Dogmes religiosos i econòmics a les aules

L’educació hauria de fer tot allò possible per aconseguir que ens formem en llibertat, sense imposicions, en pluralitat de disciplines, escoles i mètodes, distingint el que són fets del que són interpretacions, analitzant arguments, estant disposats a canviar d’opinió i posició.

Racons de pensar
 
Curs de formació de professors de Religió a Valladolid. / ÁNGEL CANTERO CC by-sa archivalladolid (Flickr)

Curs de formació de professors de Religió a Valladolid. / ÁNGEL CANTERO CC by-sa archivalladolid (Flickr)

Quina religió pot tenir com a finalitat transmetre a infants i joves que la seva felicitat està només en mans de la divinitat? Què és busca quan es vol implantar aquest ensenyament? Quin tipus de vida s’està promovent? Quina llibertat? Quina autonomia?  El dimarts 24 de febrer es publicava al Boletín Oficial del Estado el currículum de l’ensenyament de Religió Catòlica a l’Educació Primària i a l’Educació Secundària Obligatòria. En el corresponent al primer curs (nenes i nens de 6 i 7 anys) s’haurà d’estudiar la creació com a regal de Déu. L’ésser humà com a obra mestra de la creació. Nenes i nens hauran de respondre d’una manera en els exàmens de ciències naturals i d’una altra en les de religió? Assumiran que l’ésser humà és el més important que hi ha en aquest planeta? En el corresponent al segon curs (nens i nens de 7 i 8 anys) es presenta com a contingut a estudiar que Déu, pare de la humanitat, vol la nostra felicitat; Déu crea a l’ésser humà per ser el seu amic. I entre els criteris d’avaluació s’exposa “Reconèixer la incapacitat de la persona per assolir per ella mateixa la felicitat”. Hem d’educar en l’assumpció de la impossibilitat d’arribar a la felicitat a menys que sigui gràcies a la divinitat?

No es tracta de qüestionar la religió catòlica, però sí de pensar si aquesta versió dels seus ensenyaments han d’estar a l’escola i  ser avaluables en una assignatura. Col·lectius religiosos com la HOAC, la Federación Estatal de Profesores de Enseñanza Religiosa, Profesores Cristianos de la Educación Pública, es van posicionar clarament en contra de la LOMCE i la seva utilització de la religió. Ells demanaven la implantació d’una assignatura sobre el Fet Religiós amb un currículum no confessional establert per una autoritat acadèmica que fos plural, respectuós i no vinculat a cap confessionalitat ni autoritat religiosa. Allò que expliquem pot fonamentar el no qüestionament, la delegació, la credulitat, el dogmatisme? El risc no el trobem només a les assignatures de religió. Pot passar a totes. Dependrà de com expliquem  la història, la filosofia, l’ètica, les ciències naturals, l’economia, …

“Aquesta Educació Financera, forma part de l’educació que volem?” és el títol d’un manifest que també hem conegut aquesta setmana. Està elaborat per treballadors de l’Institut Manolo Hugué de Caldes de Montbui i respon a experiències viscudes a les sessions d’Educació Financera que reben estudiants del centre. L’Educació Financera a les Escoles de Catalunya és un programa en el que poden participar els instituts que ho desitgin per als alumnes de 4rt d’ESO. L’està desenvolupant l’Institut d’Estudis Financers (IEF), amb un patronat on hi ha representació del Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, l’Institut Català de Finances, la Federació Catalana de Caixes d’Estalvis i les principals entitats financeres instal·lades a Catalunya. Els tallers els imparteixen treballadors en actiu o jubilats vinculats a entitats financeres. Les crítiques arriben per l’orientació dels continguts a estudiar i comportaments viscuts a les classes: “Es defensa el model consumista que ens ha portat a la crisi i s’incita als alumnes al consum i l’endeutament”; “S’ha arribat a afirmar a classe que les persones que van comprar Subordinades i Preferents al banc són les úniques responsables de les seves accions i es mereixen haver perdut els estalvis, fins i tot si eren persones grans. Se’ls va arribar a insultar dient que eren “burros” (sic)”

