Taules mixtes de planificació escolar. On som les famílies?

Les taules mixes són unes reunions entre ajuntaments i serveis territorials del Departament d'Ensenyament en les quals es defineix i programa l'oferta escolar amb la qual es realitzarà el procés de matrícula. On som les famílies en aquest debat i planificació? En una societat democràtica com és possible que les associacions d'AMPA o les federacions no hi estiguem representades?

Marco Béjar
 

En tot el procés de matriculació hi han una sèrie d’òrgans que hi intervenen en algun moment, el primer de tots ells són les anomenades taules mixtes, que són una sèrie de reunions que es realitzen entre els ajuntaments i els serveis territorials del Departament d’Ensenyament respectius durant els mesos d’octubre a febrer, en les quals es defineix i programa l’oferta amb la qual es realitzarà el procés de matrícula.

En aquestes taules “s’acorda” la planificació de cada població. El funcionament és el següent: Ensenyament elabora els criteris per a la programació de l’oferta, després cada servei territorial elabora una proposta d’oferta de grups que es discuteix a les taules mixtes de planificació juntament amb els ajuntaments. Si hi ha acord el pas següent és emetre una resolució d’oferta inicial un cop realitzat, s’informa a les adreces i, finalment, s’informa a la ciutadania.

Les taules mixtes, bàsicament, són una sèrie de reunions en què s’informa els ajuntaments de l’oferta final que tindran. No acostuma a haver-hi negociació, ja que més aviat són una imposició. Els ajuntaments no solen tenir força per poder negociar degut a què a aquestes taules mixtes no assisteixen les famílies perquè les direccions dels centres fa temps que no s’enfronten a Ensenyament, són corretja de transmissió burocràtica i han deixat de tenir una mirada adreçada al poble per prioritzar la seva escola, amb la qual cosa han entrat en el joc de l’oferta-demanda.

Per tant, la primera i l’última paraula la té sempre el Departament d’Ensenyament. La planificació de l’oferta escolar i els criteris els defineix exclusivament la conselleria mentre que les taules mixtes són un pas burocràtic més de cara a la galeria. Ensenyament confon la paraula escolarització amb educació i les taules mixtes són un gran exemple d’això. L’educació no és una prioritat per a Catalunya, si ho fos les taules mixtes, per posar només un exemple, serien una altra cosa ben diferents.

Criteris d’admissió d’alumnes

És important recordar que els criteris que estableix l’administració a l’hora d’atorgar els 5 primers punts en el cas de P3 responen a programar l’oferta inicial d’acord amb la ràtio 25, reduir les ràtios dels centres en entorns d’alta complexitat a 22 acordant-la amb cada centre i municipi, evitar l’estigmatització de les escoles en entorns desafavorits, vetllar per a la continuïtat de tots els projectes educatius de les escoles, i donar el màxim d’oportunitats a les famílies.

En el cas de primer de la ESO, els criteris tenen a veure amb programar l’oferta inicial d’acord amb la ràtio 30, garantir la coordinació entre els etapes que componen l’educació bàsica -primària i secundària obligatòria- per facilitar la continuïtat del procés educatiu, vetllar per una transició adequada dels alumnes d’una etapa a l’altra.

En l’atorgament dels 5 primers punts, Ensenyament argumenta que hi ha consens amb les administracions locals en un 88%, en base a un procés de negociació determinat. Una altra de les raons que al·lega és la caiguda de la població infantil (tant a primària com a secundària), les ràtios de 22 i 28 en el curs 2015, així com que no es pot construir més perquè cal pagar les escoles que s’han creat fins l’any 2036.

A les taules mixtes no acostuma a haver-hi negociació, la programació de l’oferta és més aviat una imposició. Són reunions on les famílies som eliminades, no hi ha representació de tota la comunitat educativa, només d’una part.

No podem estar d’acord amb aquests arguments. El procés és generalment fals perquè no hi ha discussió, l’oferta és una imposició i no hi ha negociació. A la taula mixta parlen amb els ajuntaments i amb les direccions, és a dir, les famílies som eliminades, no es tracta doncs d’una comissió del Consell Escolar Municipal (CEM), no hi ha representació de la comunitat educativa, només d’una part. A més, aquesta taula mixta se sol perfilar depenent el color polític del ajuntaments.

