I jo, per què sóc pobre?

La nostra preocupació hauria de ser doble: descobrir com 'expliquen' la pobresa els adults als seus infants, idescobrir com gestionen els mateixos infants els 'missatges'

Jaume Funes
 
 

Paraules d’adult i relats d’infant

Davant la pobresa que fem patir als infants, a més de no donar-los la resposta justa que tenen dret a rebre, cometem el doble error de no descobrir com pateixen veient patir els seus adults, pensar que la seva lectura sobre les privacions i les desigualtats és com la nostra.

Tanmateix, mirar la pobresa amb ulls d’infant, a més d’una actitud d’escolta permanent, comporta practicar de manera habitual tres activitats (de cadascuna d’elles es s’aborda singularment a diferent textos del projecte Amb ulls d’infant):

  1. Observar tenint una cura especial per descobrir quins aspectes de la seva vida infantil quotidiana sota la pobresa són nous, tenen una rellevància singular o cobren un significat diferent.
  2. Ajudar a que la pobresa no estigmatitzi, descobrir les vivències de normalitat que l’infant es resisteix a abandonar.
  3. Recórrer a les cultures que expliquen i intenten donar sentit als fets significatius, entre elles les que va generant la mateixa pobresa, les que els mateixos infants construeixen per explicar la seva pobresa.

Absències i privacions no poden quedar sense relat

Així, la nostra preocupació hauria de ser doble. D’una banda hauríem de descobrir com expliquen la pobresa els adults –especialment el grup familiar– als seus infants. De l’altra, hauríem de descobrir com gestionen els mateixos infants els missatges (les experiències) que reben sobre la seva realitat de pobres.

No és fàcil que una família pugui gestionar amb facilitat i naturalitat un fet que condiciona la seva vida i limita la dels seus fills. Explicar que no poden fer una determinada activitat o tenir un determinat bé perquè no tenen diners. Explicar que una part de les persones no poden fer allò que volen i explicar que ells, singularment, són d’aquest grup, dels que no poden perquè no tenen. En realitat, sabem molt poc sobre com han de ser els discursos que expliquen la pobresa a un infant, sobre el relat que ha de fer una mare o un pare explicant la realitat limitadora que els toca viure. Raons divines, predestinació, mala sort

És perillós que els adults parlin de raons o de solucions màgiques de la seva pobresa. Però més perillós encara és deixar un infant sense paraules (sense validar les paraules que posa) que donin sentit al que viu. Carències, buits, absències i dificultats no poden quedar sense relat, sense paraules de resposta.

Per explicar la realitat de la pobresa els infants també construeixen sentits (cultures) o adapten a la seva lògica les cultures adultes. Un exemple: un infant explicava la realitat del seu habitatge dient que havien marxat de casa i que molt aviat ho haurien de tornar a fer perquè ara “estaven en un pis de patà”.

Ocupar una casa ja té el seu discurs adult. Però, algú ha descobert els components del relat d’un infant? L’adult relata unes raons de justícia, ¿i l’infant? ¿Com s’explica a si mateix la provisionalitat, l’aventura, el risc, la solidaritat d’uns altres adults, l’aparició de les autoritats? La pobresa també genera cultures infantils per descobrir. Tenen els seus codis per considerar.

De les seves explicacions i expressions a les nostres reaccions

Sabem molt bé que justament quan no s’escolta, no s’intenta descobrir quins són els sentits del que estan vivint, tot es torna inexplicable i ve la necessitat d’aplicar tractaments o, si més no, arriben les respostes llunyanes dels seus desitjos. Coneixem com una part de les reaccions (de les vivències) familiars davant la pobresa es fonamenten en la seva negació (ocultar que són pobres). L’equivalent en les vivències infantils de la negació adulta és la vergonya, normalment acompanyada d’una acumulació permanent de frustracions.

Per molt que els seus adults intentin viure com si no passés res, els infants els veuen patir, descobreixen els malestars, la tristor, els silencis. No tan sols cerquen sentit a allò que els passa, també el busquen per explicar el que passa a la mare, al pare. La realitat, per exemple, pot ser que el seu pare els ha abandonat, però ells i elles parlaran que la mare està sola i que el pare (seu) tornarà.

Les pèrdues i les renúncies tenen també les seves expressions i són aquestes les que hem de descobrir. Sense caure en lectures patològiques hem de veure com la pobresa fa aparèixer la ràbia, l’ansietat, la inseguretat, la culpabilitat… Però no sempre les expressen obertament, directament.

Moltes vegades el que hem de considerar són les conductes reactives. És força habitual que tot s’acabi considerant mal comportament. Molts expliquen als professionals amb qui tenen confiança que a casa seva o a l’escola diuen que “tot ho fan malament”. El mateix pot passar, per exemple, amb les dificultats de relació. També són una expressió destacada del seu malestar.

Davant dels dolors i dels dols que, per raons alienes a la seva vida, han de patir activen les seves respostes i són aquestes les que, observant i escoltant, hem de descobrir els adults. Davant les circumstàncies que generen malestar activen els seus mecanismes protectors. Els seus mecanismes estaran associats a les experiències que van vivint. Sabem, per exemple, que tendeixen a no vincular-se si els adults que els envolten van canviant. És per aquesta raó que respondre a la pobresa significa facilitar oportunitats i experiències vitals positives que puguin aprofitar com a material protector davant d’allò que els és inexplicable.

Malgrat les experiències d’abandonament, unes altres experiències de vinculació, d’estima, evitaran que acabin deduint que no són dignes de ser estimats. Viuen, a la vida diària de casa, experiències que no saben gestionar i l’atenció consisteix a ajudar-los a tenir eines per aconseguir-ho. Hem de tenir present contínuament que no han d’arribar a la conclusió que no són res perquè no tenen res.

Mirar la pobresa amb ulls d’infant significa descobrir quines són les seves particulars maneres de patir, recollir les seves explicacions i completar amb les “paraules” adequades un relat amb sentit. Significa considerar les seves expressions com el que són: maneres de donar sortida a un patiment, un malestar que incomoda. Significa tractar de no mirar-les amb les nostres categories adultes de problema i ajudar amb les respostes que la seva persona no es vagi estructurant al voltant d’aquests comportaments.

Llegir el document sencer del que ha sortit aquest resum

Jaume Funes
Sobre Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contacte: Twitter | Més articles