Respostes que poden fer més mal

Són idònies les mesures sobre pobresa infantil que proposen els polítics? A vegades obliden que el bé, fet de qualsevol manera, fa mal.

Jaume Funes
 
 

No és molt habitual però, a vegades, els parlaments o els plens municipals parlen de donar respostes a la pobresa que afecta els infants. Tot i oblidar –com recordava la setmana passada– la perspectiva dels infants, proposen mesures que tendeixen a ser votades afirmativament per la majoria de grups polítics. Els resulta poc correcte no demostrar sensibilitat per la infància. No apareix als debats, però, una pregunta clau: són idònies les mesures que proposen? Obliden que el bé, fet de qualsevol manera, fa mal.

Com sabem que no serveix qualsevol resposta, abans de decidir mesures haurien de tenir-se en compte quatre aspectes:

  1. Les respostes poden fer mal
  2. Les respostes que consideren l’infant un subjecte actiu de drets, tenen algunes característiques en comú a considerar
  3. No es pot deixar de banda la necessitat de crear i mantenir recursos pensats per fer possible l’acompanyament.
  4. Les prestacions subjectives no poden oblidar la dimensió comunitària.

Avui comentarem el primer d’aquests quatre aspectes

Perdre més, quedar encara més fora, sentir-se pitjor

Les respostes són més o menys adequades en funció dels danys col·laterals que provoquen. No cal massa debat per acordar que les respostes no haurien de servir per acumular noves pèrdues (amics, escola…). També sembla obvi que les respostes no han de generar més segregació (ser atès de manera separada, amb el reconeixement públic previ de la teva pobresa) o diferenciar segregacions (poder anar al casal i així menjar, però no poder anar de colònies com van els companys del casal). No és massa complicat d’entendre que les respostes no poden convertir la persona que pateix pobresa en un ésser inútil (atendre els pares considerant-los persones inútils en la vida de l’infant).

Les propostes de xec tenen uns efectes secundaris molt diferents de les propostes que garanteixen accés als recursos. Disposar d’una prestació monetària fa que la persona es pugui sentir força diferent de quan col·lecciona targetes de beneficiari per cobrir diferents necessitats. Anar amb els fills a un banc d’aliments no és el mateix que poder accedir a un gran magatzem. Anar a que un professional comprovi la teva condició de pobre no és el mateix que anar a descobrir si algú pot estar al teu costat i ajudar-te a surar. Sembla que no produeix el mateix efecte descobrir una administració pública que reconeix els teus drets com a persona que recórrer a una ONG per cobrir les necessitats bàsiques de la teva família.

Per dissenyar respostes que permetin als infants i adolescents vorejar els impactes de la pobresa no hi ha cap situació –ni crítica ni permanent– que justifiqui les actuacions assistencials, ni tan sols en moments crítics. Cap nen no s’hauria de sentir diferent i estrany per poder aconseguir que es resolguin les seves necessitats. L’atenció (per molt que diguem que és pel seu bé) no justifica produir cap dany evitable.

Un món de derivacions, papers i multiassistència

Si sempre derivar havia estat un verb socioeducativament poc útil (sovint significava ‘enviar a la deriva’), ara ha adquirit el sentit d’enviar on hi ha algun recurs, prescindint de si la resposta és l’adequada. La necessitat de fer alguna cosa obliga a utilitzar recursos inapropiats.

L’administrativisme (de les administracions i de moltes entitats benefactores) que envolta bona part de les respostes que estem donant als infants ha generat més i més protocols. No tenim gaires recursos, però detectem, definim i derivem més. No augmenta, però, la pregunta d’on tindria sentit que anessin i per a fer què. Tampoc apareix el dubte de si les atencions possibles seran totes positives. Sovint estem atrapats entre la necessitat de fer alguna cosa i la preocupació per regular el que fem.

Les persones pateixen la pobresa i per mirar de rebre ajudes, si més no per a les necessitats dels seus fills, han d’acudir a multiplicitat de llocs, ser assistides en diversos recursos, per diferents professionals. Els buit en les respostes “naturals” a les necessitats que la pobresa genera ha produït un augment continu de la diversitat de “productes”, prestacions, de la cartera de serveis (sempre infradotada) o totalment fora d’aquesta, cadascun amb la seva mecànica de gestió corresponent.

Gestors de sortides pobres

Quan les atencions necessàries es converteixen en prestacions, els professionals esdevenen gestors. Es fa impossible l’atenció, poder dedicar el temps a escoltar, aclarir el que està passant, valorar què es pot fer, fer servir les prestacions per construir un recorregut el més positiu possible. Les persones han de poder explicar el que estan vivint, allò que els passa, sense haver de justificar el seu dret a una prestació i sense que algú miri de classificar-les en alguna categoria de malalt social.

¿Tots els infants pobres han de passar per serveis socials per tenir les oportunitats corresponents? ¿Per què per tenir una ajuda per al menjador o per al material escolar algú ha de passar a recollir un certificat de pobre abans? ¿És aquesta l’única manera possible de fer-ho?

Quan un infant viu en una situació de pobresa té més possibilitats de rebre atenció en entorns artificials que en el seu propi entorn natural. Moltes vegades als infants que viuen en pobresa només se’ls ofereix una atenció entre altres empobrits com ells. Han de gestionar les seves dificultats enmig de dificultats similars. Sovint tan sols els oferim sortides pobres en clau d’atenció als pobres

Beneficències estranyes

Els infants pobres acaben sent atesos de maneres estranyes, diferents de les dels altres infants, sense saber gaire bé per què. Però tenen dret que se’ls expliquin les raons i poder decidir sobre com han de ser atesos, dret a prendre part de les decisions.

Quan la pobresa impacta sobre les vides d’infants i adolescents és altament probable que les respostes a les seves necessitats i dificultats vinguin donades des de recursos poc normalitzadors. Els seus malestars, en cas de ser atesos, ho seran a salut mental. Les seves soledats afectives, des del sistema protector. Les dificultats i els conflictes amb l’escolarització sent enviats a alguna escola diferent.

Qualsevol ajuda esdevé benèfica si la persona que la presta no reconeix en l’altre la mateixa condició humana, es posiciona emocionalment o intel·lectualment per sobre, cofoi de la seva generositat. Ajuda, fa el bé a una persona que és menys. Però, la solidaritat no és fer el bé. És compartir amb un altre que és com tu allò que encara tens, sabent que formes part del mateix col·lectiu humà, de la mateixa condició fràgil i, en alguns casos, de similar nivell de classificació en una societat desigual, de la mateixa classe social.

Les accions per atendre les seves necessitats i dificultats han de basar-se en l’obligació de restituir tot allò que les condicions de la societat adulta els han tret i negat. Les administracions, les entitats d’infància no poden dedicar-se a ser benèfiques. El seu “bé”, que per raons diverses diuen fer, és garantir que estan de part de la infància i servir de mur de contenció per evitar que les respostes dels uns i dels altres els oblidin o els danyin encara més.

Llegir el document sencer del que ha sortit aquest resum

Jaume Funes
About Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*