Subjuntiu

El que fa que un ésser sigui humà és la condició de poder pensar que les coses no només són, sinó que tenen la possibilitat de ser (i de no ser) i de ser d’una manera diferent de com són.

Jordi Canelles
 

Que monòtona que és la immortalitat del present! (G. Steiner)

A Gramáticas de la creación, George Steiner presenta una idea que ens sembla d’una importància rellevant. La humanització, és a dir, que un ésser comenci a ser home o dona, té lloc al neolític, no tant perquè aquest ésser esdevingui sedentari, ni perquè s’iniciï l’agricultura i, amb ella, la ceràmica i tota una cultura determinada, sinó perquè és al neolític quan es conjuga el futur per primera vegada i, per tant i consegüentment, també el subjuntiu. És a dir, el que fa que un ésser sigui humà és aquesta condició de poder pensar que les coses no només són, sinó que tenen la possibilitat de ser (i de no ser) i de ser d’una manera diferent de com són. Per tant, creiem nosaltres, deu ser en el neolític quan neix l’acte educatiu. L’acte educatiu conjuga en subjuntiu.

El fet de plantar una llavor ens remet inevitablement al futur per primera vegada. Pensar que aquesta llavor germinarà i que en creixerà una planta que, al mateix temps, donarà de nou un fruit semblant al que hem utilitzat per sembrar deu ser el primer acte humà conscient i voluntari que ens obliga a marxar del present immediat (tinc gana i recullo el menjar o caço) i ens mena a pensar en futur (en un temps llunyà, recolliré el menjar, malgrat que avui tingui gana). Alhora, però, podria ser que la planta no germinés o bé que donés un fruit lleugerament diferent del que esperem o que, una vegada aconseguit aquest fruit, una circumstància natural (una tempesta, per exemple) ens el malmetés i, per tant, el perdéssim. Així doncs, el futur comporta necessàriament el subjuntiu, és a dir, la possibilitat que les coses siguin diferentment de com les hem imaginat o de com voldríem que fossin.

A l’escola, ens van ensenyar les conjugacions verbals i les sabíem recitar perfectament com a lloros. En coneixíem els modes, els temps i les persones, les dèiem del dret i del revés i, malgrat tot, no vam entendre res del valor que tenien. A mesura que ens anàvem fent grans, però, ens anàvem enfrontant amb els nostres fracassos, és a dir, amb les grans decepcions que comporta pensar que les coses només poden ser com nosaltres esperem que siguin, amb els terribles desenganys que genera comprovar que el que volem no és el que s’esdevé, i és que, malgrat que sabéssim recitar tots els temps i les persones del subjuntiu, no n’havíem entès el significat: que estudiï no vol dir que aprovi, que treballi no vol dir que reculli, que esperi no vol dir que arribis, que m’enamori no vol dir que m’estimis.

Per sort, a la vida hem après que, com més conjuguem el subjuntiu, menys existeix el fracàs, perquè menys certeses tenim i més possibilitats obrim, perquè les coses no són, sinó que també poden no ser i, alhora, poden ser de moltes maneres diverses.

L’educació deu tenir a veure amb ensenyar a passar del paleolític al neolític, és a dir, a passar de l’indicatiu al subjuntiu, de «les coses són» a «les coses poden ser», a passar de l’afirmació incondicional a la possibilitat adverbial. Així doncs, l’acte d’educar potser, més que crear seguretats, obre incerteses, ens aboca a la possibilitat de pensar diferentment de com penso, en definitiva, més que donar respostes, planteja preguntes.

Educar en condicional vol dir, també, pensar que, a molt estirar, el que fem els qui ens dediquem a aquest ofici de l’educació és crear condicions, generar contextos perquè l’altre es pugui educar, ja que, en el fons, qui s’educa és cadascú, la responsabilitat de ser educat rau en un mateix. L’educador, doncs, el que fa és adobar el terreny, facilitar entorns, oferir possibilitats i esperar. Poca cosa més. Educar en subjuntiu és entendre la fragilitat de l’acte educatiu.

FONT: Revista Guix n.420. Clic aquí.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*