Assignatures que distreuen: què aporten les matèries sobre civisme i ciutadania?

En el sac d’aquelles matèries que es consideren no instrumentals i poc importants s’hi acostumen a posar les anomenades cíviques, l’ètica, la filosofia, la historia, la literatura… Ens ofereixen instruments per a res?

Racons de pensar
 
Racons de pensar a Palència

Racons de pensar a Palència

Podem saber quines són les assignatures més ‘”útils”? Les que ajudaran a nois i noies a “guanyar-se la vida”? A ser “persones de profit”? A ser persones “emprenedores”? La LOMCE, la nova Ley Orgánica para la mejora de la calidad educativa, estableix en els seus objectius que pretén la “simplificación del currículo, refuerzo de los conocimientos instrumentales”. D’acord amb aquest objectiu cal deixar de fer algunes assignatures que “compliquen” el currículum i “distreuen” als nois i noies, com ha arribat a dir el ministre Wert, i centrar-se en aquells coneixements que seran instruments per al seu desenvolupament.

En el sac d’aquelles matèries que es consideren no instrumentals i poc importants s’hi acostumen a posar les anomenades cíviques, l’ètica, la filosofia, la historia, la literatura… La història i la literatura tenen la sort o la desgràcia de ser reivindicades pel seu caràcter nacional. Però, per a què serveixen la resta? Aporten alguna cosa? No ens ofereixen instruments per a res? Hi ha alguns estudis que es fan aquestes preguntes i ofereixen resultats que potser ens haurien de fer reflexionar. L’enquesta International Civic and Citizenship Education Study (ICCS) conduïda per la International Association for the Evaluation of Educational Achievement ens ajuda a mesurar les vinculacions entre l’ensenyament de matèries cíviques i de la ciutadania activa i algunes variables de participació i d’acceptació de l’alteritat i la diversitat. Aquesta enquesta consisteix en una prova a joves de 8è any d’estudi -al voltant dels 14 anys-, en què s’avaluen continguts vinculats al civisme, funcionament de la societat i el paper que cadascú té en la comunitat. Un 25% de les preguntes estan relacionades amb els coneixements en aquestes qüestions i la resta, la capacitat de raonament sobre civisme i ciutadania.

Les noies i els nois amb millors resultats en coneixements cívics també apareixen com a més susceptibles de ser favorables a la igualtat de gènere i als drets de les minories ètniques. A Espanya, per exemple, tenir molts bons resultats en civisme va junt amb una actitud favorable a la igualtat de gènere, 15 punts més alta; i també a una millor actitud envers la igualtat de drets de les minories ètniques, amb una diferència de 8 punts entre els que tenen més coneixements i els que en tenen menys. Per tant, hi ha una relació entre l’acceptació de la igualtat de gènere o de la diversitat i els coneixements i capacitat de raonament sobre civisme. L’estudi conclou que  una societat amb joves que tenen un bon coneixement sobre el civisme i la política és una societat amb més participació, més respecte, i més cohesió social

En l’edició de l’enquesta de 2009, Espanya és considerat un país en què l’ensenyament cívic i de ciutadania té una elevada prioritat en la política educativa. Així i tot, els resultats globals de la prova són mitjans. Dels 36 països que participen a l’estudi, els resultats espanyols es situen en la 21èna posició. La puntuació mitjana és de 505 punts, sent la màxima (Finlàndia) de 576 i la mínima (República Dominicana) de 380. Es divideixen els resultats en tres nivells, i la puntuació de 505 punts correspondria al nivell 2, en què un estudiant entén bé els conceptes de democràcia representativa, el funcionament del parlament, de la constitució i de les lleis com a garants dels valors d’una societat. Entén la influència d’una ciutadania activa en la comunitat, entre d’altres. En el màxim nivell, el tercer, els estudiants poden fer connexions, establir hipòtesis, preveure conseqüències i avaluar processos socials.

La perspectiva de les organitzacions que desenvolupen l’enquesta és tradicional, per exemple, no anant més enllà del vot en els comicis electorals com a element de participació a valorar positivament. Caldria analitzar altres comportaments de participació ciutadana més enllà del que està institucionalment establert. Malgrat això, la relació entre educació i participació cívica es dóna i és rellevant. Aquesta enquesta inclou l’anàlisi descriptiu d’altres variables de participació ciutadana que animem a consultar i que tractarem en altres aportacions.

La OCDE, en valorar els resultats, assenyala una situació que defineix com a paradoxal: en alguns països, a millors resultats en educació cívica, menys confiança  en les institucions. Aquests països són Indonèsia, Federació Russa, Itàlia, Chile, Mèxic, República Txèca, República Eslovaca, Grècia… Indrets on, segons la OCDE, hi ha governs que poden ser percebuts com a corruptes, Així, conclou que “s’inculca als estudiants la capacitat de jutjar les institucions de forma crítica amb coneixement de causa”.

Podem afirmar que si millorem la formació en ciutadania i civisme, hi haurà més participació, acceptació de la diversitat, esperit crític? Les dades ens diuen que les relacions són estadísticament significatives, però no ens mostren en quina direcció es produeix: els resultats són millors perquè hi ha una major sensibilització no relacionada amb l’educació a classe? O hi ha més implicació social perquè els nois i noies s’han format? És probable que la relació sigui bidireccional i es realimenti. Potser no és necessari conèixer aquest estudi per saber que aquesta relació hi és. Però aquest tipus d’investigacions ens ajuden a valorar la incidència d’allò que fem o deixem de fer. Què és allò útil, doncs? Què hauríem de fer? Quin lloc han de tenir les matèries què ens ajuden a conèixer i pensar la nostra societat i la nostra manera de comportar-nos? Quin tipus de societat volem construir? Amb quins principis i valors? Com volem tractar la formació en educació cívica i ciutadana? Caldria una profunda reflexió sobre allò que considerem instrumental i allò que no serà útil, allò que considerem essencial i allò que és superflu, i del qual per tant en podem prescindir. Aquesta orientació cap a la simplificació i la instrumentalitat és una tendència que a la nostra educació, i a la nostra societat, ve d’abans de La LOMCE i va més enllà de les escoles i el conjunt dels centres de formació. Al nostre parer és un greu problema, és un dels impediments que tenim per poder pensar.