Cinc anys aprenent gràcies a la PAH

Si no som conscients de la necessitat que tenim d'aprendre i de com ho fem tenim un problema. Un dia podem descobrir-nos aterrits repetint allò escoltat sense major criteri i adonar-nos que hem dipositat una cosa tan fonamental com la nostra educació en qui no ho mereix.

Racons de pensar
 

Concentració per resistir al desallotjament del Bloc Salt / Carles Palacio

Concentració per resistir al desallotjament del Bloc Salt / Carles Palacio

Encara que hi hagi qui no en sigui conscient, sempre som estudiants. Sempre estem aprenent. No és només una qüestió de voluntat, d’aquelles persones que així ho volen. És una cosa que té a veure amb la quotidianitat, aprenem de les persones amb les que tractem, dels diaris, la televisió, la ràdio, el cinema, la publicitat, la política institucional, l’esport… Si no som conscients de la necessitat que tenim d’aprendre i de com ho fem tenim un problema. Un dia podem descobrir-nos aterrits repetint allò escoltat sense major criteri i adonar-nos que hem dipositat una cosa tan fonamental com la nostra educació en qui no ho mereix.

“Els pisos no deixaran mai de pujar” és un mantra que va recórrer els anys de la bombolla o especulació immobiliària. Hi havia importants constructors, alhora que representants del sector immobiliari, que anaven de mitjà en mitjà repetint-lo. Podia preocupar que hi hagués gent amb problemes per accedir a una llar, però l’important és que tinguéssim clar que les coses serien així. Que tothom s’hipotequi.

A aquelles persones amants de l’escepticisme de David Hume o de Michel de Montaigne sempre ens quedava el pensar que la nostra petitesa ens impedeix fer aquest tipus d’afirmacions, que està per veure el que passarà… Sabem que, encara que sigui probable que passi, no està escrit enlloc que a aquesta nit seguirà una nova albada. Ha passat al llarg de tota la nostra història. Però pot ser que un dia deixi de fer-ho. I un dia ja no va sortir el sol com habitualment. Aquell dia va aparèixer la “crisi”. Llavors massa persones ja estaven hipotecades i van passar de tenir el problema de l’accés al del manteniment. Llavors el repte era poder pagar el que pensaven ja haver adquirit. Un altre mantra es va començar a propagar: “cal pagar els deutes, a ningú se’l va obligar a hipotecar-se”.

I va aparèixer la PAH, la Plataforma d’ Afectats per la Hipoteca. Es van constituir en una assemblea el 22 de febrer de 2009, eren cinc persones. I des del seu sorgiment molt n’hem après. La PAH ha tingut una gran incidència, a molts nivells, a la societat des de la seva aparició. Ha aconseguit acompanyar i transformar les persones que s’hi acostaven, negociar sortides a situacions desesperades, despertar el suport generalitzat de la societat, aprovar mocions en ajuntaments, marcar l’agenda pública, que es pensi que “sí es pot” aconseguir el que semblava fora d’abast… És bo fer balanç i pensar-hi. No només pensar en allò no aconseguit o per aconseguir, pensar també en tot el que s’ha assolit.

Un dels seus àmbits d’incidència ha estat la capacitat que aprenguéssim si ateníem, encara que fos mínimament, a la seva tasca. D’entrada, sobre les hipoteques i afectació que generaven. Qui coneixia què era la dació en pagament abans que la PAH parlés d’ella? Qui sabia que a diferència del que passava en altres països del nostre entorn, a Espanya, no podies tornar l’habitatge i saldar el deute sinó que perdies la casa i a més havies de continuar pagant? La PAH va aparèixer exposant clarament situacions que consideraven injustes i havien de ser canviades. Situacions que podien fins i tot desconèixer les persones afectades. Què sabríem sobre la situació d’emergència habitacional en què ens trobem si no hagués existit la PAH? Què sabríem dels comportaments de les entitats financeres? Sabríem que podria haver alternatives als desnonaments? Que n’hi ha en altres països? Fins on coneixeríem el funcionament de les hipoteques, la legislació espanyola, l’europea…?

Amb la PAH hem après (o hauríem haver-ho fet) que importa d’allà on es ve i la constància que es té. La PAH ve de lluny. Podríem dir que ve de mobilitzacions que alguns van donar per fracassades. Ve de les mobilitzacions pel dret a l’habitatge amb aquell lema de “No tindràs casa en la puta vida”. Mobilitzacions en anys de creixement econòmic que denunciaven les barreres per accedir a un dret i el negoci que hi havia al seu voltant. També van denunciar el mobbing immobiliari que estava expulsant persones dels seus pisos amb la intenció d’obtenir més beneficis amb la seva comercialització. Mobilitzacions que van tenir la seva repercussió. Les campanyes públiques van poder desaparèixer, però no la voluntat de continuar treballant pel dret a l’habitatge. I arribaria la “crisi” i algunes d’aquestes persones van considerar que la mobilització havia de continuar en aquest cas amb especial atenció a les persones que ara ho començaven a passar malament. Però el febrer de 2009 eren cinc persones. Hi havia molta feina per davant i per desgràcia, poques respostes des de les institucions.

