Tenir família i llar malgrat ser pobres

Sempre que parlem de la família i la pobresa que afecta els infants hauríem de tenir clar que ajudem un grup familiar que se sent impotent sense convertir-lo en incompetent

Jaume Funes
 
 

De famílies riques que no funcionen n’hi ha tantes com de famílies pobres. Moltes famílies pobres funcionen extraordinàriament bé com a grup familiar fins on els arriben les forces, els recursos. Tanmateix resulta molt fàcil descriure una vida familiar sota les privacions com una vida poc adequada, etiquetar pares i mares que no tenen recursos com a progenitors que no fan bé el seu paper.

Per què ajudem les famílies

No hauríem de parlar de les famílies pobres perquè no eduquen bé, ni perquè generen fills que acabaran sent problemàtics. Sempre que parlem de la família i la pobresa que afecta els infants hauríem de tenir clar que ajudem un grup familiar que se sent impotent sense convertir-lo en incompetent. Sempre es tracta d’ajudar perquè trobin, mantinguin, el seu lloc com a família que pot tenir cura dels fills.

L’obligació d’ocupar-nos de les famílies afectades per la pobresa neix sempre dels drets de l’infant i l’adolescent. És el reconeixent pràctic que tenen dret a tenir un grup familiar al qual pertànyer, tenen dret a descobrir permanentment que importen a algú, que les seves vides no estan desemparades. Necessiten tenir i mantenir una família que els pugui fer de família, malgrat l’empobriment econòmic. Ens ocupem de les famílies perquè les famílies puguin ocupar-se (de maneres diverses i amb diferents suports) dels seus fills i filles.

La realitat de la pobresa a la que sotmetem els infants no pot fer aparèixer el vell “familisme”, que ajuda la família simplement com a pilar de la societat. Ho fem pensant en els drets dels infants i no en els dels adults. La pobresa no els pot privar del seu dret a tenir adults que garanteixin el seu desenvolupament, la seva construcció emocional, el descobriment del seu lloc al món. No podem permetre que la pobresa alteri destructivament la família i la llar perquè l’infant els necessita. Un grup familiar és, o es torna, inadequat quan no existeix un clima afectiu positiu bàsic que els fa sentir-se a tots útils i importants, quan no es donen els estímuls de tot tipus per a l’aprenentatge, el desenvolupament i la socialització, quan tot és precari i amenaça permanentment de crisi.

La llar: un lloc físic i un espai emocional. Pensar l’impacte dels sostres

La vida d’un infant i la de la seva família estan associades a una clima de relació en el qual el o ella tenen el seu lloc singular. Però, abans o alhora, la seva vida personal i familiar està associada a un lloc físic: un sostre sota el qual puguin viure. Poden tenir un lloc afectiu i un “no-lloc” material, que farà perillar el primer.

Justament la pobresa aguditzada actual ha tingut un impacte especial en l’habitatge, i poques vegades l’avaluació del que en justícia cal fer davant un desnonament ha posat per davant el drets de cada infant, el dret que el seu entorn més pròxim no es vegi destruït. La llar és un espai físic en el qual es construeix una bona part de la infància, es desenvolupen les vivències de seguretat, es pren consciència de la singularitat i la intimitat. I tot això ha entrat massivament en crisi amb l’impacte de la pobresa sobre l’habitatge.

La infància sota la pobresa és obligada, a vegades, a viure al carrer, sovint sense adults. Facilitem un sostre però no una casa i la lògica institucional de l’espai d’acollida impedeix que tinguin una llar. La precarietat d’una nova “casa”, pendent de noves migracions altera tota estabilitat emocional. Els infrahabitatges, o els relloguers no creen cap clima en positiu.

Pensar en les respostes a la pèrdua de l’habitatge significa tenir en compte les realitats dels “sostres” sota els quals s’aixopluguen els infants. Com cadascuna d’aquests realitats condiciona els estímuls educatius, els afectes, les seguretats personals. Podem ajudar una mare en com ha d’estimular el desenvolupament psicomotor del seu nadó, però ho haurem de fer sense oblidar que la família té uns pocs metres d’habitatge per sobreviure. Podem ajudar en la vinculació però haurem de tenir present que cadascun dels seus dies està ple d’inseguretats.

Noves i velles fragilitats familiars

Per considerar què passa amb les famílies amb fills quan la pobresa està present, la proposta respectuosa d’anàlisi és valorar quines fragilitats introdueix. Si suma noves fragilitats a altres d’existents, si les va agreujant. Si posa impediments (més) per acomplir les funcions que, en relació amb els fills, ha d’exercir. Intentem fer-ne un resum.

1. Tot i que la “cultura” familiar dominant diu que els fills han de passar per davant de tot, la pobresa pot fer passar a segon pla una part de la preocupació per ells. “No els ho puc donar tot, em passo el dia treballant; hauria d’estar per ells, però com?”.

2. La pobresa afecta les disponibilitats. Pot reduir els temps disponibles (cal treballar o buscar feina molt més temps) o els afectes (la desesperança de no trobar feina a vegades arracona les abraçades). Són menors les disponibilitats per ajudar quan els necessiten (per seguir l’escolaritat, per estar presents en altres activitats del seu temps, per escoltar i respondre…). En la percepció d’un infant: “M’han d’abandonar per donar-me menjar.”

3. Poden ser significatius els canvis en els climes afectius i de relació, en la convivència. La pobresa crea tensions, genera diverses formes d’estrès no sempre controlables, relacions en què s’aguditza la dificultat, nous conflictes intrafamiliars. La pobresa monetària pot acabar sent també pobresa afectiva.

4. La pobresa posa en risc una part de les funcions parentals. Pot empobrir els pares i les mares per fer de pares i mares (saber què fer en cada situació, mantenir unes pautes de criança coherents, donar respostes a les incerteses, etc.). Poden augmentar les delegacions en germans o altres adults i complicar-se les referències adultes dels infants. Per això el pitjor empobriment serà sentir-se sols educant. Sentir que volen fer-ho tot pels fills però la fita es insuperable i, a més, estan sols.

Llegir el document sencer d’on ha sortit aquest resum

Jaume Funes
About Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*