Vides fràgils que són vulnerades

Si els joves vulnerables acaben anant a les fràgils i saturades estructures de l’atenció a la salut mental no és perquè augmenti la insània, és perquè no hi ha cap altra estructura d’escolta

Jaume Funes
 
 

Amb certa freqüència, no només els mitjans de comunicació sinó també alguns professionals parlen de les relacions entre pobresa i salut mental fent referència al suposat augment de la prevalença de determinats transtorns o el nombre de persones ateses als dispositius. En el cas concret dels infants, els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) han vist com s’incrementaven les demandes en temps de retallades sense saber gaire què fer. Al final, en aquest context, el discurs dominant acaba parlant de la pobresa com a causa d’insània i ve a proposar més teràpia per mirar d’eliminar-la.

Les relacions entre salut mental i pobresa

Comencem per aclarir que allò en què cal pensar és en les relacions entre la pobresa adulta i els universos emocionals, relacionals, d’equilibri o tensió, dins els quals transcorren les vides de la infància i l’adolescència. Les relacions entre els malestars de pares i mares afectats per la pobresa i els malestars de les infàncies, dels seus fills i filles. A més, cal destacar que si aquestes persones acaben anant a les fràgils i saturades estructures de l’atenció a la salut mental (infantil o d’adults) no és perquè augmenti la insània, és perquè no hi ha cap altra estructura d’escolta o que tingui l’encàrrec de donar atenció escoltant.

Les relacions entre pobresa i salut mental han de ser mirades, si més no, des de quatre perspectives:

1. Els patiments que genera la pobresa tenen una doble lectura: d’una banda els malestars de la societat actual en els quals s’inscriuen i, d’altra, les vulnerabilitats que la pobresa afegeix a la fragilitat vital de tot ésser humà (pobresa, malestars i fragilitats).

2. Un segon aspecte té a veure amb la patologia. Algunes vides no tenen una altra sortida a una existència insofrible que emmalaltir. A la inversa, quan la persona que pateix per la pobresa fa demandes és molt fàcil que entri en el circuit del diagnòstic i l’etiquetatge si vol ser ajudada.

3. En les vides infantils, la pobresa del seu entorn s’ha de descriure com una realitat de dues cares. D’una banda, el nivell de patiment mental suportable (que fàcilment superen). De l’altra, la dosi mínima de felicitat (que poques vegades tenen).

4. Tant l’atenció socioeducativa com la terapèutica corren el risc de pretendre contenir les ràbies, d’evitar generar contestacions a la realitat injusta.

Sempre haurem de tenir presents els patiments evitables i les felicitats negades. Sempre seran necessaris professionals que s’interroguen, implicats amb la realitat, disposats a construir i compartir les respostes amb les persones.

Vides enmig d’horitzons de desesperances

Les nostres societats són societats de la incertesa. Pocs adolescents, per exemple, poden respondre amb una mínima seguretat a la pregunta de què seran quan tinguin vint anys. La pobresa multiplica les incerteses i aguditza o genera els malestars que provoquen. Els efectes de la impossibilitat permanent de fer mínimes previsions vitals poden esdevenir devastadors per al món psíquic de les persones. Els malestars, que tots patim en graus i moments diversos, es poden incrementar amb la pobresa. És inevitablement més elevat el nombre d’incerteses, augmenta el patiment psíquic, la persona es va sentint progressivament desvalorada, en el seu món interior i en les relacions socials, es torna totalment vulnerable davant la soledat i l’exclusió, pot fer perdre l’estatus de ciutadà (de persona que té vincles socials reconeguts).

Des de la perspectiva dels infants i els adolescents: com són les seves vides enmig d’horitzons de desesperances? Es tracta d’infàncies envoltades de mares i pares que no semblen tenir gaires possibilitats ni de present ni de futur, amb horitzons que semblen tenir poca sortida. Què es pot fer des de l’atenció per posar-hi un alè esperançador? El suport al grup familiar, el fer costat a l’infant, acaba tenint un objectiu fonamental: evitar que els infants perdin la serenor vital.

Vulnerats per la pobresa i per la falta d’atenció

Però la pobresa també fa disminuir, deteriora, afebleix les capacitats personals i de grup per contenir els malestars, per gestionar-los. És en aquesta doble situació d’augment del malestar i disminució de la possibilitat de gestió on apareixen mecanismes apaivagadors com ara la medicació, l’augment del consum de psicofàrmacs o els canvis en els usos d’altres drogues.

La pobresa familiar no augmenta la fragilitat. El que fa és minvar les possibilitats de resposta als impactes i les condicions vitals negatives. Per això parlem de com la pobresa fa vulnerables les famílies, fa vulnerables els infants. Sense oblidar que la vulnerabilitat apareix, augmenta, perquè la pobresa ha vulnerat la infància, ha privat els infants de bona part d’allò que necessiten per tenir infància. Vulnerem les seves vides i, a més, els fem més vulnerables als impactes de la vida que han de viure.

La pobresa genera vulnerabilitat. Dificulta o impedeix les reaccions a les pèrdues, els patiments, els danys, les amenaces. Amplia els efectes dels impactes en una realitat ja fràgil. Si la família perd tot allò que l’ancorava a la realitat (la feina, els diners, les relacions socials, els suport familiar…) es torna vulnerable, esdevé un entorn vulnerable per a l’infant. L’infant es torna vulnerable en una família que ja no pot crear-li un entorn positiu. Molts infants i adolescents d’aquestes famílies es veuran obligats a cercar les seguretats fora del grup familiar.

Tot no pot ser desesperança. Imaginar que pots arribar a ser

El grup familiar es torna vulnerable quan no té possibilitat d’elaborar un discurs que permet imaginar una vida diferent i posar-se actiu per canviar-la. El nivell mínim de qualitat de vida inclou tenir alguna raó per continuar activament viu i estar sotmès a una dosi moderada de patiments. Tot no pot ser desesperança. Amb unes mesures o unes altres, sempre haurem de treballar per fer que l’infant construeixi un imaginari de futur en positiu, es pugui projectar sentint que pot arribar a ser.

Llegir el document sencer del que ha sortit aquest resum

Jaume Funes
Sobre Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contacte: Twitter | Més articles