La segregació escolar: ens hi va la convivència

Tots som responsables de la segregació escolar: les famílies que matriculen els seus infants en centres on van els seus semblants, les famílies que fugen del seu barri per buscar una escola millor, però està clar que els màxims responsables són els poders públics amb les seves polítiques educatives.

María José Morillas
 
 

L’educació és un dels pilars de la societat de benestar i actualment acapara un espai important del debat social: publicació de l’informe PISA, el debat al Congrés sobre la viabilitat de la LOMCE, el projecte “Ara és demà” de la Generalitat vers el futur de l’educació a Catalunya, l’escola nova XXI,… i sembla que també es comença a parlar tímidament d’altres aspectes relacionats amb l’educació com és la segregació escolar, arran de l’informe publicat pel Síndic de Greuges.

Hi ha municipis on la política educativa “exclusiva”, fomentada o permesa per la Generalitat i també per l’administració local, ha conduït a l’aparició de tres tipus de centre educatius: escola concertada, escola pública d’excel·lència i escola pública subsidiària. Segons aquest informe, al Maresme i Vallès Oriental hi ha diversos municipis inclosos dins la llista de les 50 ciutats amb més segregació escolar al curs 2013-14. Alguns exemples són Les Franqueses del Vallès, Montornès del Vallès, Granollers, Premià de Dalt, Santa Perpètua de Mogoda, Mollet del Vallès, Caldes de Montbui, Sant Celoni, Montcada i Reixac o Vilassar de Mar. A part de la concentració d’alumnat estranger, cal dir que es tracta d’escoles o instituts on hi ha una proporció molt elevada de famílies socioeconòmicament desfavorides.

L’exercici del “dret a decidir” està convertint en guetos alguns centres educatius de les ciutats. Des de quan un dret individual està per sobre d’un dret comú com és la cohesió social?

Aquesta concentració és un reflex del barri on s’ubiquen físicament les escoles o els instituts? No sempre està relacionada amb la segregació residencial, i quan arriba el període de preinscripció, les famílies que viuen a prop d’aquests centres fugen buscant una escola més còmode on portar els seus infants. Durant el curs escolar s’observen peregrinacions de famílies per les ciutats portant les seves filles i fills a escoles llunyanes del seu domicili, buscant “el millor” pels seus. En un entorn laboral precari i amb escasses possibilitats és raonable que les famílies intentin buscar el millor pels seus fills i filles, amb la intenció que el dia de demà puguin posicionar-se i guanyar-se la vida dignament.

Durant anys les administracions s’han excusat darrere l’argument del “dret de les famílies d’escollir lliurement l’escola dels seus fills”. Però aquest dret existeix? Qui pot escollir lliurement? En primer lloc, només les famílies que disposen de la informació, i en segon lloc, i el més preocupant, només les famílies amb capacitat econòmica per assumir les quotes dels centres concertats i d’alguns centres públics elitistes. Són per tant, famílies amb un estatus social i cultural determinat. L’exercici del “dret a decidir” està convertint en guetos alguns centres educatius de les ciutats. Des de quan un dret individual està per sobre d’un dret comú com és la cohesió social?

És veritat que les escoles “complexes” disposen de més recursos, però entenem que només és una forma de posar pegats a un problema més profund. Els centres d’elevada complexitat, són escoles o instituts on hi ha una especial concentració de famílies amb un baix nivell d’instrucció dels pares o tutors, que si estan empleats, tenen llocs de treball de baixa qualificació, que molts d’ells són perceptors de la renda mínima d’inserció, altres estan a l’atur i on hi ha un gran percentatge de nouvinguts.

A alguns centres públics o als concertats no coneixen què és la diversitat, els seus infants no tenen l’oportunitat de relacionar-se amb el Mohamed o la Fatiha.

L’escola ha de ser representativa del que els nostres infants es puguin trobar a la societat del futur. Per una societat cohesionada és imprescindible fomentar el respecte a la diferència i a la diversitat, i per això s’ha de conviure. Malgrat les dificultats, aquests centres acostumen a potenciar com a valor la seva diversitat, l’esforç diari tant del professorat com de les famílies fa que aquests centres tirin endavant. A altres tipus de centres públics o als concertats, no coneixen què és la diversitat, els seus infants no tenen l’oportunitat de relacionar-se amb el Mohamed o la Fatiha. I és que a part d’adquirir coneixements acadèmics, que s’avaluen amb les proves PISA o competències bàsiques tan de moda, l’escola també ha de formar als ciutadans del futur mirant de construir una societat cohesionada i menys competitiva.

Per altra banda, ara que estem immersos en un procés d’autodeterminació, on un dels pilars és l’idioma i la cultura pròpia del nostre país, creieu que els infants nouvinguts o fills de nouvinguts podran integrar-se? Com s’aprèn realment un idioma? A la pissarra? La millor manera d’aprendre un idioma és interaccionant amb altres infants natius que es troben en entorns catalans i que dominen l’idioma. Aquest intercanvi dóna la possibilitat no només d’aprendre la llengua, sinó també d’observar i mimetitzar altres formes de pensar, de viure altres realitats, hàbits culturals, etc. Però a l’escola i instituts guetitzats, els nostres infants i joves no tenen aquesta possibilitat, perquè, a l’hora de l’esbarjo o als passadissos, l’idioma de joc o de conversa no és precisament el català.

És obligació de l’administració fer entendre als seus votants que, a part de contribuir al fracàs escolar, la segregació escolar ocasionarà sí o sí un problema de cohesió important al nostre país.

Podem fer res al respecte? A part d’una revisió profunda de les polítiques educatives, dirigides a una escola veritablement inclusiva, hi ha possibles actuacions a mitjà i curt termini. Així, per exemple, ens hauríem de replantejar la definició dels infants amb “necessitats educatives específiques”, on podríem incloure la llengua materna com a indicador a tenir en compte a l’hora de distribuir l’alumnat, o algú té dubtes que la llengua catalana és un element per vehicular la inclusió?

Tots som responsables de la segregació escolar: les famílies que matriculen els seus infants en centres on van els seus semblants, les famílies que fugen del seu barri per buscar una escola millor, però està clar que els màxims responsables són els poders públics amb les seves polítiques educatives.

La distribució de l’alumnat podria ser una mesura impopular que els podria fer perdre vots? Clar, però qui ha dit que fer política sigui fàcil? És una tasca difícil i que implica una gran responsabilitat. És obligació de l’administració, tant local com nacional, treballar pel conjunt de la població, i fer entendre als seus votants que, a part de contribuir al fracàs escolar, la segregació escolar ocasionarà sí o sí un problema de cohesió important al nostre país, com està passant actualment a determinades ciutats d’Europa.

María José Morillas
Sobre María José Morillas

Vocal Junta FaPaC Maresme - Vallès Oriental / Membre de la Plataforma en Defensa de l'Escola Pública a Granollers Contacte: Twitter | Més articles

  • Carmen Cuenca Sanchez

    Gente cooperativa y reivindicativa como Marïa José es lo que nos hace falta.
    Tenemos un problema muy grande y de urgente resolución por parte de las fuerzas públicas que tienen ese poder de cambiar las cosas directamente.

  • Tomeu Barceló Salom

    També alguns centres són responsables amb projectes educatius propis del s. xix, molt poc atractius per a pares amb una certa cultura.

  • Boris Bonanno

    No puc estar mès d’acord! a Cardedeu on hi ha poca o nula segregaciò residencial, el problema de la segregaciò escolar va a la alça. https://goo.gl/ZBuqb1