Magic mirror on the wall… (“Mirallet, mirallet…”)

Sovint, quan ens mirem al mirall, tendim a buscar-hi un reflex idealitzat que no som nosaltres, sinó el que voldríem ser.

Equip de mestres. Escola Dolors Monserdà-Santapau (BCN)
 

Últimament, sentim molt a parlar de l’excel·lència de l’educació finesa i, quan ens mirem al mirall, busquem trets que ens acostin a la imatge que en tenim, però… Aturem-nos un moment i analitzem qui som realment nosaltres; busquem les nostres virtuts i no els nostres defectes; reconeguem que vivim en dues societats molt diferents…

Sortir de casa i viure experiències en primera persona és un gran exercici de coneixement. Un grup de vuit mestres de la nostra escola vam ser a Finlàndia durant la primera setmana de setembre gràcies a un projecte Erasmus+ que ens va donar l’oportunitat de veure amb els nostres propis ulls quina és la realitat als centres docents finesos.

Durant la visita, hi vam poder comprovar que el seu èxit és una qüestió política i social; una qüestió de confiança en el sistema, en el professorat, en els seus fills i filles i en l’alumnat. Política perquè hi ha consens entre tots els partits, la qual cosa comporta poques reformes de les lleis educatives (esperen un mínim de 10 anys per canviar-les), això garanteix que hi hagi una escola pública i de qualitat per a tothom, molta inversió per part del Govern (més d’un 5,6% del PIB) als centres docents, que reben molts recursos materials i humans. A més, la formació, la selecció i l’avaluació del professorat són exigents i rigoroses. Social perquè han fet de l’educació una qüestió de país -s’ho creuen i se senten orgullosos de la seva escola, i el professorat, de la seva professió-. I de confiança perquè eduquen els infants per a la vida i en fomenten l’autonomia, atès que van sols a l’escola des de molt petits, hi entren i en surten sense supervisió i dinen (gratuïtament) a l’escola sense la vigilància de la persona adulta, que, a molt estirar, seu a menjar al seu costat.

Tot i aquesta confiança en el sistema que els ha situat en els primers llocs en els resultats dels informes Pisa, no han perdut la inquietud de seguir millorant, i s’han plantejat que encara cal continuar avançant en algun aspecte. És per això que aquest curs han implantat un nou currículum que dóna resposta a algunes mancances del seu sistema.

Sorprenentment, aquests punts es basen en aspectes que aquí ja fa temps que estem treballant amb molts menys recursos materials i humans: la inclusió d’alumnat amb necessitats educatives especials a les aules ordinàries, el treball dels mestres en equip, l’aplicació de metodologies noves que permetin que l’alumnat sigui cada cop més el protagonista del seu procés d’aprenentatge (treball per projectes, treball cooperatiu, ambients, racons, etc.), la participació en xarxes de comunitats pedagògiques, l’educació emocional com a eix transversal al llarg de l’escolaritat, la tecnologia, la robòtica, etc.

Un cop observada i analitzada la realitat finesa, podem concloure dient que, en un país com el nostre, on des dels temps de la República hi ha hagut moviments de renovació pedagògica, en els quals s’han implicat molts mestres i professors i on, cada cop més, s’està estenent aquesta inquietud de canvi i millora, la pilota és a la teulada dels polítics i de la societat. Els toca a ells moure fitxa.

Tal com se sol dir: «Juguin, senyors!», i deixem de mirar-nos al mirall buscant qui no som.

«Mirallet, mirallet…»

Font: Revista Guix n.438. Xarxa de suport entre centres educatius. Clic aquí.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*