Educar quan les diversitats es multipliquen

No existeix una psicopedagogia de la pobresa o de la marginació. La pobresa que afecta la infància no ens obliga a construir una pedagogia o una didàctica singular i específica.

Jaume Funes
 
 

Si es posen en relació infància, pobresa i escola, primer que tot apareix l’educabilitat compromesa, a la qual ens referíem dies enrere. Tot seguit, però, es posa de manifest la necessitat de descobrir si l’escola dels pobres ha de ser d’una altra mena o si, ara que es parla molt d’innovació, aquesta té alguna cosa a veure amb la lluita contra la segregació escolar derivada de l’origen social.

Contra la pedagogia per a pobres

Començaré per advertir que, malgrat allò que alguns teoritzen, no existeix una psicopedagogia de la pobresa o de la marginació. La pobresa que afecta la infància no ens obliga a construir una pedagogia o una didàctica singular i específica. No són subjectes diferents. Sí que són infants obligats a viure situacions (familiars, de barri, socials) diferents. Sí que sovint es tracta d’escoles en què una majoria de l’alumnat viu en condicions de pobresa material. La pobresa no obliga a pensar l’escola dels pobres sinó a innovar en les pedagogies i les didàctiques de la diversitat, singularment de les diversitats socials.

Tot comença, però, amb una lectura adient de quatre grans aspectes de les relacions entre escola i infància:

1. Les distàncies, o la revisió de si els impactes de la pobresa engrandeixen o escurcen els camins que l’escola i els infants han de recórrer per trobar- se en un territori comú.

2. Les impotències, o la interiorització de les vivències d’inutilitat (“no serveixo per estudiar”, “amb aquest alumne no cal intentar que aprengui”) amb la corresponent teorització i construcció final d’una teoria de la inutilitat escolar.

3. Les incompatibilitats, o la convicció que unes vides no caben en les altres (“els pobres no encaixen a l’escola”, “l’escola no és el meu lloc”).

4. Les desafeccions o els desamors educatius. La convicció emocional de manca de sintonia. Les experiències de les infàncies pobres passen a no ser significatives per a l’escola i les experiències escolars estan buides de sentit vital per als infants pobres.

Les dinàmiques de les velles i noves pobreses obliguen a l’escola a revisar en profunditat, si més no:

  • L’observació sistemàtica de cada nen i nena, de les dinàmiques del grup classe, de les convivències escolars, de la motxilla que porten de casa
  • Les paciències d’aprenentatge, les esperes adequades quan el seu món té momentàniament escasses disponibilitats per aprendre, el saber descobrir i crear els moments adequats.
  • La compensació de la manca de suports i els estímuls per aprendre que ara no trobaran en el seu entorn familiar

De fons, apareix un gran risc: que les infàncies sota situacions de pobresa deixin de ser escolars. És a dir, que, en contra del que passa en la majoria de les infàncies, l’escola deixi de tenir un lloc significatiu per a l’infant, li conflictivitzi la infantesa en lloc d’estimular-la i humanitzar-la.

Una escola que no estigui al servei de la reproducció social

La reproducció escolar de la desigualtat social té el potent efecte de generar distàncies amb l’escola. Distàncies amb les famílies, distàncies amb infants i adolescents. L’escola es converteix amb facilitat en un món que no és el seu (absentismes) i les propostes d’aprenentatge incorporen la dificultat afegida d’haver perdut el tren i no arribar a dominar les competències necessàries per seguir aprenent. L’abandonament prematur en serà el resultat dominant.

Tampoc no podem oblidar que la pobresa va per barris i inevitablement les escoles de barri tenen més pobres. Tampoc no es pot deixar de banda que la segregació escolar, la selecció de l’alumnat, encara aguditza més la concentració i, així, algunes escoles públiques de barri acaben tenint una proporció d’alumnes sota els nivells de pobresa superior al de la mitjana de les escoles del territori.

A l’hora de pensar les relacions entre pobresa i escola, la reflexió condueix a tenir en compte, en primer lloc, com cal dissenyar i posar en pràctica una escola que s’aproxima, que es mou en direcció a l’infant. Com moure l’escola cap allà on són ara els infants. Com fer que l’escola sigui veritablement inclusiva. Com evitar la construcció de nous factors de separació i incompatibilitat mútua. Com fem realitat una escola que té prou flexibilitat per acollir de manera personalitzada les diversitats.

