Tres preguntes per pensar amb Maria Aurèlia Capmany: homes, història i avortament

Com historiar per acabar amb l'exclusió que en massa ocasions han patit les dones en la historia feta? És un pas endavant que un grup d'homes guanyi un premi dedicat a l'estudi sobre les dones, a fer-les visibles? O és un pas endarrere?

Racons de pensar
 

“Però si són tres homes! Us heu equivocat! Són tres homes!” Alguns crits com aquests es van poder escoltar en el moment que pujaven a recollir el Premi 8 de Març – Maria Aurèlia Capmany 2014 els autors de la proposta guanyadora: L’altra mirada. El 1714 vist per Marianna de Copons, de Lluís Galter, Jaume Clotet i David de Montserrat. Diferents dones assistents van mostrar el seu descontent de manera sorollosa i també discretament comentant-ho amb persones properes. Un dels tres homes del grup, el que va prendre la paraula a l’hora de fer els agraïments, va comentar que ell considerava un pas endavant que tres homes rebessin aquest premi. Des de Ca la Dona no es va veure així:

És una pregunta que ens podríem fer. És un pas endavant que un grup d’homes guanyi un premi dedicat a l’estudi sobre les dones, a fer-les visibles? O és un pas endarrere?

L’accés de les dones de manera generalitzada a determinats espais de la nostra societat encara és massa restringit, incomprensiblement restringit. La segregació, que difícilment algú defensaria en públic, pot ser un fet i estem lluny d’una situació que puguem considerar satisfactòria. Quantes dones són presidentes de grans companyies? Quantes dones arriben a catedràtiques d’universitat o acabaran sent rectores? A quantes dones en una entrevista de feina se’ls ha preguntat si desitjaven tenir criatures i la persona que ho preguntava no ho feia per ser especialment atenta? Dit això, també caldria que tinguéssim present les habituals crítiques fetes per l’absència d’homes a l’hora de fer estudis de gènere, a l’hora de parlar de feminisme… Ha sigut massa habitual trobar que l’única dona, o gairebé, entre les persones ponents a una jornada fos la que havia de parlar del paper de les dones en allò que toqués. I això si s’hi dedicava algun espai.

Aquesta controvèrsia sobre els homes guanyadors és la que es va fer més explícita en aquesta entrega del premi que porta el nom de Maria Aurèlia Capmany. Però n’hi ha com a mínim dues més que ens agradaria comentar amb ella, si fos possible. Maria Aurèlia Capmany va donar molts motius per esdevenir una referent en la seva condició de novel·lista, dramaturga, assagista, activista, representant política… El 1965, en temps de dictadura nacionalcatòlica franquista, 10 anys abans de que la ONU celebrés l’any internacional de la dona i quan en faltaven 11 per a que s’organitzessin a Barcelona les primeres Jornades Catalanes de la Dona, publicaria La dona a Catalunya. Un llibre molt rellevant i generador d’un gran impacte per pensar i actuar sobre la situació de les dones a la seva societat.

Maria Aurèlia Campmany / Arxiu fotogràfic de la família Capmany - Wikimedia Commons

Maria Aurèlia Campmany / Arxiu fotogràfic de la família Capmany

En aquesta XXVIII edició del Premi 8 de Març – Maria Aurèlia Capmany també es va presentar un llibre Les dones de 1714 de Patricia Gabancho. Una obra que es va presentar com una recuperació del paper de les dones en aquest període concret i de manera més general com una reivindicació d’incorporar les dones a una història massa dominada pels homes. Aquesta és una feina que s’està fent i que encara té molt recorregut. D’acord amb aquesta necessària i lloable voluntat de qüestionar la manera d’escriure la història ens podríem preguntar: Com historiar per acabar amb l’exclusió que en massa ocasions han patit les dones en la historia feta? Un repàs a les dones seleccionades per al llibre ens fa pensar que queden fora amplis sectors socials de les dones de l’època. En l’acte es va fer referència a la recurrent reflexió sobre la història que escriuen les persones vencedores. Potser hauríem de tenir més present el “com” s’escriu la història. Què passa si les vençudes acaben escrivint com les guanyadores? És a dir, què passa, per exemple, si guanyadores i vençudes, franquistes i antifranquistes, escriuen una història que desatén a amplis sectors de la població que mereixen tenir història i, a més, són essencials per conèixer la història en el seu conjunt. Molta feina a fer entre totes. Molta història que conèixer i explicar d’homes i dones que s’han arraconat.

Una tercera pregunta per acabar, per ara. El premi que porta el nom de Maria Aurèlia Capmany el convoca l’Ajuntament de Barcelona. Un ajuntament que aquest any no ha pogut aprovar una declaració institucional de suport al Dia de la Dona. Allò que no ho ha fet possible ha estat la proposta de nova llei per restringir les possibilitats de la interrupció de l’embaràs que prepara el govern del Partit Popular i que no va voler ser qüestionada pel conjunt del grup municipal de Convergència i Unió en el poder a Barcelona. En l’acte del premi Capmany no se’n va dir res. Ca la Dona va fer també un tuit sobre aquesta qüestió:


Suposarà una regressió de drets l’aprovació de la llei sobre la interrupció de l’embaràs que impulsa el PP? Ho debatem prou? Aquesta pregunta, com les anteriors, demanen feina i ens agradarà tornar-hi. Però convindria ara recordar alguna de les coses dites i fetes per Capmany juntament amb altre dones. El mes d’octubre de 1979 Marta Mata, Teresa Pàmies. Maria Aurèlia Capmany, Marta Pessarrodona, Anna Balletbó, Montserrat Roig, Isabel Clara Simó i María Antonia Oliver van escriure una carta al director del diari El País on denunciaven la criminalització de l’avortament i especialment de les dones pertanyents a les classes socials més fragilitzades que eren les que acabaven sent les detingudes i jutjades. Tenien especialment en ment la situació d’un conjunt de dones de Bilbao i Cerdanyola que estaven vivint processos judicials per interrupcions dels seus embarassos. En aquella carta reclamaven:

En nombre de la justicia social, de la igualdad ante la ley, de la plena responsabilidad de los actos humanos, reclamamos la despenalización del aborto. Y, para lograrlo, sólo hay un camino: centros de planning familiar, información sobre anticonceptivos, inclusión de los anticonceptivos en la Seguridad Social y una regulación a cargo de la clase médica de la interrupción artificial del embarazo, siempre que la salud física y mental de la mujer lo exija, siempre que ella, por propia voluntad, lo reclame.

1979 per algunes coses queda molt lluny i per d’altres massa a prop.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*