Pobreses 2.0

¿Hem de pensar què succeeix si un infant no pot accedir a un ordinador? ¿Si no pot llegir contes en una tauleta? ¿Té importància per a un adolescent disposar d’accés a una connexió permanent mínimament potent?

Jaume Funes
 
 

Les suposades necessitat secundàries

Quan es pensa tant en els impactes de la pobresa familiar en la infància com en les respostes que són necessàries existeix una certa tendència a situar els nois i noies fora del temps i classificar necessitats i urgències. Per exemple: ¿hem de pensar què succeeix si un infant no pot accedir a un ordinador? ¿Si no pot llegir contes en una tauleta? ¿Té importància per a un adolescent disposar d’accés a una connexió permanent mínimament potent?

No és clar, com repetim cada dijous, que la mirada, la perspectiva de l’infant, sigui l’adulta, tampoc per definir prioritats i necessitats. Les seves vivències topen sovint amb l’escull ideològic de qui, des de la professió o la política, vol fer categories, definir importàncies i retallar respostes. D’aquesta manera poden definir necessitats “bàsiques” (que han de ser ateses) i necessitats d’una altra mena que són “secundàries” (poden esperar perquè suposadament no està en joc res que sigui greu).

La pobresa està situada en una societat de consum i, per això, no poder consumir significa ser pobre. A més, les necessitats tenen a veure amb entorns i moments històrics concrets, poden ser necessitats ara irrenunciables (que abans no ho eren) construïdes per la mateixa lògica de la societat de mercat. Així, per exemple, avui ja no es pot ser adolescent sense poder fer servir un smartphone.

De la pobresa energètica a la pobresa digital

La diferenciació de necessitats ha portat de facto a afegir adjectius a la pobresa. Pobresa alimentària, pobresa energètica, pobresa habitacional, pobresa… Però resulta que, entre la llista dels adjectius, no és fàcil trobar-n’hi alguns que tenen a veure amb l’empobriment inacceptable d’altres realitats de la infància. ¿Per què no parlem, per exemple, de la pobresa lúdica, producte de la privació d’experiències d’educació en el lleure, igual d’importants que les experiències escolars?

També hem de considerar que potser les velles necessitats tenen un contingut diferent o que poden aparèixer necessitats desconegudes quan el món en el qual ha de viure un infant és complex i canviant, quan han de viure com a pobre en la societat de la informació. Podem parlar de “pobresa digital”? Es pot afirmar que la connectivitat és avui una necessitat humana bàsica?

El mateix podem preguntar-nos en mirar la pobresa des de les oportunitats. ¿Quines són les oportunitats educatives imprescindibles en el món actual? ¿Podem situar en el mateix paquet el dret a tenir una beca per a llibres de text (tot i somiar que algun dia l’escola no els faci servir) que un bo per accedir a una connexió en línia de qualitat?

El que en realitat ens passa en classificar és que oblidem els béns culturals. No està entre les nostres preocupacions que puguin crear i expressar-se, que puguin conèixer com altres persones relaten el món, que puguin construir cultura en companyia d’altres infants. Tanmateix, tenir una experiència de creació i expressió a la plaça o a la xarxa, participant de la vida del barri o dels amics virtuals, és tan irrenunciable com tenir suport per seguir positivament l’escolaritat.

Rics digitals i pobres analògics

Fem referència a aquest empobriment digital perquè els empobriments que pateixen els infants, especialment la pobresa educativa, s’han de considerar associats als processos d’humanització, a l’accés a totes aquelles experiències vitals que ens fan convertir-nos en persones en un moment concret de la història. El món que es conforma actualment està en gran mesura definit per la digitalització de la informació i el saber, per les experiències vitals en xarxa i per la multiplicitat de les formes de descriure i estar dins la realitat que suposa la lògica multimèdia. A més, és un món globalitzat en què les realitats riques i pobres són permanentment davant de tothom.

