La pobresa amb relats quotidians

En el relat diari de moltes «escoletes» i «escolotes», la pobresa ja no és solament un tema de claustres ni de coordinacions. El relat diari també comprèn escenes de pati, de converses amb les famílies i amb l’equip, de lluita per la supervivència i la inclusió.

Redacció - Editorial Graó
 

Als 3 anys acabats de fer, acumula més esforç per sobreviure que moltes persones de 30. Ha entrat amb la seva mestra a la sabateria de la cantonada. Aquest matí, ha arribat a l’escola calçant sandàlies del número 20, malgrat que el que necessita és un 26. Les sandàlies amb prou feines li protegeixen mitja planta i camina amb el taló damunt la sabata i l’empenya mantinguda elevada per damunt de les ungles dels peus, que els porta encongits per mantenir-los plans.

A l’escola, ni un sol moment ha decidit asseure’s vençut per les dificultats. Té normalitzada la seva lluita quotidiana enfront de les adversitats. L’escola tampoc no ha ajornat la resposta, ni ha dubtat sobre el que era més convenient per a ell: si el nen no es vol perdre un segon de joc, l’escola tampoc no sent que la solució sigui cosa dels serveis socials i han anat a comprar unes vambes del seu número.

El dimarts anterior, les mateixes mestres es van mobilitzar a favor d’una mare despatxada per haver arribat tard a la feina després d’haver portat el seu fill al metge, perquè el nen patia un atac d’asma. El seu marit, empresonat per furt. «Tinc la nevera buida i al súper no em fien», va ser la seva petició d’auxili. La pobresa dels més desfavorits ja no cap als «seus» pisos ni als «seus» carrers. Indigents dels recursos més bàsics i elementals de vida, però alhora pletòrics del desig de gaudir i de viure, van apareixent a la «nostra» normalitat. I les comunitats educatives, sensibles, van esdevenint també trinxeres humanitàries. Les escoles tornen a ser llocs on és important alimentar-hi les criatures, i no únicament per raons de conciliació, ni solament per afavorir l’autonomia individual. Menjar torna a ser un acte de pura supervivència. En molts dels «nostres barris», menjar diàriament ja no és un supòsit per a tothom, ni anar calçat, ni gaudir de calefacció a l’hivern, ni tan sols tenir casa… Els menjadors escolars van aparèixer per una cosa tan bàsica com alimentar. Sovint, els centres docents tornen a ser espais contra la pobresa infantil. Ja no n’hi ha prou de derivar les famílies a uns serveis socials desbordats, incapaços d’arribar a tot i molt menys encara d’arribar-hi a temps.

La pobresa ens reclama, no solament ens interpel·la a treballar en xarxa, sinó també a esdevenir «socorristes» d’urgència. En el relat diari de moltes «escoletes» i «escolotes», la pobresa ja no és solament un tema de claustres ni de coordinacions. El relat diari també comprèn escenes de pati, de converses amb les famílies i amb l’equip, de lluita per la supervivència i la inclusió. Socorristes quotidians.

GI086fA un altre nivell, socorristes quotidians, voluntaris de la solidaritat, també més enllà del nostre entorn més proper, són les persones que exerceixen ajut humanitari als refugiats. A tots els hem volgut visibilitzar d’una manera especial a la portada d’aquest número de la revista. El que passa a Síria és el desastre més gran dels nostres temps, amb més de 220.000 morts, 4,5 milions de desplaçats i 10.000 menors refugiats dels quals s’ha perdut la pista. La violació sistemàtica dels drets humans i dels drets dels infants ja no ocorren solament als telenotícies, i la resposta no cap als titulars periodístics. Costarà que les criatures refugiades es recuperin de la vivència de no haver estat ajudades. Ignorem les factures que ens tornarà la història per part de les persones que s’han sentit no desitjades.

Les escoles, les nostres escoles, ja són també refugis per a infants desheretats. La solidaritat és la tendresa dels pobles. «Ens queda la paraula», deia Blas de Otero i, sobretot ara a la societat civil, també l’acció.

Font: Revista Guix d’Infantil n.86 (clic aquí).

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*