Escola nostra, escola vostra. Volem acollir?

L'acollida dels immigrants a la nostra societat i al nostre sistema educatiu cal una reflexió. L'escola pública acull el 82% dels alumnes d'origen estranger; la privada-concertada només el 18,2%. Volem acollir, però no barrejar? Calen polítiques per mitigar les desigualtats socials i un increment en la inversió en educació pública. Les dades continuen sent especialment preocupants.

María José Morillas
 
 

El passat 18 de febrer els carrers del centre de Barcelona es van omplir amb prop de 500.000 persones amb motiu de la manifestació convocada per la plataforma “Casa nostra, casa vostra”. Els organitzadors demanaven trobar mecanismes per fer efectiu l’acolliment de més refugiats de manera immediata i millorar l’atenció a les persones migrades que ja viuen a Catalunya. A la manifestació em va sobtar la pancarta que portava un dels manifestants amb l’eslògan I els d’aquí què? I és que potser hauríem de reflexionar com estem acollint els immigrants a la societat actual.

Un reflex d’això ho trobem als centres educatius. Segons el darrer informe de segregació escolar del Síndic de Greuges, tenim centres escolars guetitzats on més d’un 90% dels infants són d’origen estranger. L’escola pública acull el 82% d’aquest alumnes, mentre que l’escola privada-concertada només el 18,2%. És a dir, volem acollir, però no barrejar? Volem acollir només en horari de manifestació, però no en horari lectiu? Quins valors estem transmetent als nostres infants? Hi ha ciutadans de primera i altres de segona? Això és solidaritat o caritat?

Les migracions formen part de la història de la humanitat, des dels inicis de l’espècie humana. Les crisis econòmiques i les guerres són font de desplaçament. Les persones fugen de les situacions terribles on la seva vida i la de la seva família està en risc. El boom migratori del segle XXI ha portat més d’1,7 milions de persones entre el 2000 i el 2014 a Catalunya. Els immigrants van venir a ocupar feines de “baixa qualificació” que la població autòctona va deixar de fer. Feines que són totalment essencials pel desenvolupament d’una societat:
perquè no és possible viure sense agricultors, sense paletes, o persones que netegin els carrers de la ciutat, els equipaments públics o les nostres llars o sense d’altres que cuidin dels nostres infants, dels malalts o de la gent gran.
A partir del 2008, amb l’explosió de la bombolla immobiliària i financera i la instauració de l’austericidi ens hem endinsat en una profunda crisi econòmica amb un impacte asimètric entre la població, on els ciutadans estrangers se n’han vist especialment afectats en termes de pobresa.

El risc de pobresa i exclusió social afecta el 19,1% dels catalans, un percentatge que puja fins al 51,8% en el cas dels estrangers. Catalunya és l’11è país més desigual de la UE.

Molts d’aquests immigrants, després d’haver engrossit les arques de la seguretat social, han hagut de fugir i migrar cap a altres països cercant una altra oportunitat. Recordo el cas d’una mare senegalesa que va venir a Catalunya buscant un futur millor pels seus fills, treballadora incansable, prestava servei en un escorxador porcí on va treballar durant més de 10 anys. La crisi va afectar greument aquest sector, es van aplicar uns quants expedients d’ocupació temporals i finalment, quan l’empresa va cessar activitat, la mare es va quedar sense feina i pràcticament sense prestació d’atur. Llavors van començar els seus malsons: no podia assumir el cost del lloguer, el llogater l’empaitava, i finalment, amb l’ajuda d’entitats com la PAH i Càritas va aconseguir un bitllet de tornada al Senegal pels seus fills i ella. També hi ha altres famílies que han sigut desnonades i ara els seus 4 o 5 membres malviuen en una habitació de lloguer d’un pis compartit. Immigrants que han decidit quedar-se perquè els seus fills s’han arrelat malgrat trobar-se en la franja de la societat amb més dificultats socioenòmiques. Així és com acollim: que campi qui pugui!

En aquest context hi ha un conjunt de dades especialment preocupants a Catalunya:

  • Segons la nota d’economia “Anàlisi i eines per fer front a la pobresa i la desigualtat” del 2016, el risc de pobresa i exclusió social afecta el 19,1% dels catalans, aquest percentatge puja fins al 51,8% en el cas dels estrangers. Catalunya és l’11è país més desigual de la UE, 4 llocs per sota d’Espanya, que és el 7è.
  • Existeix un 29% de pobresa infantil (Idescat 2015).
  • Hi ha un increment del fracàs escolar en un 1,4% en la població escolar més desfavorida. (Encuesta de condiciones de Vida, INE, 2015).
  • Segons dades del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, els últims anys s’ha produït una reducció del 14% en inversió pública en educació a Catalunya (amb una mitja del 12% a la resta de l’Estat espanyol i un 3% a Europa).
  • Un descens significatiu de l’índex d’inclusió social, que mesura el grau en el qual els centres educatius acollen estudiants de diferents perfils socioeconòmics, segons l’informe PISA del 2015
  • Una inversió pública en educació irrisòria: en 2012 suposava el 2,9% del PIB, molt per sota de la inversió mitjana espanyola, que és d’un 4,47% o del conjunt de la Unió Europea, que és d’un 5,25% (Reptes de l’educació a Catalunya, Anuari 2015. Fundació Bofill).

El resultat d’això és una espiral on la població pobre és cada vegada més pobre i amb molt poques oportunitats per sortir-se’n. Està clar que calen polítiques per mitigar les desigualtats socials, i un increment en la inversió en educació pública que permeti una veritable universalització del servei. Una bona educació és imprescindible per procurar una societat més lliure, equitativa i avançada. Però també és essencial augmentar la inclusió social, partint com a referència a les escoles, on tots els actors som co-responsables.

Hi ha diversos estudis que demostren que la guetització escolar afecta negativament el rendiment escolar dels infants més desfavorits. Els infants de les capes socials més vulnerables quan es troben en ambients més heterogenis se senten més motivats, fet que fa incrementar el seu aprenentatge.

Una bona educació és imprescindible per procurar una societat més lliure, equitativa i avançada. Però també és essencial augmentar la inclusió social.

A més, és important reduir la segregació escolar per millorar la cohesió social. Els valors de tolerància, respecte i inclusió només es poden adquirir a través de la relació entre persones d’origen divers, fet que també permet desenvolupar el sentiment de pertinença de la població que es troba en minoria. Per facilitar la cohesió social, la població (especialment els actors implicats en l’educació: famílies, monitors, educadors, docents, …) ha de fer un esforç per no embrutar les ments sanes dels més petits.

Els infants parteixen d’una taula rassa on cada nen o cada nena ho és independentment del color de la seva pell, de les seves creences, del seu origen socioeconòmic, del seu domicili, de les seves preferències, dels seus jocs preferits… i, compartint, farem que els ciutadans del futur siguin persones responsables que sàpiguen conviure en la diferència i que realment vulguin acollir i ho vulguin fer des del cor, amb respecte i sense prejudicis per aquell o aquella que és diferent. I és que no hi ha persones de primera ni de segona, avui estem aquí, però potser demà som nosaltres o els nostres fills els que hauran de migrar per cercar una oportunitat que aquí no tenim. Llavors, voldrem ser acollits.

María José Morillas
Sobre María José Morillas

Vocal Junta FaPaC Maresme - Vallès Oriental / Membre de la Plataforma en Defensa de l'Escola Pública a Granollers Contacte: Twitter | Més articles