Pensar sensatament les respostes a la pobresa

Les respostes a les necessitats de la infància haurien d’intentar respectar sempre quatre criteris: universalitat, garantia d'accés, discriminació en positiu i dret de l'infant

Jaume Funes
 
 

Setmana rere setmana parlem sobre com impacta la pobresa dels adults en les vides infantils. També posem de relleu com no serveix qualsevol resposta així com l’obligació de descobrir prèviament com pot arribar a sentir-se un infant amb les nostres voluntarioses i benefactores atencions. Avui el nostre resum recorda alguns criteris en positiu sobre l’atenció a la infància que l’emergència de la pobresa no pot fer oblidar.

De fet, bona part d’aquests criteris en positiu que ara recordem són molt elementals i resulta estrany que no es tinguin en compte per planificar o per acollir enmig d’una crisi. No es pot oblidar, per exemple, que cap resposta no té dret a inhabilitar els adults que necessita tenir un infant, que cal ajudar prioritàriament en els moments vitals en què la pobresa ho pot condicionar tot, que la majoria dels recursos per atendre l’empobriment de la infància no poden ser específics (no es poden basar en diagnòstics i informes previs), que les respostes han d’estar ubicades allà on són tots els infants i tots poden viure l’atenció singular amb normalitat, etc.

Criteris de compliment obligat

Les respostes a les necessitats de la infància, en tant que infància i, de manera especial, quan la pobresa adulta crea precarietats i dificultats, haurien d’intentar respectar sempre quatre criteris, sense prescindir-ne de cap i cercant un equilibri entre ells no gens fàcil de mantenir:

1. La universalitat. Les respostes han d’estar pensades i planificades per a tota la infància d’un territori, amb voluntat que serveixin per a tothom, tot i que les formes d’ús d’uns infants o uns altres puguin ser diferents o tenir intensitats d’atenció desiguals.

2. La discriminació en positiu. Quan s’aplica la universalitat no resulta fàcil fer que qui menys té rebi més i es pugui situar en una situació similar a la dels seus companys. Requereix poder explicar la diversitat de necessitats sense recórrer al fet de ser pobre o ric.

3. Garantia d’accés. Quan hem parlat de les oportunitats ens hem referit a la teoria de l’aparador. Una proposta d’atenció basada en la idea d’oferir, formalment per a tothom, un aparador d’oportunitats oblidant que tothom no té el mateix coneixement de la seva existència, moltes persones tenen dificultats per accedir i moltes altres no tenen la targeta (diners, coneixement, cultura d’ús, etc.) amb el saldo suficient per poder obtenir-les.

4. Propostes com a resposta a un dret de l’infant. Totes les respostes, també les aportacions monetàries a la família o els suports educatius als seus adults, s’han de poder definir com a serveis d’infància, actuacions per fer possible la infància que, amb determinats criteris, administren els seus adults.

La pobresa no canvia les regles de la infància

Malgrat que siguin les situacions de pobresa les que ens fan reaccionar, no es pot oblidar que estem planificant com seguir ocupant-nos de la infància i l’adolescència, en una nova o permanent realitat social. La realitat de la pobresa, però, no permet oblidar algunes regles bàsiques:

1. L’atenció individual no és possible sense el treball col·lectiu. Tota atenció és singular i personalitzada, però sempre dins i amb relació a grups, que fan pertànyer o que exclouen.

2. Tota reacció crítica, tota atenció en la immediatesa, ha d’estar inscrita en respostes a mitjà i llarg termini. Les reaccions puntuals no poden deixar de banda la planificació d’actuacions per no seguir fent mal empobrint les seves vides, per preveure com es poden garantir les condicions de desenvolupament adequades.

3. Els recursos, els serveis que s’ocupen de la infància, no poden prescindir de la qualitat. La saturació, la discontinuïtat, la manca de professionalitat, l’absència de rigor, etc., tenen costos en vides en construcció. No s’hi val qualsevol atenció, no és acceptable qualsevol resposta per molt que es vulgui fer el bé.

4. No es pot fer un pla específic de pobresa si no hi ha un pla d’infància. Planificar com s’atén la pobresa vol dir descobrir què estem deixant de fer amb els infants per culpa de l’empobriment.

5. No es pot fer un pla específic de pobresa sense descobrir de quina manera està afectant cadascun dels contextos vitals dels infants (què està passant a l’escola i com modifiquem les formes d’acompanyament a l’escolarització que fins ara fèiem; què passa amb les potencialitats familiars i com modifiquem el sistema de suports; què passa amb…, i com modifiquem la part del sistema corresponent que se suposa que s’estava ocupant de la infància abans de la pobresa).

6. Amb la infància no és renunciable el treball amb la comunitat. Sempre es tracta de la infància i el seu “barri”. Els infants són de les institucions, de les entitats, dels serveis, dels professionals que estan al seu costat. Tots treballen, se suposa, amb lògica de comunitat, de territori.

Resum per llegir abans d’actuar

Totes les propostes han de cercar un element normalitzador i integrador. Han d’estar relacionades amb un context que infants i adults puguin viure com a normalitzador, integrades en recursos de lògica universal (una casa de família, un espai de joc, un casal d’infants, un casal de joves, etc.). Les famílies no van a un espai familiar a aprendre a ser pares sinó a practicar-ho amb altres pares i infants. En un taller escolar de deures per a pares van a escola junts per descobrir com ser d’ajuda, perquè el fill se senti cofoi de tenir al costat una mare que descobreix com aprèn. Potser no sopen a casa, però hi ha altres mares que fan sentir l’espai infantil amb “berenar” plegat com ho farien a casa seva.

Una resposta no val si estigmatitza (fa sentir-se un infant definit per la condició de pobre); no val si destrueix la dignitat (ha de deixar de sentir-se persona com tothom per rebre ajuda); no val si estranya, si fa sentir-se un estrany entre els iguals (no és tractat com un infant més); no val si està condicionada pel procediment (l’infant descobreix que per ser ajudat els seus adults han de seguir multiplicitat de tràmits estranys).

Llegir el document sencer del que ha sortit aquest resum

Jaume Funes
Sobre Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contacte: Twitter | Més articles