Carme Alemany, mestra. Aprendre de veritat

«Més enllà de preparar-los per passar unes proves concretes, hem de vetllar perquè se’n surtin a la vida. Per què, si no, eduquem les criatures?»

Eva Martínez
 

GU40103

Des dels 18 anys que es dedica a l’educació i a fer de l’escola un lloc d’autèntic aprenentatge, de descobriments constants. Enguany, ha estat el seu darrer curs i comença una jubilació que probablement serà molt activa. La Carme és i serà un referent pedagògic per a aquelles persones que coneixem la seva feina:

«No tinc consciència d’haver fet res d’especial. He treballat de mestra! Vaig tenir la sort de compartir l’inici d’un projecte amb gent amb qui tenia la mateixa visió dels nens. No va ser cap gran lluita. La lluita ha vingut després per mantenir-ho.»

«Quan vaig començar a treballar, vaig pensar que fer de mestra era horrible. Em passava l’estona corregint pàgines de sumes i restes. Més tard, vaig tenir un grup amb 59 nens i vam jugar tot l’any. Vaig pensar que allò no devia ser fer de mestra, perquè m’ho havia passat pipa, i ells també. Va ser un gran aprenentatge, tot i que la veritable escola de magisteri per a mi va ser treballar en un centre d’educació especial. Tota una lliçó de vida. Allà, vaig ser capaç d’entendre realment que cada persona és diferent i que s’havia d’aprendre així.»

«El mestre ha de vetllar perquè cada infant arribi fins on pugui amb les capacitats que té, que no faci menys del que pot. Ha d’actuar de manera diferent amb cada criatura i, sobretot, no oferir respostes concretes, sinó coses per descobrir.»

Tothom ho sap, és una apassionada de l’experimentació: «És absolutament necessària a l’escola. És l’única manera d’aprendre de veritat. Més enllà de preparar-los per passar unes proves concretes, hem de vetllar perquè se’n surtin a la vida. Per què, si no, eduquem les criatures?»

Ha estat una de les figures que més innovació ha aportat en el camp de la didàctica de les ciències i les matemàtiques: «No m’agrada aquella frase de «sempre ha estat així». Les coses es poden canviar. La vida canvia constantment i l’escola també ho ha de fer. Per saber si un projecte funciona, no podem passar proves que només donin valor a respostes concretes, conceptuals. Les innovacions a l’escola s’han de donar a conèixer. No podem enganyar, s’ha d’explicar el que s’hi fa.»

Li preguntem pel futur proper: «Crec que estem divagant. No veig un camí clar. Per canviar l’escola, cal canviar la mentalitat de molts mestres i de moltes famílies. I per aconseguir-ho, cal temps. El mandat dels polítics és de quatre anys, i l’educació sovint es veu molt afectada per aquests canvis. Caldria protegir l’educació de la política, alliberar-la dels dictats dels governants, per tal que pogués seguir el seu propi camí.»

Quan ens rep, ens parla de la seva néta, de qui té cura de tant en tant. Ens explica, amb detall i amb ulls brillants -com a bona àvia-, com la nena reacciona amb determinats sorolls, com va identificant elements del seu entorn. Ens explica que passa llargues estones admirant com va descobrint el món. No podia ser de cap més manera. Meravellar-se d’un infant que descobreix és un bon llegat que ens deixa. Gràcies, Carme. Tant de bo que no el perdem de vista.

FONT: Revista Guix n. 401. Clic aquí.

1 Trackbacks & Pingbacks

  1. Experimentació amb tecnologia mòbil. Mesurant amb el sensor de llum – Experimentació lliure

Els comentaris estan tancats.