I què fer i com? La importància d’acompanyar i treballar la mobilització. Un altre dels aprenentatges de la PAH. La mobilització que no es prepara està molt lluny de poder tenir bons resultats. Quantes manifestacions ha fet la PAH? Es poden comptar amb els dits d’una mà i encara en sobren. En canvi és el mecanisme de resposta més habitual a la nostra societat. Vol dir alguna cosa? Segurament molt. Han intentat desenvolupar actuacions el més adequades possible als objectius que es volien aconseguir: diferents instruments per aturar un desnonament, acordar mocions als ajuntaments que els obliguin a actuar, els escraches per donar a conèixer, la ILP amb la voluntat de portar al Parlament les seves propostes, ocupar per tenir habitatges… Els seus actes de mobilització intenten ser transformadors des que s’executen. Busquen afrontar cada problema sorgit amb una resposta el més idònia possible. No és gens fàcil. Hi ha qui ha pensat que el seu potencial està en la desesperació de les persones afectades que poden perdre la seva llar. Però hem pogut aprendre també com aquesta situació és generadora de fragilitat. Potser el seu major assoliment , en el terreny personal, ha estat acompanyar les persones i ajudar-les a fer front als temors, pors, pressions, amenaces…

Que més enllà del demanar hi ha el fer. Aquesta seria un altre dels ensenyaments estretament lligats a les seves actuacions. No es queden en demanar, sol·licitar… Si no s’aconsegueix allò que es reivindica, es busquen les maneres per poder-ho fer. Es fa aturant un desnonament, desenvolupant un escrache, creant l’obra social i oferint respostes habitacionals a persones que no en tenen. Després de les mobilitzacions del 15M, que tant han alimentat a la PAH, hi va haver representants polítics que van voler aclarir, reivindicar, que ja feia temps que estaven dient el mateix que els “indignats”. La PAH és una mostra de la política que irromp en aquell moment. Ja no n’hi ha prou amb dir. Hi pot haver molts bons desitjos però encara hi ha més necessitats i fins i tot emergències. Ja no n’hi ha prou en estar en “contra de”, cal buscar solucions. Qui garanteix els drets que estan reconeguts a casa nostra? La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ha decidit convertir-se en un garant de drets. Assumeix obligacions quan ningú ho fa per aconseguir que hi hagi persones que no perdin la seva llar o accedeixin a una nova si ja no la tenen.

El fer de la PAH l’ha portat a un altre aprenentatge: la legalitat i la legitimitat no sempre coincideixen. La PAH es mou en un espai de confluència de la legalitat i la il·legalitat. Un espai on allò legal pot posar-se en qüestió per passar a ser considerat il·legítim. Un espai on allò il·legal i il·legítim d’acord amb les nostres institucions es pot acabar convertint en legal perquè hi ha voluntat que així sigui. I si no passa a ser legal, la desobediència civil no violenta entrarà en acció com a últim recurs. No hi ha voluntat de situar-se fora de la llei, es fa tot el possible per buscar solucions dins de les normes. Però en cas que no sigui possible, no hi haurà renúncia ni silenci. La situació no ho permet. Que no es pugui executar un desnonament perquè un conjunt de persones de manera noviolenta no facilita el pas a la comitiva judicial no és legal. És desobediència. Ocupar un bloc de pisos pertanyent a una institució financera rescatada amb diners públics no és legal. És desobediència. Però pot acabar, com ha passat, amb un acord perquè l’entitat ofereixi lloguers socials. La PAH exerceix una desobediència que podria tenir un triple objectiu: ajudar a persones que ho necessiten, el canvi de la legalitat, i l’atenció pública per generar el debat necessari per provocar els canvis. Els tres desitjos es troben en la voluntat d’aconseguir fer de la nostra societat un espai més civil. La desobediència busca que pugui emergir una altra legalitat que respongui a allò que entenen com just, legítim, bo, adequat , millor que el realment existent…

La PAH ha popularitzat el crit de “Sí es pot” perquè ha aconseguit que es pogués i potser aquesta és l’ensenyament que més valoren les persones que aspiren a transformacions que acabin amb les injustícies socials, econòmiques, polítiques, que viuen en carn pròpia i al seu voltant. Però sembla que seria bo no buscar èxits sense més, no reclamar PAHs (o Gamonals…) davant tots els problemes que tenim. Convindria saber que no es pot de qualsevol manera. Els aprenentatges obtinguts de la PAH haurien, si més no, d’estar ben presents. Però el “sí es pot” també ha generat moltes crítiques. Hi ha a qui no li agraden les reivindicacions i maneres de fer de la PAH. Discutim-les. Per exemple: Què hauria de ser allò just, legítim, bo, adequat? Però debatim-ho de veritat. No hauria de valer desacreditar, amagar les realitats d’emergència social, irregularitats o il·legalitats en la concessió d’hipoteques que han constatat. La PAH no tindrà totes les respostes, o no agradarà les que ofereix. Hi haurà qui no compartirà la seva insubmissió, la seva desobediència. Però es tracta d’una desobediència civil noviolenta que es fonamenta en les necessitats de les persones, en no acceptar que el benefici hi passi per sobre. La PAH ens anima a repensar les bases de la nostra societat i construir de nou sobre elles. Debatim de veritat i, si és possible, agraïm l’enorme feina feta.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*