Avui sabem que el personatge que a la llar d’infants ja juga amb “ratolins” somia i investiga al llarg de la seva infantesa entre pantalles, la seva realitat personal i social és presencial i és virtual alhora, va construint xarxes de relacions diverses, etc. És un infant, un adolescent amb importants canvis en les intel·ligències, en les capacitats i els arguments per entendre el món, en la construcció de les seves relacions, en… El procés d’humanització que genera l’educació està avui immers en una gran transformació gràcies (per culpa, dirà algú) a la societat d’internet (informacional, digital…). Ja coneixem, per exemple, que les desigualtats familiars en les relacions amb el món digital i els seus usos generen diferències en les capacitats simbòliques (el joc simbòlic) dels petits infants.

És enmig d’aquesta conformació d’un entorn educatiu profundament diferent que sorgeix la pregunta de com afecta en la vida d’un infant no poder formar part activament d’aquest entorn per culpa de la pobresa adulta. No es tracta simplement de posseir determinats béns digitals o no sinó de poder desenvolupar-se i viure la infància també en entorns digitals.

Un exemple: si els primers efectes de la pobresa que cal compensar són els que tenen a veure amb la sociabilitat, amb els processos d’exclusió, sembla obvi que l’infant que viu en pobresa no pot quedar exclòs de la sociabilitat virtual, limitat tan sols a la presencial. No podem construir un món de segona (sense el món digital) perquè els infants pobres siguin ciutadans de segona. Patir pobresa no pot significar estar obligat a tenir una infància analògica. Ser digital no pot quedar reservat per als que tenen recursos.

Cal afegir que la diferència principal entre grups d’infants de diferent situació social en relació amb les tecnologies de la informació té a veure amb els usos. Així, quan l’entorn familiar està empobrit els usos dels infants, tot i tenir-hi accés, són molt limitats (poden, per exemple, fer servir la missatgeria i passar de saber cercar i contrastar informació a Internet) o dominar usos molt més dependents de modes del mercat, de les seves influències ara també digitals.

La preocupació de fons és molt simple: es tracta de treballar perquè els nois i les noies que pateixen la pobresa no quedin relegats, sotmesos a unes formes d’educar alienes al món actual, evitar que arribin a la joventut sense haver desenvolupat les capacitats i els estils de vida que aquest món exigeix.

La beca comunitària per accedir a internet

Hem de dir que la presència d’oportunitats digitals en la vida dels infants és avui imprescindible, no pot dependre de la pobresa. Tanmateix, seria terrorífic que aparegués ara la idea de subvencionar tarifes planes per a les famílies pobres (beca menjador, beca energètica, beca per als llibres, beca per a Internet…), que es defineixin ajudes per a la compra d’aparells, etc.

En la mesura que es tracta de necessitats d’una relativa novetat ens permeten pensar en les respostes d’una manera diferent, no contaminada ni per la beneficència ni per l’atorgament d’ajudes específiques. Si alguna característica tenen els nous entorns educatius digitals, virtuals, és que es configuren al voltant de lògiques comunitàries. Permeten i obliguen a buscar respostes en clau comunitària.

És en aquest terreny on cobra un gran sentit la idea d’accessibilitat i el predomini de les pràctiques del compartir. Un barri amb un alt nivell de pobresa monetària ha de tenir un espai Internet potent, una xarxa d’accés lliure que permeti les interconnexions permanents. Una escola de barri ha de ser la que sigui capdavantera en l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. Si era possible la socialització dels llibres ha de ser possible la socialització d’eines digitals. Quan es proposen recursos per ocupar-se dels infants que tenen un entorn familiar educativament empobrit, cal considerar que aquest ha de situar-se també en la lògica dels entorns educatius digitals. Un espai de socialització i d’oci educatiu adolescent ha de començar per poder compartir un wi-fi potent.

Llegir el document sencer del que ha sortit aquest resum

Jaume Funes
Sobre Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contacte: Twitter | Més articles