Innovació: Tòtem i tabú

El projecte Escola Nova 21 ha despertat un sector important de l’opinió pedagògica catalana totalment alarmat per la presència del sector privat dins de l’escola pública. Això ja fa molt de temps que dura a l’escola pública catalana. Podem estar a favor o en contra de la innovació, però cal una escola millor. Allò que la societat exigeix a l’escola és que sigui capaç d’oferir un futur que no reprodueixi fil per randa les actuals injustícies socials.

Àlex Castillo
 
 

Sembla que des de la presentació del projecte Escola Nova 21, ara fa uns mesos, s’ha despertat un sector important de l’opinió pedagògica catalana totalment alarmat per la presència del sector privat dins de l’escola pública.

Fins ara, a part de la mobilització relativament àmplia contra l’ensenyament de l’educació financera a les aules, no s’havia mogut gaire cosa més. Però el cert és que aquesta presència del sector privat ja fa molt de temps que dura a l’escola pública catalana i, en molts casos, segueix el mateix patró. Retirada, abandonament o dimissió de l’administració educativa, i posterior presència, en un primer moment temporal de la iniciativa privada, per a posteriorment consolidar-la fins al punt de convertir-la en part del paisatge escolar.

Les aportacions familiars a les escoles tant públiques com concertades s’han incrementat arran les retallades. Res més fàcil. L’administració es retira, les famílies ocupen una part del seu lloc. El menjador escolar o les extraescolars són dos bons exemples d’aquest procés. Les famílies al rescat de l’escola davant la incompetència o la nul·litat de l’administració de torn. Tot i ser un esquema molt repetit, no ha generat gaire debat públic. Al cap i a la fi les famílies ja hi són a òrgans de representació de les escoles com ara el consell escolar, o bé s’organitzen a les pròpies AMPA de cada centre.

Les aportacions familiars a les escoles tant públiques com concertades s’han incrementat arran les retallades. Res més fàcil. L’administració es retira, les famílies ocupen una part del seu lloc. Les famílies al rescat de l’escola davant la incompetència o la nul·litat de l’administració de torn. Tot i ser un esquema molt repetit, no ha generat gaire debat públic.

I la pregunta és òbvia: Per què resulta preocupant que la Fundació Bofill entri a les escoles de la mà de La Caixa i, en canvi, no resulta preocupant que les famílies hagin de fer aportacions molt superiors de ben segur a les que puguin els hostes incòmodes Bofill i Caixa? La resposta no és fàcil. Es podria dir, que les famílies ja ho fan això de pagar. Potser per alguns aquesta és la seva única funció. Però, a més de pagar, tenen una gran virtut, normalment callen. Cosa que no és l’especialitat ni del senyor Vallory, ni del senyor Palacín.

Així, doncs, aquestes crítiques a l’Escola Nova 21 són sospitoses de defensar l’escola com a marc de treball sense interferències externes més que de voler defensar l’escola com a espai central i nuclear de l’educació del nostre país. També s’ha de dir que les aportacions econòmiques de les famílies a les escoles són un important factor de desigualtat, lògicament cada família paga en funció de les seves possibilitats i a aquell centre on escolaritza els seus fills-es. Per tant, qui més té més aporta. I qui més necessita, es fot. Pura socialdemocràcia. Sobre aquest extrem no s’han sentit gaires veus.

La segona part de l’informe sobre segregació escolar del Síndic de Greuges posa xifres concretes per primera vegada a aquest important factor de desigualtat. Pot haver una diferència de més de 150.000 euros anuals entre les aportacions privades a escoles públiques segons sigui el perfil econòmic de les famílies. No cal dir que la compensació de les desigualtats que aplica el Departament d’Ensenyament és molt inferior a aquesta quantitat. Reaccions? Silenci. Sembla que no és cap problema. Si fem una mica de càlculs aquests 150.000 euros poden significar la contractació de 4 o 5 professionals, colònies, sortides complementàries que uns alumnes faran i uns altres no. I no per un tema pedagògic, sinó purament econòmic. Poca broma. Aquí cal que els sindicats de classe obrin la boca per dir alguna cosa. Els alumnes de les escoles amb pocs recursos són els fills i filles de l’actual classe obrera precaritzada. Potser ni que sigui per unes hores s’ha d’amagar el corporativisme a la nevera i dir alguna proclama a favor de la igualtat de les persones, dels alumnes. O dir que no creiem en la igualtat, si és el cas. Que tot pot ser.

No és elegant barrejar escola i diners, però el primer mes sense cobrar nòmines hi hauria la vaga que no ha merescut la LOMCE. Per tant, compte. Que els diners agraden a tothom. A mi el primer.

