Jo vull ser una bona mare

Són majoritàriament elles les que, en no tenir recursos econòmics i haver de treballar encara més cada dia, pateixen la crisi de la criança, la vivència permanent de no poder tenir cura dels fills com voldrien

Jaume Funes
 
 

En parlar en altres articles sobre com ajudar les famílies pobres hem destacat que la pobresa no invalida, no empobreix per definició les capacitats de pares i mares. Tampoc no hem d’oblidar que la pobresa actual no deixa de ser una crisis dins d’altres crisis, entre les quals hi ha les relacionades amb l’estructura familiar. Així, més enllà de la pobresa, antiga i agreujada o nova, un nombre significatiu d’infants i adolescents no té a casa un panorama gaire positiu.

Però la pobresa actual és encara més pobresa perquè els recursos que s’ocupen de la infància estan fortament empobrits –l’escola no pot garantir l’educació, els professionals de l’atenció socioeducativa tot el que poden oferir són unes, poques, bones paraules–. En el cas de les ajudes a les famílies perquè facin de famílies, existia un gran buit i un fort caos des de molt abans de la crisi econòmica actual. Els recursos per facilitar un veritable suport no hi són o no són adients. Ajudar una família quan s’empobreix xoca amb una enorme absència de serveis de suport i amb l’existència de respostes que més aviat compliquen la vida de les famílies. Moltes vegades no tenim possibilitats de donar respostes i les respostes que tenim majoritàriament estan pensades per a famílies que, per ser ajudades, han d’acceptar que tenen problemes i que ho estan fent “malament”.

Els pobres també ho intenten fer bé, tot i que no sempre els queden forces

La qüestió de les pautes de criança i la definició raonable de què significa ser un bon pare, una bona mare, està plena de contradiccions i moralismes. Des de determinats posicionaments professionals o des d’ideologies socials molt conservadores, es divulguen propostes d’atenció educativa impossibles, que requereixen supermares, dedicades només als fills, que posen sota sospita tot error o mancança.

Totes les mares –i una bona part dels pares– intenten fer-ho bé, tot i que els cau a sobre una preocupació permanent, una col·lecció de dubtes, els corresponents errors inevitables en una vida familiar complexa. No hi ha millor manera d’ajudar pares i mares que facilitar que puguin compartir les seves preocupacions i experiències amb altres pares, puguin sentir-se bé descobrint que per ser una mare excel·lent cal ser, de tant en tant, una mala mare.

Tenen la mateixa voluntat d’intentar-ho fer bé, pateixen els mateixos desconcerts i, en el caos de cada dia, no sempre encerten les respostes educatives adients. La diferència rau en el fet que no sempre queden forces per ocupar-se, a més, dels fills. No sempre el dipòsit d’afectes està prou ple. A vegades no es té temps ni competència personal per pensar en com tractar el fill, com esmenar un error, com relativitzar un conflicte. Com que la pobresa aïlla, arriba a excloure, les dificultats per poder fer de mare o pare es viuen en total soledat. S’arriba a apartar la preocupació pels fills per no patir més.

Els rics tenen dificultats educatives i els pobres manca de capacitats

Com que són famílies pobres i aniran a algun recurs social a demanar ajuda, la probabilitat que algú faci una intromissió en la dinàmica familiar i valori la seva competència envers els fills serà molt alta. La vigilància sobre el que fan amb els fills passa a ser inevitable per rebre qualsevol prestació social. Si una família té recursos econòmics i està integrada en el seu entorn, els problemes amb els fills es defineixen com a dificultats educatives. Si és pobra, el més habitual és que als informes consti que no té capacitats educatives, que ha d’estar sota algun tipus de vigilància.

L’ajuda per ser la millor mare possible és ajuda, suport, intercanvi, i ha de servir per a tot tipus de famílies i de situacions. No s’ha de convertir en control si es tracta de famílies pobres. Ser pobre i rebre ajuda no ha d’empobrir fins al límit de perdre l’autonomia i acceptar les imposicions.

Ajudem pares i mares no perquè siguin bons pares sinó perquè, en el seu context i amb els seus recursos, siguin pares prou bons. Sempre que els ajudem hem de descobrir allò que porten, transmetre que estem convençuts que tenen competències, que poden fer-ho millor. Tendim a exigir a una mare sola, amb una feina mal pagada de llarga jornada, que s’ocupi de manera ordenada i rigorosa de la cura dels fills. També que visqui autònomament i que tingui vida social, que participi en la vida de la comunitat.

Ajudes econòmiques per garantir petons

Qualsevol reflexió sobre les ajudes a les famílies ha de començar per exigir l’existència d’ajudes econòmiques dignes per a les famílies que tenen fills a càrrec seu. Les ajudes econòmiques a les famílies amb fills a càrrec sempre són la primera i principal mesura que cal prendre. Si es vol fer efectiu el dret de tot infant a tenir adults que aportin estímuls, seguretat i afectes, sempre cal garantir un mínim de recursos econòmics associats al fet que una família té fills. Qualsevol altra ajuda, per molt necessària que sigui, sempre farà trampa si aquesta prestació pels fills no existeix. Ajudarà a modificar els efectes, els costos, però sempre intentant compensar uns efectes que no s’haurien de produir, que serien molt menors amb un mínim econòmic per fill disponible.