Igualment, obliga a pensar com es pot mantenir en tot infant que entra a l’escola la disponibilitat per esdevenir alumne, per alimentar la seva curiositat i el seu desig d’aprendre. Com evitar que tot allò que s’ha empobrit en el seu entorn familiar esdevingui empobriment i incompatibilitat amb els aprenentatges.

La pobresa actual pot impulsar la innovació didàctica i la pedagogia del compromís

La pobresa ens fa descobrir que sovint oferim als infants una escola que no necessiten. Potser la crisi ens farà pensar una mica més en l’escola que necessita cada infant. És una oportunitat per pensar com ha de ser l’escola quan les infàncies viuen en situacions de molta precarietat, per reflexionar sobre com cal abordar les diversitats que generen una alta complexitat educativa.

La proposta didàctica, pedagògica, el que s’ha de plantejar, és com mantenir-los vinculats o com recuperar els vincles que l’empobriment ha contribuït a trencar. Els itineraris escolars de molts nois i noies –de la mateixa manera que els seus itineraris vitals– esdevenen més llargs i complexos i es tracta de mantenir acompanyaments de connexió a partir de professionals de dins o fora de l’escola, del conjunt de l’entorn educatiu que ajudem a construir.

L’impacte de la crisi podia ser un nou al·licient, una nova urgència per innovar, per educar de maneres diferents. Seguint criteris de resposta adequada i respectuosa, algunes escoles aconsegueixen que el context normalitzador del seu entorn unifiqui les atencions. Es conformen a l’escola equips multiprofessionals de serveis socials, salut, EAP, amb presència habitual a l’escola per treballar plegats amb els equips educatius i definir conjuntament estratègies. Presències que permeten ser visualitzades de manera normalitzada i quotidiana per famílies i alumnes. Una feina d’equip que tendeix a reforçar el paper del tutor com a referent de l’infant i com a element integrador del conjunt de les atencions.

És des de l’escola que s’impulsa la universalització de les activitats extraescolars, es garanteix la no-discriminació per manca de recursos en l’assistència a cap activitat educativa plani cada des de l’aula. És des de l’escola que els professionals gestionen beques i suports, ajudes per fer possible l’escolarització, que no són simples prestacions sinó que poden ser associades a implicacions de les famílies en la feina dels seus fills a l’escola. Així, bona part del treball en xarxa es pot liderar des de l’escola.

Les escoles que segueixen aquesta lògica esdevenen centres participatius, oberts a la comunitat, en les quals no ensenya tan sols el mestre; es defineixen com a inclusives, pensen com descobrir el que necessita un infant comptant amb la seva família i amb altres professionals.

Si més no l’escola que necessiten molts nois i noies que viuen la seva escolarització sota situacions familiars de pobresa comporta assajar diferents didàctiques, noves propostes d’aprenentatge. Tenen una significació especial les propostes d’aprenentatge servei (aprendre en la realitat descobrint que el teu saber por ser útil a un altre), les d’aprenentatge cooperatiu (aprendre ensenyant a un altre que també sap quelcom que tu pots aprendre) i les tasques escolars grupals. Unes formes d’educar i aprendre o altres, diversificades, arrelades a l’entorn, personalitzades, aconsegueixen reduir l’absentisme, generar noves expectatives en uns i altres, fer aparèixer nous interessos per anar a escola.

Tres idees finals breus

L’escola no pot posar amb el seu funcionament –matrícula, organització, agrupament, etc.– més segregació. Els itineraris dels seus alumnes no poden acabar abans d’hora, esgotant la possibilitat de continuar aprenent al llarg de tota la vida. Cap escola no pot funcionar, cap alumne no pot aprendre, sense pares i mares. La crisi també obliga a innovar, a buscar formes de relació i d’ajuda que tinguin en compte les poques disponibilitats, que mirin de no complicar la vida de pares i mares amb múltiples relacions amb diversos professionals i facilitar que, potser, la principal passi per l’escola. Tanmateix no pot servir per instaurar noves desconfiances, deixar de considerar que sempre poden aportar ni que sigui poc, aconseguir que, en la dosi que sigui, formin part del món escolar dels seus fills i filles.

Llegir el document sencer del que ha sortit aquest resum

Jaume Funes
Sobre Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contacte: Twitter | Més articles