Una de les crítiques més ferotges que rep aquest projecte és el de ser privat. Els sindicats o les associacions de mestres també són entitats privades, i les mateixes AMPA també, i sembla que ningú qüestioni que tinguin un paper dins el món educatiu. La Caixa seria el problema. Ja posats es pot proposar retornar a cobrar la nòmina a fi de mes en un sobre i no per La Caixa. No és elegant barrejar escola i diners, però el primer mes sense cobrar nòmines hi hauria la vaga que no ha merescut la LOMCE. Per tant, compte. Que els diners agraden a tothom. A mi el primer.

Però no oblidem que des de cada consell escolar es pot dir què es pot fer a l’escola i què no. Que als consells escolars hi són mestres, famílies, administracions, i no hi és La Caixa. Per tant, el que pot pagar La Caixa no és en funció de fer cas a les seves directrius, paga per rentar la seva imatge. I la imatge que cadascú de nosaltres vulgui tenir d’aquesta entitat és cosa seva i ben seva.

Seguint el tema econòmic, aquest inici de curs hi ha hagut més crítica a l’Escola Nova 21 que a les retallades en diferents aspectes de l’ensenyament. Al novembre les manifestacions de dos en dos intenten omplir un buit de mobilitzacions realment important. No es va criticar gaire des del maximalisme ideològic la manca de compliment de promeses fetes a l’inici del curs passat com la del menjar que es donaria als alumnes de secundaria de determinats instituts públics de màxima complexitat a Barcelona, on arran de la implantació de la jornada intensiva s’havien detectat problemes nutricionals greus en els alumnes. Tot i anunciar-se a la roda de premsa d’inici de curs, no es va donar res i ningú va dir ni mu. Potser s’ho va menjar algun desaprensiu del Consorci d’Educació, potser alguna exconsellera. Mai ho sabrem. Ara aquest surd sembla que el projecte ja funciona, o així m’han comentat alguns periodistes. No descarto que els nens només mengin quan la premsa és a prop.

Es diu que aquesta obsessió per la innovació provocarà unes escoles de primera i unes escoles de segona. Com si ara no hi fos aquesta divisió, sense la necessitat de l’aparició de La Caixa. Ara mateix es pot fer una enquesta a cada barri i a cada ciutat, i la gent ja té fet el temut rànquing de centres.

En fi, que em sembla que allò que de veritat preocupa del projecte Escola Nova 21 no és ben bé la privatització de l’ensenyament sinó altres qüestions. Com, per exemple, haver de treballar de cara a la galeria i amb els focus de l’opinió pública a sobre. Si aquest és el problema és legítim plantejar-lo. Però no disfressar-lo. És legítim defensar que l’escola no ha de ser un circ. I a més estic totalment d’acord. Les escoles han de treballar al marge de pressions immediatistes i forassenyades. Però han de treballar per a la societat que les necessita. Per als alumnes que hi van, per a les seves famílies, per a tota la comunitat en definitiva. I no es pot amagar el cap sota l’ala. Tot depèn del nivell de les famílies. Ja se sap. Si això fos cert del tot, fa temps que algú hagués tancat totes les escoles perquè com tot depèn de la situació socioeconòmica de la família no cal malbaratar recursos. Però, no ho han fet. Alguna cosa de bo es deu fer a l’escola.

També es diu que aquesta obsessió per la innovació provocarà unes escoles de primera i unes escoles de segona. Com si ara no hi fos aquesta divisió, sense la necessitat de l’aparició de La Caixa. Ara mateix es pot fer una enquesta a cada barri i a cada ciutat, i la gent ja té fet el temut rànquing de centres. Les escoles bones i dolentes ja estan assignades, només cal veure les angoixes del procés de preinscripció a P3 cada any per comprovar-ho. Per solucionar aquest tema s’ha de plantejar una pla de xoc contra la segregació escolar, i ha de ser fruit d’un gran acord social i polític per superar aquesta xacra del sistema educatiu. A molts manifestos i llistes de reivindicacions de la comunitat educativa sobta la manca d’esment de la segregació. Molt més quan es redacten a les zones on aquest problema és més greu, com al Vallès Occidental. Després de l’informe del Síndic tothom en parla, però la primera reivindicació que cau en qualsevol manifest o negociació és aquesta.

La millor innovació surt sempre de les circumstàncies més complexes. Algunes d’aquestes escoles provoquen el petit miracle d’aconseguir uns resultats excel·lents amb una manca evident de recursos i amb un alumnat que presenta dificultats enormes, però se’n surten.

