L’educació negada

Parar-se a reflexionar sobre les relacions entre la pobresa i la infància suposa aturar-se en l’escola. Aquesta continua sent, encara avui, la institució social amb més poder conformador de bona part del que és i pot arribar a ser la infància

Jaume Funes
 
 

Pràcticament a tots el seminaris del projecte La pobresa amb ulls d’infant hi apareixia, dia sí dia també, la qüestió de l’escola com a peça clau de la vida infantil, contenidora de bona part de les seves experiències. Entre els textos generats podem destacar-ne dos: un sobre com la pobresa compromet l’educació i un altre sobre les noves diversitats educatives de la desigualtat. Avui resumirem el primer.

El somni de la compensació

Parar-se a reflexionar sobre les relacions entre la pobresa i la infància suposa aturar-se en l’escola. Aquesta continua sent, encara avui, la institució social amb més poder conformador de bona part del que és i pot arribar a ser la infància. És encara el context en el qual les desigualtats que l’afecten poden posar greument en risc la seva funció humanitzadora, la seva capacitat de fer possible que esdevinguin ciutadans i ciutadanes competents. Continua sent el context on més es pot fer per evitar l’agudització de les destruccions, per compensar els efectes deterministes de néixer o viure en entorns empobrits. Però la situació de pobresa actual, en impactar sobre l’escola, es carrega la seva pretensió d’aportar components a la igualtat.

Retallades i polítiques educatives conservadores han empobrit singularment l’escola. Han convertit algunes escoles en singularment pobres. Les escoles d’alguns barris no tan sols han d’educar una població infantil majoritàriament sota el llindar de la pobresa, també ho han de fer amb uns recursos sota mínims. Moltes se senten impotents i, sovint, assenyalades com a culpables de no fer tot el que haurien de fer. També l’escola –el seu discurs, el seu funcionament– es pot empobrir, també es pot tornar encara més incompatible amb determinades infàncies, més amb les de la pobresa que amb les que tenen diners.

Alumnat del que s’espera poc

Pobresa i desigualtat generen un efecte pervers: determinen les expectatives que l’administració, l’escola i el professorat tenen respecte del seu alumnat. A partir de la realitat que el professorat viu cada dia, definiran que l’alumnat pobre arrossega manca d’interès i problemes familiars, dèficits i rèmores que el condueixen a no aprendre.

Les expectatives dels seus mestres arriben amb facilitat a infants i adolescents, especialment a través d’un tractament diferenciat, que va des de com es transmet allò que s’espera de cada alumne fins a l’agrupació per nivells i els grups segregats. Tot seguit apareix el cercle viciós de les diferències de comportament i les respostes reactives al patiment. Arriba el procés d’etiquetatge dels comportaments, les diferents patologies del mal comportament que faran naturals els efectes de la desigualtat.

La seqüència expectatives-tractament-autovaloració-conducta permetrà justificar que no s’hi pot fer res més. No caldrà posar l’escola en crisi. No caldrà fitxar-se cada dia en la motxilla que l’alumne porta de casa ni en la manca de funcionalitat vital de la motxilla escolar que l’alumne s’endú cap a casa.

A més pobresa, més segregació

Amb tot, però, el pitjor dels efectes de la pobresa ha estat l’agudització de la segregació escolar. Una segregació que deriva de la segregació social i territorial. Escoles pobres, amb població més empobrida, que han d’educar en una interacció només entre pobres. Escoles etiquetades que acullen infants sota sospita de problema.

La pobresa ha suposat, també, una hiperconcentració de les dificultats i les complexitats educatives (derivades de la precarització de les seves infàncies i de les noves distàncies de l’escola envers el seu món). Actuar contra els impactes de la pobresa i la desigualtat suposa actuar perquè els infants siguin educats en un entorn suficientment diversificat, evitar que l’escola reforci la segregació del barri, de la família.

Moltes escoles de barri són condemnades a tenir places buides, a acollir una població en mobilitat permanent, mentre que en escoles concertades ubicades al costat, saturades, s’obren noves línies. Si la pobresa genera segregació, l’escola no la hauria de reforçar i augmentar.

Pobres que no són educables

Potser la dimensió en la qual cal pensar especialment és la de l’educabilitat. La pobresa compromet l’educabilitat de bona part dels infants que la pateixen. Però, atenció amb el concepte. Educabilitat significa que són necessàries determinades condicions per fer possible el fet d’educar i que, quan aquestes desapareixen, els infants, de manera diversa, veuran com el desenvolupament de les seves competències, l’adquisició de sabers, dels mecanismes per comprendre el món, de les capacitats per moure’s en un societat complexa, corren un alt risc de no ser adquirides, de ser fràgils, de quedar minvades.

Educabilitat vol dir construir les condicions, necessàries i diferents, perquè tot infant sigui educable. Els infants pobres no són menys educables, però la pobresa ha anant suprimint bona part de les condicions (d’entorn, d’escola, de família, de maduració i desenvolupament) necessàries perquè l’educació sigui possible.

Treballar per preservar l’educabilitat també vol dir trobar les respostes pedagògiques adients que tractin de garantir l’educabilitat malgrat les situacions de pobresa. Moltes escoles de primària i de secundària han engegat projectes d’innovació inclusius que miren de considerar les variables d’entorn i superar-les. Escoles en les quals els seus professionals assumeixen el compromís de ser un factor de millora de cadascun dels seus alumnes. Equips compromesos amb la realitat que els envolta que reformulen els seus papers docents, les seves funcions tutorials.

Pensar en la pobresa i els infants és pensar en una educació pública forta, un sistema educatiu integrat amb altres contextos educatius, una escola que té a veure amb la comunitat, una escola que és un espai de diversitat on pot ser infant tothom, els que tenen famílies amb recursos i els que al seu voltant tot està empobrit.

L’escola com a “zona de confort”

Recordàvem dies enrere com les respostes poden fer mal i com hem d’evitar que l’infant se senti estrany, aportar-li experiències, aprenentatges, vivències que “normalitzin” les seves vides, evitin el predomini de les experiències negatives, compensin els buits educatius que acumula. L’escola pot ser –ha de ser– el pal de paller que normalitzi moltes respostes que vénen donades per recursos força aliens a les vides infantils i adolescents, que quan són donades en un context universal com ara l’escola, compartit per totes les infàncies, són sentides com un element més de la seva condició d’infants.

Tanmateix, perquè això sigui possible l’escola mateixa ha de tenir un funcionament normalitzador, no segregador, que no aguditza les desigualtats, les vivències d’inferioritat o els problemes que els infants van acumulant. Treballar contra els impactes de la pobresa en els infants significa garantir que l’escola no esdevindrà per a ells i elles un lloc especialment conflictiu, que l’escola tindrà capacitat per no reaccionar amb més conflicte als seus malestars. Els impactes (en recursos humans, en ràtios i en complexitat) estan fent que l’escola es replegui, tanqui el “paraigua” protector, perdi la seva capacitat de cobertura i acollida, pensi la seva organització (des dels horaris fins a les formes de tutoria) de manera poc compensadora.

Si haguéssim de resumir només en un concepte allò que hauria de garantir l’escola diríem que necessitem que sigui fonamentalment una “zona de confort” per a tot el seu alumnat, especialment per als que difícilment seran “confortats” a casa. Confort vol dir que a l’entorn emocional que els envolta quan són a l’escola no predomina la tensió, l’estrès, les manques d’afecte, els dubtes sobre la pròpia vàlua, l’aïllament, etc., que, potser, a l’entorn familiar empobrit representen el clima predominant.

Llegir el document sencer del que ha sortit aquest resum

Jaume Funes
About Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*