Pluralitat

El manifest senyala un element clau per a l’educació més enllà del comportament individual que puguin tenir les persones docents: “Tampoc hi ha l’imprescindible respecte a la pluralitat d’opinions i als punts del vista dels alumnes”. L’economia arriba als instituts i comença a plantejar un tipus de problemes que ja fa anys que es detecten a les facultats universitàries: la manca de pluralitat. Bona part dels materials que s’ofereixen per les noves assignatures d’educació financera i emprenedoria són elaborats per actors del món financer no dedicats a l’educació i que no busquen necessàriament recollir totes les perspectives existents sobre aquestes matèries. Ens podem quedar només amb els materials que preparen la Comisión Nacional del Mercado de Valores, el Banc d’Espanya, La Caixa, el BBVA o l’IEF? Aquests materials expliquen la banca ètica? L’economia social i solidària? Les clàusules hipotecàries abusives? La responsabilitat institucional i empresarial en la precarització laboral?

La reivindicació de la pluralitat ja fa anys que va apareixent en l’àmbit universitari. El curs passat, col·lectius d’estudiants d’universitats del món sencer es van unir per plantejar que els plans d’estudi haurien d’incloure tres formes de pluralisme: pluralisme de les teories econòmiques a estudiar per ampliar les corrents de pensament presents; dels mètodes a utilitzar perquè són diferents els tipus d’anàlisis que ens ajudaran a entendre allò que passa; i de les disciplines (filosofia, ètica, història…) que permeten conèixer millor la pròpia.

També aquesta setmana, en una classe universitària on parlàvem de fal·làcies, aquells arguments que es consideren no vàlids perquè poden portar a engany i a un debat no saludable, un estudiant va aixecar la mà per fer un comentari i una pregunta. El comentari el feia amb els ulls ben oberts. Deia que ell escoltava fal·làcies per tot arreu, els debats a televisió en van plens. Una de les més habituals que detectava era la d’autoritat. “A tot arreu fan referència als experts. Els experts diuen…”. Llavors preguntava: “¿Hem de fer cas sempre als experts?” i això el portava a una saludable derivada: “¿T’hem de fer cas a tu a classe, que ets l’expert?” La segona pregunta la va fer amb la veu més baixa i menys segura que la que havia tingut en fer el comentari inicial, com si es trobés insegur plantejant la possibilitat de qüestionar el professor. La resposta ens va portar a Michel de Montaigne, a David Hume i a pensar sobre les nostres limitacions i l’escepticisme necessari per avançar en el coneixement. I a dir que és clar que han de posar en qüestió al professor. Han de pensar amb el propi cap i poder dubtar, analitzar i rebatre tot allò que escolten o llegeixen. Bartolomé de Las Casas va enviar a passeig a Aristòtil, l’autoritat màxima del nostre món medieval, perquè, pensant en allò que veia a l’Amèrica colonitzada, no compartia la justificació de l’esclavitud que es feia a la seva societat i que es justificava en el pensament d’Aristòtil.

L’educació mai hauria de fonamentar-se en el dogma si busca desenvolupar la llibertat de pensament de les persones, les seves inquietuds, les seves capacitats per analitzar i avaluar tot allò que passa al seu voltant. Els principis i els valors no necessàriament es poden demostrar. Podem creure en la fraternitat per sobre de l’egoisme perquè aspirem a viure d’una altra manera. Podem creure que ningú mereix l’explotació i precarització, perquè no volem que ningú pateixi allò que cap de nosaltres vol patir. Cadascú tindrà els seus i els hauria d’escollir lliurement. L’educació hauria de fer tot allò possible per aconseguir que ens formem en llibertat, sense imposicions, en pluralitat de disciplines, escoles i mètodes, distingint el que són fets del que són interpretacions, analitzant arguments, estant disposats a canviar d’opinió i posició.