Pacte Educatiu

Cal repensar el sistema educatiu des de la perspectiva orgànica, viva, real, posant-hi al centre la persona, tot incidint en aquesta nova ecologia de l’aprenentatge.

Redacció - Editorial Graó
 

Després d’un llarg temps d’interinitat i de molta polseguera política, finalment tenim govern a l’Estat espanyol. Definitivament, s’ha imposat la continuïtat amb la reiteració de les paraules reforma i pacte. Segurament, en l’àmbit educatiu, la paraula “pacte” ha estat la més repetida en aquests darrers anys. Urgeix, una vegada per totes, posar-se d’acord de manera imperiosa i consensuada, com evidentment ha de ser. La gran pregunta que ens hem de plantejar és: Quin pacte necessita avui l’educació?

Hem repetit contínuament que la LOMCE no és una bona llei per a ningú. Ni per a nosaltres, ni per a la major part de la comunitat educativa, ni per a una bona quantitat de membres del món acadèmic, ni per a l’oposició del Parlament, que ara pot esdevenir majoria, ni per a moviments i sindicats de professorat i entitats representatives de les famílies.

La LOMCE no és la solució als reptes creixents del moment educatiu actual. Ens semblaria inadequat partir d’aquesta base per introduir alguns canvis cosmètics irrellevants acordats i decidits en despatxos d’alts rangs administratius. De fet ja hem pogut veure, a manera de bona voluntat, l’ajornament d’una revàlida de segon de Batxillerat cada vegada més descafeïnada.

La gran pregunta és: Quin pacte necessita avui l’educació?

El professorat manifesta contínuament el seu esgotament a causa del reformisme que ha hagut de suportar al llarg de les darreres dècades. I ho fa amb molta raó. Entrats al segle XXI, no és racional plantejar reformes holístiques que conceben el sistema educatiu com un engranatge mecànic i tècnic. Unes reformes que tenen la il·lusió que, prescrivint sobre la seva maquinària, entesa des del punt de vista tradicional, poden aconseguir un funcionament previst i previsible, i que proposen uns currículums cada cop més carregats, uns horaris i uns calendaris rígids, a part d’un professorat i d’unes direccions executores formades per assolir aquests objectius preestablerts. A fi de poder quadrar la mecànica del sistema, també es decanten per uns materials homogenis –sovint servits pel món editorial–, per un sistema de qualificació, més que d’avaluació –tancat i centralitzat–, i pel corresponent rendiment de comptes burocratitzat i entès des de la lògica d’aquest mateix sistema.

Els models didàctics de caràcter industrial que, en moments històrics, van complir els seus propòsits, actualment no tenen cap sentit. El món, avui, ens està marcant una realitat educativa molt diferent.

La sort que tenim, i que hem tingut sempre, és que aquesta visió estàtica i mecanicista del sistema s’ha alterat significativament a molts centres docents i a moltes aules. No pot ser d’altra manera, perquè el sistema educatiu és orgànic, és a dir, està format per persones que tenen vida pròpia, la qual cosa provoca que el món de la pedagogia es vagi teixint de relacions, de necessitats i de complicitats amb l’entorn, la qual cosa afecta la seva missió, les persones que en formen part i l’entorn amb què interactua continuadament. Aquest és el sistema real que conviu paral·lelament amb el que està farcit de normes i de protocols cada cop més allunyats de la vida quotidiana, amb pocs punts de trobada amb aquesta. Així doncs, el sistema vigent, en alguns casos, s’adapta, en uns altres es disfressa i en pocs es qüestiona. Tot plegat per satisfer, confortar, i fins i tot per refermar la maquinària burocràtica.

Els canvis profunds en educació i l’èxit educatiu estan en aquest sistema real. Malgrat els símptomes de malestar, podem afirmar amb seguretat que el nostre sistema, en aquests darrers anys amb esforços encara massa poc visibles, ha fet una gran feina davant dels reptes socials que se li han plantejat, entre els quals trobem l’escolarització obligatòria fins als setze anys i l’acollida d’un alt índex d’alumnat nouvingut. Perquè, amb tots els matisos i les dificultats que vulgueu, en una bona franja de població, l’educació ha servit d’ascensor social.

Cal repensar el sistema educatiu des d’aquesta perspectiva orgànica, viva, real, posant-hi al centre la persona, tot incidint en aquesta nova ecologia de l’aprenentatge.

La dinàmica del món, l’impacte de la tecnologia, les aportacions científiques sobre com s’aprèn que ens vénen de la mà de les neurociències, les necessitats econòmiques i socials, les demandes formatives continuades, etc. ens porten inexcusablement a repensar el sistema educatiu des d’aquesta perspectiva orgànica, viva, real. I cal posar-hi la persona al centre, no de manera abstracta, sinó de manera concreta, situada en el seu context ciutadà, formatiu i de vida. Necessitem veu i molta autonomia per articular una educació alhora per a tothom i per a cadascú. Avui, els escenaris pedagògics s’obren i hi participen molts agents educatius a més de l’escola, institució que té un paper fonamental en aquesta tasca d’articulació, atès que treballa a partir del seu agent més preuat, l’infant, tot atenent-ne les capacitats, la curiositat, els interessos, etc.

Responent la pregunta oberta que ens fèiem al principi, creiem que un nou pacte educatiu hauria d’incidir en aquesta nova ecologia de l’aprenentatge. A més, la part política i administrativa del sistema hauria de fer un canvi important d’actitud i de funcionament. La seva gran funció hauria de ser la de poder facilitar les condicions adequades i d’oferir els recursos necessaris perquè aquests ecosistemes d’aprenentatge funcionessin per ells mateixos, mostrant molta fermesa en els principis i, sobretot, posant el punt de mira en la població que pateix més necessitats. Sense equitat, el sistema no pot oferir qualitat. Aquí potser hi ha el gran dilema que s’haurien de plantejar els nostres governants. Pensem que, si no hi ha aquest canvi de mirada, poden mantenir el control del sistema, encara que sigui amb els micròfons a la mà, però mai no incidiran en el que és realment important: l’educació de les futures generacions.

Font: Revista Guix N.430. Clic aquí.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*