D’altra banda, cal fer palesa la pressió que s’exerceix a les direccions dels centres per assumir les mesures polítiques del govern de la Generalitat. A més, hi ha una divisió i negociació amb les adreces i ajuntaments, basant-se en el divideix i venceràs. Això succeeix a tota la comunitat educativa, enfrontant a famílies entre elles o entre direccions. La manca de transparència és un altre factor a destacar, ja que no es publica la llista de poblacions que sí que han acceptat i no han acceptat el consens. Això no explica perquè la relació entre el tancament de línies el 95% afecta a la pública i el 5% només a la concertada. És obvi que aquest percentatge correspon o bé a la protecció d’aquests centres o a mala planificació.

Pel que fa a la caiguda de la població a primària a secundària i a les ràtios, és necessari recordar que el Parlament de Catalunya va indicar que no s’haurien de tancar línies de P3 (només Junts pel Sí hi va votar en contra). El fet d’utilitzar mitjanes de ràtios generals de tot Catalunya quan interessa, quan les diferències de població són molt acusades, especialment en l’àrea metropolitana i la resta, és uniformar els problemes i això no és vàlid.

Més tancaments, prioritat zero en educació

Sigui com sigui, el menyspreu de la Generalitat a l’educació a Catalunya no és nou. Les retallades successius en pràcticament tots els aspectes ha deixat el pressupost en educació en el 2.05% del PIB, quan la LEC obliga a arribar al 6%. La crisi econòmica no explica aquesta situació perquè estem parlant d’un percentatge no de quantitats concretes. Això implica als darrers governs l’educació no els importa gaire, almenys, no el suficient.

El tancament de línies i el manteniment de les ràtios base a 25 i 30 és un exemple clar de no realitzar la inversió necessària i de seguir retallant de forma encoberta. En el cas de primària, el tancament d’aquestes línies implica una inversió menor i aquesta menor inversió, les retallades en aquesta etapa educativa es traslladen després a secundària. La manca d’inversió en equipaments de tot tipus des de centres nous, reformes, finalització d’escoles i instituts en barracons i tecnologia, així com en formació als nostres professors, ens confirma que l’educació no és una prioritat per al govern i que l’educació pública s’està convertint en assistencial perquè s’està traslladant la despesa a les famílies, amb la protecció als concerts, això sí. Aquesta situació comporta que un augment de la desigualtat social, sens dubte, el fruit que s’està recollint després de tots aquests anys d’abandonament educatiu a Catalunya.

No pot ser que des de l’administració educativa es tingui una mirada purament econòmica, de despesa i de mínims. Això implica que l’educació no és la primera de la llista en l’agenda de prioritats.

On som representades les AMPA?

La FaPaC aposta per una reducció de la ràtio base a 20, i a 22 a P3, mesura que evitaria els tancaments. Per què no es fa? Per què no es comencen a eliminar concerts a primària? Si finalment baixa la demografia és el moment d’anar cap a un model d’escola pública i eliminar els concerts perquè la seva funció de suport a la universalitat ja no serà necessari. La matriculació s’hauria de planificar tenint en compte especialment les famílies amb problemàtiques socials, distribuir-les amb les ajudes necessàries per totes les poblacions per tal d’evitar guetos educatius. També posar fi a les escoles que estan en barracons.

No pot ser que des de l’administració educativa es tingui una mirada purament econòmica, de despesa i de mínims. Això implica que l’educació no és la primera de la llista en l’agenda de prioritats. En el protocol dissenyat per la Generalitat per programar l’oferta educativa, on som les famílies en les taules mixtes? On som les famílies en el debat i en la planificació? En una societat democràtica com és possible que les associacions d’AMPA o les federacions no estiguem representades? És l’educació democràtica, és l’administració democràtica? Reclamem que les AMPA participem en les taules mixtes, la FaPaC demana participar-hi. El procés de negociació ha de ser real, fins ara és pura teoria, és necessari buscar un arbitratge.

Sobre Marco Béjar

Junta General de la FaPaC Més articles