fins on mai abans s’havia aconseguit arribar. El gran repte que tenim com a mares i pares, i com a persones lliures en exercici de la seva ciutadania, és fer fora Landrú de l’aeroplà (amb paracaigudes, evidentment, perquè nosaltres no som Landrú ) i prendre el control de la nau per volar allà on la majoria de la societat vulgui.

Àlex Castillo
Sobre Àlex Castillo

Vocal Junta General de FaPaC Contacte: Twitter | Més articles