Són temps de justícia i de mirades d’infants

Posem avui el punt i final amb una proposta de vuit idees clau sobre pobresa infantil amb el desig que els nostres responsables polítics facin seves algunes de les reflexions que entre tots hem construït.

Jaume Funes
 
 

Al llarg de quatre mesos aquest blog ha intentat resumir i divulgar el que va ser l’experiència reflexiva del projecte La pobresa amb ulls d’infant. La trobada periòdica d’una seixantena de professionals que s’ocupen de la infància tractant de construir un nou discurs sobre els impactes de l’empobriment familiar, la petjada de l’empobriment en els recursos d’atenció, el dany afegit a les seves vides per les respostes poc pensades. Empobriments que els infants han de patir i respostes d’adults que no escolten, que incorporen patiments a vides que pateixen. Ha estat el resum d’una trentena de documents pensat per mantenir el debat i per no resignar-se ni amb les interpretacions ni amb les actuacions benefactores dominants.

Posem avui el punt i final amb una proposta de vuit idees clau i amb el desig que –acabades les campanyes electorals– els nostres responsables polítics facin seves algunes de les reflexions que entre tots hem construït.

Per pensar i actuar cal tenir present que:

1. Les respostes a la pobresa obliden sovint la perspectiva dels infants i adolescents. Els infants no són pobres, pateixen la pobresa dels seus adults en una societat desigual força difícil d’explicar. Els impactes sobre el seu desenvolupament, les possibilitats d’aprendre o de conviure, les experiències infantils negades no sempre són les que nosaltres destaquem. A vegades mirem d’ajudar-los sense descobrir les seves mirades, sense respectar la seva condició de ciutadans amb drets.

2. Les famílies pobres no són incompetents. Necessiten ajuda quan la pobresa crea impotència educativa. Els infants tenen la seva vida en les mans d’uns altres, depenen dels adults que n’han de tenir cura. Ocupar-se de les seves famílies és garantir el seu dret a importar algú, disposar dels afectes i estímuls dels seus adults. Ajudem perquè la pobresa priva sovint de la llar, nega el temps per fer de pare o mare, pot fragilitzar les relacions, enrarir el clima emocional, fa difícil a una família fer de família.

3. La pobresa compromet l’educabilitat. L’escola sempre necessita la comunitat. Molts nois i noies que pateixen la pobresa van a escoles empobrides. La pobresa aguditza la segregació escolar, reprodueix la desigualtat de resultats en funció dels orígens socials, priva els alumnes de bona part del context que fa possible aprendre. Una escola en positiu per als nois i noies que viuen sota pobresa és aquella que continua sent una zona de confort i un context educatiu compartit amb la comunitat.

4. Tos els infants aprenen jugant. La pobresa no pot privar de ser feliç participant. Per entendre el món cal jugar, formar part d’una diversitat de grups, conviure, poder ser escoltat, aportar idees, decidir. Quan la família empobreix perd la capacitat de consum, es redueixen les relacions, torna el carrer, potser entretenen només les pantalles. Els temps d’educació en el lleure, d’experimentació en el territori, de diversió i felicitat entre iguals han de estar tant garantits com els temps escolars.

5. Dedicar-se a sobreviure genera malestars. Acompanyar no és curar ni generar conformitat. La pobresa monetària genera altres empobriments. En adults i infants, pot alterar la serenor vital, generar una mena d’estrès permanent, trencar vincles, introduir noves vulnerabilitats; si més no produeix malestars, dificultats i conflictes que necessiten ser escoltats, compensats, acompanyats. En absència de respostes els infants poden ser hiperdiagnosticats, tractats en lloc d’ajudats a gestionar el seu món pobre.

6. Les respostes han de produir una vivència de “normalitat”. Per a un infant aquesta vivència està especialment associada a la quotidianitat, a allò que va succeint cada dia i li permet tenir experiències vitals significatives similars a les dels seus companys. Igualment, les experiències estranyes, els patiments seran viscuts dins de la normalitat si hi pot trobar explicacions (si els adults amb les seves atencions l’ajuden a trobar-les). Es converteixen en maltractament, en patiment excessiu si esdevenen absurdes, inexplicables, desequilibradores, generadores de caos. “Normalitzar” amb la resposta significa que, quan un infant necessita ajuda, no l’obliguem primer a reconèixer que té problemes o que forma part d’una categoria de subjectes amb dificultats singulars.

7. Abans de la crisi econòmica els contextos bàsics en els quals es desenvolupa la vida d’un infant ja estaven immersos en profunds canvis, en diversitat de crisis. Ja teníem dubtes i incerteses sobre què calia fer, com havíem d’actuar. Les pobreses han provocat que es facin més evidents, que ocupin el primer pla i hagin de ser abordades. També hem de parar-nos a pensar com actua la crisi de la pobresa dins de les altres crisis. Quin efecte provoca la pobresa en una escola que ja no funcionava, què aporta a la fragilitat d’un clima familiar la inestabilitat econòmica, com es modifica una patologia o com anul·la els efectes de determinades intervencions i tractaments. La pobresa és a vegades el detonador, la gota que fa vessar el vas en una vida fragmentada i complexa.

8. La pobresa actual està obligant a repensar aspectes bàsics de les professions de l’ajuda, del treball socioeducatiu, de l’acompanyament terapèutic, de l’educació. Però aquestes ja estaven en crisi, obligades a adaptar-se a una societat complexa, acceleradament canviant, profundament mestissa. La pobresa es produeix enmig de moltes altres paradoxes que obliguen a donar suport a professionals immersos en grans desconcerts. La pobresa actual ens recorda que no valen les respostes prefabricades, que són temps socials per innovar.

Sembla força evident que aquesta societat no es tornarà amb facilitat més justa tot i ser el primer canvi necessari per lluitar contra la pobresa. Si més no, ens hauríem de proposar algun objectiu d’equitat i reduir alguns graus la desigualtat. En realitat, la pobresa ens resulta més insuportable perquè la explotació excessiva és massa evident. La despreocupació per la infància és la primera expressió d’una societat que en té massa ciutadans esclaus de la supervivència. La batalla mínima és garantir un conjunt d’oportunitats bàsiques a tots els infants, garantir el seu dret a tenir infància.

Jaume Funes
Sobre Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contacte: Twitter | Més articles

  • Magnífiques reflexions, que comparteixo plenament.

    No ens quedem, però, amb la “batalla mínima” de garantir oportunitats bàsiques a tots els infants o de construir un nou discurs sobre la pobresa d’infants i joves.
    Fem la “batalla màxima” que consisteix en atacar-ne les causes, no només en compensar les desigualtats. El tema, doncs, no és educatiu, és, sobretot, polític i social.

    Gràcies per fer-nos-hi reflexionar, Jaume.