Sobre el 23-F, Operación Palace, i com aprendre quan tot és confús

Que hi ha qui ens vol enganyar, i que ho intenta cada dia, ja ho hauríem de saber. Cal abordar qualsevol qüestió a conèixer amb pensament crític i el rigor necessari.

Racons de pensar
 
Imatge d'arxiu del cop d'estat del 23-F

Imatge d’arxiu del cop d’estat del 23-F

Què aporta fer un documental fals a la televisió? Un documental que busca fer creure a l’espectador una historia que no és real? En el cas d’Operación Palace els seus creadors ens han explicat que va ser una diversió que més enllà de l’entreteniment els permetia denunciar les impossibilitats que encara existeixen avui per accedir a les fons documentals existents sobre allò que podem qualificar d’intent de cop d’estat que succeí el 23 de febrer de 1981. Un altre dels motius que tenien, així ho expliquen, és mostrar la facilitat amb la que poden circular rumors, teories conspiratives, sobre uns fets poc clars… i com podem arribar a ser de crèduls. Les persones que han destacat com a positiu aquest experiment han assenyalat la seva denúncia a la credibilitat que té qualsevol cosa que es diu a la televisió i l’apelació al nostre esperit crític. També la necessitat de desacralitzar algunes figures i esdeveniments, la defensa d’abordar-los amb sentit de l’humor i no prendre’ls massa seriosament.

Però, tot i el que pot aportar un documental d’aquestes característiques i la llibertat que es reconeix als creadors, s’ha generat una controvèrsia considerable. Jordi Évole, el director del fals documental, i el seu equip han aconseguit un reconeixement popular amb el programa Salvados principalment per abordar qüestions que responen a la demanada social d’amplis sectors de la nostra societat. Pocs programes actualment ho intenten fer i això queda reflectit en el seguiment de Salvados. Moltes persones un diumenge més esperaven veure un programa que els aportés coneixement, que els ajudés a reflexionar, sobre un fet de la nostra història. Però això no és el que van trobar en el documental, sí en el debat posterior. Un debat que tractava assumptes importants sobre el paper dels mitjans de comunicació, la constitució, la democràcia, el franquisme… Curiosament, o no, poc sobre el 23-F.

El 23-F ha estat utilitzat des del discurs dominant per legitimar un monarca designat pel cap de la dictadura, el general Francisco Franco. L’actitut de Juan Carlos I en aquella jornada al costat del poble espanyol fent que no triomfés el cop d’estat el convertiria en el garant de la democràcia. Però encarà hi ha massa confusió sobre el que va succeir i el paper que va tenir el mateix rei o persones molt properes a ell com el general Armada. Armada, condemnat pel cop militar, tot i que va complir una petita part de la pena, en alguna de les poques ocasions que va parlar no deixà d’insistir en la seva satisfacció ja que el seu objectiu era reforçar la monarquia i això és el que va passar.1

Jordi Évole va adreçar un missatge als espectadors al final del programa per explicar amb detall allò que havia passat. Dividia els espectadors entre els que podien estar contents per l’estona passada i els enfadats per haver estat enganyats. Podríem pensar, com a mínim, en un tercer tipus. Aquells a qui molesta, preocupa, entristeix, com es va tractar l’assumpte en qüestió, més enllà de si s’ho van creure o no. El que preocupa és si es pot jugar a la confusió amb un fet tan confús, encara classificat, poc transparent, com és el del 23-F. El que preocupa és què podran pensar totes aquelles persones que hagin vist el programa, no si els han aconseguit enganyar o no. El que preocupa és l’oportunitat perduda per provar de posar llum en un fet rellevant de la nostra història recent.

Per què Operación Palace va triar com a nucli de l’argument pel seu fals documental que el cop d’estat estaria pensat per legitimar el rei i darrera hi hauria la Casa reial amb el suport de part de l’exèrcit i dels representants polítics? Tota mentida amb potencialitat per ser creguda acostuma a necessitar una part de veritat. Què feia creïble el documental? Segurament hi ajudava, a més dels testimonis, que una part de les informacions que es donaven eren versemblants. Versemblants perquè ja n’hem sentit a dir alguna cosa, perquè han aparegut informacions periodístiques o historiogràfiques que ho apunten. Josep Fontana, un dels referents de la historiografia catalana, ha apuntat qüestions claus a conèixer sobre el 23-F. Tenim testimonis com Milans del Bosch, el tinent general colpista, qui reconeix que és el rei qui va organitzar el “golpe de timón constitucional” o el capellà que va assistir al general Armada que explica com aquest l’havia informat de que el rei, a mitjans de 1980, li va proposar ser president d’un govern de concentració o unitat nacional amb representats dels principals partits polítics. Fontana conclou sobre aquesta qüestió: “Però el cas és que, si podem acceptar que el cop de Tejero va ser una improvisació irresponsable, algú ens ha d’explicar què hi feia el general Armada al Congrés, proposant-li al cap dels assaltants que deixés pas a un “cop de timó” que comportava un govern de concentració dels diversos partits, presidit pel mateix Armada (…) I reconeixereu que es fa molt difícil de creure que Armada hagués muntat tota aquesta operació sense comptar amb alguna forma d’aprovació de dalt de tot i sense tenir alguna mena de garantia que la seva proposta seria acceptada per una part almenys dels diputats als quals es disposava a exposar-la”.2

Fontana diu que ningú sembla haver tingut interès d’aclarir les coses. Ni aleshores ni ara. En acabar el documental, algunes de les persones que havien acceptat participar-hi feien comentaris diversos. Alguns insistien en que tot allò explicat era mentida, Fernando Ónega per exemple. Altres com Jorge Vestringe deien que era fals, però no totalment. Potser el millor que podria passar com a conseqüència d’Operación Palace és un augment de la voluntat per conèixer allò que va passar. Que hi ha qui ens vol enganyar, i que ho intenta cada dia, ja ho hauríem de saber. Ho ensenyen les promeses electorals, la col·locació d’alguns productes financers, algunes mitjans de comunicació amb mirades massa interessades… Cal abordar qualsevol qüestió a conèixer amb pensament crític i el rigor necessari. Quina hauria de ser la nostra actitud davant d’un fet tan confús com el 23-F? En Jordi Évole i l’equip de Salvados han destacat al llarg de la seva trajectòria, entre d’altres coses, per saber comunicar, per fer arribar realitats no massa fàcils sense caure en simplificacions inassumibles. En aquesta ocasió van triar un altre camí. A l’hora d’aprendre i ensenyar a vegades ens adonem que tenim moltes dificultats per saber què passa, què ha passat, com funciona la realitat a la que ens enfrontem… Què fer aleshores? Potser una bona cosa seria exposar les informacions que tenim amb el màxim rigor, explicar les dificultats que tenim per conèixer… Sempre intentar posar llum en allò confús, encara que sigui només per mostrar les nostres limitacions, però potser no generar més confusió.

 

1 Documental 23-F des de dins http://www.media314.cat/cat/docu_09.html

2 Josep Fontana, “La llegenda de la transició espanyola” a La construcció de la identitat , Barcelona, Editorial Base, 2005. També pot resultar interessant consultar l’article “El rey, Armada y el 23-F” de José Luís Gordillo, professor titular de filosofia del dret a la Universitat de Barcelona, publicat a la revista mientras tanto en la seva versió electrònica el 24/12/2013 http://www.mientrastanto.org/boletin-120/notas/el-rey-armada-y-el-23-f