Entrevista a Linda Hargreaves

"Cal donar temps als infants perquè puguin pensar"

Redacció - Editorial Graó
 

recursos-matematiquesCada cop és més evident la necessitat de potenciar les interaccions a l’aula, però, perquè tinguin els efectes desitjats, no n’hi ha prou de fer «treball en grup». Existeix una sèrie de criteris que optimitzen les interaccions i que les fan més efectives quant a l’aprenentatge. Entrevistem la professora emèrita de la Universitat de Cambridge Linda Hargreaves a València, aprofitant la seva participació al Congrés Científic Internacional sobre Aprenentatge i Interaccions a l’Aula, organitzat pel CREA de la Universitat de Barcelona i la Generalitat Valenciana.

Què és l’ensenyament interactiu? Quina diferència hi ha amb les interaccions normals que s’estableixen en una classe? Interactuar pot significar només parlar, però, per començar, per ensenyar d’una manera interactiva, els docents han d’estar realment interessats en el que les criatures tenen a dir, i els han de fer preguntes que els obrin les ments, que els donin l’oportunitat d’explicar coses, de pensar per elles mateixes, de prendre les seves prò- pies decisions.

Quan he fet recerca, he trobat que, moltes vegades, l’alumnat només ha de respondre qüestions com ara: «Quina és la capital d’Anglaterra?», que és una pregunta molt curta, simplement un concepte que cal memoritzar. Tenint en compte els nostres estudis de molts anys, hem de dir que el que cal plantejar a l’alumnat és, per exemple: «Què en penses, d’això?», «Per què creus que l’autor o el poeta ha triat aquesta paraula o aquest personatge?», o també: «Quines paraules creus que podríem utilitzar per descriure aquesta música o aquesta pintura?». Aquestes preguntes, però, són molt poc comunes. Unes altres vegades, els mestres sí que plantegen una qüestió que pot comportar un repte, però no donen temps a l’alumnat perquè la pugui respondre.

Els diem que triguin no un segon, sinó dos o tres, i tan sols aquesta petita diferència de temps representa molt per als nens i nenes, ja que, de sobte, tenen la sensació que se’ls dóna una estona per pensar.

L’ensenyant emet la pregunta, però els infants ja saben que, d’acord amb el funcionament quotidià de l’aula, ningú no espera que ells la contestin. Potser el docent els demana: «Quin paper fa el personatge en la història?» i, a continuació, contesta ell mateix: «Bé, la raó per la qual té aquest rol és perquè…». I les criatures simplement pensen: «Per què haig de respondre?». Part de la feina que hem fet –no només nosaltres, sinó també altres investigadors– és ensenyar els docents i les docents a esperar una mica més abans de respondre. Els diem que triguin no un segon, sinó dos o tres, i tan sols aquesta petita diferència de temps representa molt per als nens i nenes, ja que, de sobte, tenen la sensació que se’ls dóna una estona per pensar. Però, per fer-ho encara més interactiu, diríem als infants: «Parla amb una companya o amb un company durant un o dos minuts i, llavors, doneu-nos les respostes». Això fa que potser triguin més a contestar, però que els seus arguments siguin millors.

Quan es treballa en grups, de quina manera es pot aconseguir que els infants interactuïn realment? Per començar, en els grups interactius, cal canviar la postura de poder que hi ha establert entre la persona adulta i l’infant. A classe, el professorat és qui mana, i els nenes i nenes saben les regles que hi imperen. Una cosa que hem estat provant de fer amb els docents, particularment el meu company Alexander, és que treballin amb un grup molt petit i que intentin reduir la diferència de poder. Aleshores, el que passa en els grups interactius és que els infants no parlen com si s’adrecessin a un «mestre poderós», sinó que s’expressen com si es comuniquessin amb una mare, amb l’assistenta de classe, amb un altre estudiant, etc. En definitiva, amb algú que no està en aquesta posició de poder, i crec que això provoca que se sentin més lliures de comunicar sense ser jutjats.

I creus que el tipus de tasca que es realitzi a l’aula és important per millorar la interacció en els grups? I tant! El millor que hi ha és proposar un tipus d’interrogació per a la qual no hi hagi només una resposta correcta. Els dilemes morals, per exemple, funcionen molt bé en aquest cas, perquè l’alumnat no necessita consultar cap llibre que li expliqui què ha de dir. Tots tenim opinions diferents sobre aquestes qüestions i és una manera molt bona de començar. El món de la ciència és un altre dels àmbits en què també pot haver-hi molts parers diferents en referència a un tema concret, sobretot en la manera com s’aplica a la vida (es pot discutir sobre el dilema entre avenç científic i contaminació, per exemple); o el de les matemàtiques, quan l’alumnat disposa de diverses maneres de resoldre un problema.

Perquè els infants puguin saber realitzar tasques interactives en equip, han d’estar preparats o és una cosa que s’aprèn tot fent-la? Ja n’hi ha prou de repartir-los en grups? Per descomptat, es tracta d’una actitud que ells han de practicar. És a dir, alerta, potser ja ho han après fora de l’aula, mentre juguen en equips i a jocs cooperatius al pati –encara que de vegades hi hagi conflictes–, però, a classe, hi ha unes regles psicològiques no escrites que diuen que s’hi ha de treballar individualment, per tant, cal aprendre a actuar-hi en grup.

A classe, hi ha unes regles psicològiques no escrites que diuen que s’hi ha de treballar individualment, per tant, cal aprendre a actuar-hi en grup

En la recerca que he realitzat amb el professor Galton i altres companys, vam planificar un gran projecte, l’aspecte principal del qual era que els infants aprenguessin a treballar col·lectivament, així que la seva tasca era discutir com ho havien de fer. Evidentment, tots tenien opinions i ells mateixos posaven regles per al seu grup, això va provocar que tots en tinguessin de diferents. Al final, quan s’ajuntaven a la classe, en feien unes per a tothom. Llavors, el professor les escrivia i potser les penjava a la paret o, de vegades, els infants havien discutit què era treballar en equip i el mestre en feia un resum i els deixava un paper a la taula que els ajudava a recordar-ho.

Com que els grups ja tenien certes normes, quan el docent deia: «Avui treballem en equips, què hem de fer?», les criatures ja responien: «Hem d’escoltar tothom, hem de donar la possibilitat de parlar a tothom, hem de negociar». Llavors, el mestre potser preguntava: «Què significa que hem de negociar?». I qui ho havia proposat responia: «Bé, hem d’escoltar el que diu aquesta persona i el que diu aquella i, si no estan d’acord, hem de debatre per mirar d’entendre què diuen totes dues, potser l’una té raó, o potser l’altra…». Però, és clar, necessiten practicar aquestes actituds, cosa que pot durar temps, i crec que això és el que molts mestres i moltes mestres subestimen. Al començament, diuen: «Aquest grup és genial, provem-ho», però, després, l’experiència és un caos, ja que ells també necessiten aprendre a enfocar la classe així. (…)

FONT: Podeu llegir l’entrevista completa al núm. 419 de la revista Guix. Clic aquí.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*