Les ajudes per fills a càrrec són ajudes pensades com a garantia d’infància, destinades a fer real el dret a una vida digna i, també, el dret que tots els esforços dels adults del grup familiar no estiguin destinats a la recerca de diners perquè la família tiri endavant. Són recursos per garantir una abraçada, una estona de joc, una petita preocupació per l’escolaritat.

Sempre seràs important per al teu fill

La pobresa pot fer que la mare no estigui per somriures. No sempre els pares poden ajudar el fill a gestionar els malestars que de manera normal van sorgint a la seva vida. Quan tot és tensió no sempre és fàcil aportar la tranquil·litat que poden necessitar.

Com a producte de la situació que viuen és freqüent que la inseguretat es traspassi a la relació amb els fills, al manteniment de pautes i criteris per ocupar- se sanament d’ells i elles. Les ajudes sempre segueixen la lògica d’intentar primer que la família trobi el seu lloc i, després, que incorpori com a nucli principal del seu funcionament l’educació (en tots els aspectes) dels fills.

Treballem per aconseguir que no es neguin la possibilitat de seguir sent una figura positiva i imprescindible per al seu fill o filla. “Per molt dur que et resulti estar molt poca estona amb els fills no et sentis malament.” “Pots continuar sent important de moltes maneres.”

Cuidar dones que lluiten

A més de destacar que la pobresa té rostre femení i afecta singularment les llars sota la responsabilitat d’una dona sola, ens hem de preguntar de manera especial sobre com cuidar les dones que lluiten. Són majoritàriament elles les que, en no tenir recursos econòmics i haver de treballar encara més cada dia, pateixen la crisi de la criança, la vivència permanent de no poder tenir cura dels fills com voldrien. A sobre, sovint augmenta la seva soledat educativa tot i tenir parella.

Igualment, la pobresa encara pot aguditzar més la despreocupació dels homes pels fills. Això significa ajudar les dones a cuidar-se, tenir professionals que estan al seu costat perquè se sentin escoltades i valorades, de manera que pugui tornar a descobrir que poden estimar els fills. El missatge és: intenta ser tu i intenta ser mare.

No es tracta de teràpies

Tot, però, té un límit. L’economia familiar ha de permetre temps de mare i de pare, suficient i en condicions. Això significa reconèixer els pares que no poden (potser nosaltres tampoc no podríem en les seves condicions). Ajudar-los a descobrir tot el que fan de positiu. Valorar la part positiva de les seves capacitats i competències. Han de poder tornar a descobrir que poden aportar petites coses, detalls de cura i seguretat, enmig d’alts nivells d’angoixa.

Un dels errors principals que es poden cometre a l’hora de pensar com ajudar les famílies desbordades per la pobresa és considerar que han de passar per una mena de teràpia familiar, oferir a les famílies empobrides, afectades per fortes dificultats emocionals i relacionals, passar per alguna mena d’espai terapèutic. Però, es tracta de com ajudar pares i mares perquè puguin fer de pares i mares, i això el que comporta no és teràpia per a tothom sinó un estil d’ajuda (a partir de l’acompanyament) que permeti que els progenitors se sentin competents per fer-ho bé.

Això també significa posar-los a l’abast més recursos. Espais en els quals puguin aprendre de les experiències d’altres famílies i poder trobar respostes a les incerteses que generen els fills. Ajudes familiars per fer-se càrrec dels fills en els moments d’impotència (absències inevitables de la llar, dificultats horàries, tensions, suports i reforços, etc.). Espais d’escolta terapèutica, si és el cas.

Pensar els recursos de suport als grups familiars

L’impacte de la pobresa sobre els grups familiars també ha posat al descobert els pocs recursos existents per ajudar les famílies en les tasques parentals. Recursos pensats per a qualsevol grup familiar i aplicar-ne alguns tan sols quan la intensitat de les dificultats requereix suplir, complementar, protegir. Per ajudar les famílies, també quan empobreixen, no es tracta de crear nous recursos per a pobres, sinó de tenir una atenció familiar basada en:

  • Espais familiars de barri. Llocs als quals es pot accedir simplement per demanar una orientació, per poder discutir amb un professional una dificultat, per poder compartir amb altres famílies pautes i experiències de criança. Associats a recursos infantils o a espais de trobada comunitària. Aquí s’hauria de produir la primera demanda d’ajuda quan la pobresa introdueix dificultats en la cura dels fills.
  • Programes de família als diferents recursos que s’ocupen de la infància. Programa familiar potent dins del projecte educatiu de l’escola. Programa familiar als recursos de salut, de serveis socials. Les institucions saben que una part singular de la seva feina està associada a la família i s’ocupen, teòricament, de l’infant i dels seus pares.
  • Els recursos socials (socioeducatius) de qualsevol barri han de gestionar qualsevol prestació o servei a les famílies en clau d’acompanyament. Aprofitar l’ajuda per oferir el suport d’estar al costat, de fer de pont amb els serveis, d’oferir un referent estable per integrar les ajudes als fills.
  • Recursos destinats directament a ajudar les famílies en moments de dificultats i mancances (d’origen molt diferent). Seguint els criteris d’escolta i de no-desqualificació, són espais en els quals milloren les seves capacitats educatives en crisi, aprenen, amb d’altres famílies i professionals, formes positives de fer de pares i mares.

Llegir el document sencer del que ha sortit aquest resum

Jaume Funes
Sobre Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contacte: Twitter | Més articles