Hi ha un cert terror, per part de certs sectors socials de classe mitja a determinats centres. Fins i tot ha fet fortuna un nova definició d’aquestes escoles: “Escoles Contenidor”. No cal dir que trobo horrorosa la definició. Ofensiva i classista. Contenidor, de què? Nens deixalles? S’haurien de rentar algunes llengües amb sabó. Però, curiosament, alguns dels articles que ataquen Escola Nova 21 es permeten el luxe de fer servir aquesta desafortunada expressió com si fos el més normal del món. I, per cert, el nuvolós i fosc Vallory, no ho sé, però en Palacín no dirà mai una animalada d’aquest calibre.

També es deixa de banda que moltes de les suposades escoles dolentes s’han apuntat al projecte. Escoles innovadores on no treuen el nas com a alumnes els fills d’aquests puristes de l’escola pública. La innovació sembla que necessita també un quòrum de classe per ser ben percebuda com a tal en determinats sectors. Algunes d’aquestes escoles s’han apuntat al carro de l’escola Nova 21 perquè innoven, treballen i tenen ganes de millorar, i sobre tot d’oferir uns millors resultats als seus alumnes. Val a dir que la millor innovació surt sempre de les circumstàncies més complexes. Algunes d’aquestes escoles provoquen el petit miracle d’aconseguir uns resultats excel·lents amb una manca evident de recursos i amb un alumnat que presenta dificultats enormes, però se’n surten. I sense La Caixa. Contra adversitats de tota mena. Se’n surten. Molts alumnes que ho tenen tot en contra arriben cada curs a la universitat, i això és un èxit brutal de molts professionals de l’educació, de les famílies d’aquests alumnes i també és clar, de l’esforç individual dels propis alumnes.

Ens cal una escola capaç de liderar millores socials basades en la col·laboració, el treball conjunt, les idees avançades i una perspectiva generosa a mig i llarg termini.

Un projecte com aquest pot servir perquè alguns d’aquests centres passin a ser percebuts com a centres aptes per a famílies de classes mitjanes que actualment fugen d’ells com de la pesta negra. Però, sobretot, és un projecte per a aquestes persones menystingudes i menyspreades. Per a la millora social dels seus fills i filles, i per a la dignitat que encara queda (més de la que de vegades ens sembla) a molts claustres. Caldrà estar atents. La innovació no té perquè incrementar la segregació escolar, ni tampoc disminuir-la, però pot jugar un paper en un sentit o en un altre segons siguin els nostres interessos i expectatives. I aquí caldrà estar molt atent. La innovació triomfarà o no en funció de quins resultats obtingui en aquests contextos adversos.

Es pot dir sense por que l’escola que tenim és molt millor del que la majoria de nosaltres pensem. Però ens cal una escola millor encara, perquè el que la societat exigeix a l’escola és que sigui capaç d’oferir un futur que no reprodueixi fil per randa les actuals injustícies socials. Ens cal una escola capaç de liderar millores socials basades en la col·laboració, el treball conjunt, les idees avançades i una perspectiva generosa a mig i llarg termini.

Per tant, potser Escola Nova 21 és un bluf com una catedral, però les crítiques han de ser capaces de generar propostes d’innovació alternativa a aquest projecte rigoroses, fonamentades i creïbles. Corporativismes d’extrema esquerra no sisplau. Si la crítica no té cap projecte alternatiu potser el seu objectiu sigui anar fent com fins ara. I és clar. La resignació no és un bon camí. A més de la innovació el que cal és recuperar la il·lusió per fer de l’escola un petit paradís que ens avanci la societat utòpica que volem pel futur. El treball que tenim per davant exigeix una visió àmplia, no deixar-se endur per maximalismes, ni tampoc per interessos concrets.

La llavor de la il·lusió per l’escola fructificarà si la burocràcia no l’escanya (i la burocràcia no ve de La Caixa, sinó que ve del Departament d’Ensenyament). Menys burocràcia, menys dogmatisme, més formació, més interès per la pedagogia, més i millor participació familiar i més democràcia a les escoles i a la societat, i més i millors resultats. Aquests són elements necessaris per avançar cap a un nou model d’escola que deixi enrere el model d’escola de funcionaris i capellans.

Així, doncs, benvinguda sigui la reflexió sobre mètodes i treball a l’escola. Benvingudes les noves perspectives, o no tan noves, i benvinguda la feina del dia a dia encara que no ompli les portades dels diaris. Amb La Caixa o sense. I si pot ser sense ESADE’s ni IESE’s, com a mínim fins que aprenguin una mica d’ètica.

Àlex Castillo
Sobre Àlex Castillo

Vocal Junta General de FaPaC Contacte: Twitter | Més articles