Entrevista: Mar Romera, mestra i pedagoga, presidenta de l’Associació Pedagògica Francesco Tonucci.

«Als 5 anys, els van dir als meus pares que era “superdotada”, però, després, el meu expedient acadèmic va ser molt irregular: a setè em van posar un deficient.» La Mar ens explica això perquè la seva vessant professional és difícil d’entendre sense la personal.

Miquel Àngel Alabart Saludes
 

GU42004«Tinc unes quantes vides», ens explica: «la de docent, la de formadora, la de membre d’una ONG, la de mare…» Efectivament, la Mar, que va entrar a Magisteri «perquè a darrera hora vaig canviar de cua i no em vaig matricular a Dret, sinó a Educació», ha estat docent en totes les etapes del sistema educatiu i en cursos de formació, dirigeix cinc màsters i encara troba temps per impulsar, des de fa anys, aquesta aventura que és l’Associació Pedagògica Francesco Tonucci.

«Una nit, a la Facultat, abans d’un examen, vaig agafar un llibre que m’havien regalat, Frato, 40 anys amb ulls d’infant (Frato és l’àlter ego dibuixant de Francesco Tonucci), el vaig llegir d’una tirada i no vaig poder dormir en tota la nit. Vaig cercar tota la bibliografia d’aquest autor i me la vaig empassar sencera. Jo seguia Francesco Tonucci com uns altres seguien Miguel Bosé.»

Una veritable fan. Li va escriure, el va conèixer, el va portar a Granada a un congrés d’educació infantil i, després, a moltes altres trobades, i es van fer amics. Quan, juntament amb una colla de col·legues i d’estudiants, van muntar una associació, no se’ls va acudir posar-li cap nom millor que el del pedagog italià.

«Del seu pensament, me n’atreu tot, però, sobretot, la mirada sobre la infància, que és una mirada que emociona i que pràcticament no he vist en ningú més, la reivindicació dels drets de les criatures, el dret a jugar, el dret a participar en les decisions de la societat, a ser escoltades.»

Valors i propostes que es concreten, des de l’associació, en plans de formació, en col·laboració amb ajuntaments per crear consells d’infants, per fer-ne difusió, etc. Però, cal continuar reivindicant tot això? La Mar és optimista respecte a la professió: «Al començament, ens deien que érem una secta, però cada vegada tenim més gent: 100 socis voluntaris, i uns 12.000 amics! A les jornades que muntem cada primer cap de setmana de juny, a les quals assisteix Tonucci, hi vénen prop de 500 persones».

Li parlem del discurs contrari, que també torna: el de la pedagogia de l’esforç, el de la reversió a l’autoritarisme, però la Mar no s’arronsa: «És lògic, sense contraris no hi ha lluita. I, a més, també trobem qui confon la idea d’escoltar les nenes i els nens amb la permissivitat absoluta, que és l’altre extrem, i això genera reaccions. Amb l’esforç, hi estic d’acord, però des de la implicació i la motivació de l’infant». També assenyala que «les criatures d’ara ho tenen pitjor del que ho teníem nosaltres. Com a mínim, nosaltres gaudíem del carrer, de temps i d’espais informals de relació entre infants d’edats diferents».

I la Mar s’hi esforça, de manera incansable, per canviar-ho. Potser això fa que sigui una de les poques mestres vives que veu reconegut el seu treball amb el nom d’una escola, el CEIP Mar Romera, al Rincón de la Victoria (Màlaga). Ella es va fer fan d’un pedagog. Ara té els seus propis fans, entre els quals hi som nosaltres.

FONT: Revista Guix n.420. Clic aquí.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*