10 anys de la repressió policial al ‘No a Bolonya’: veus d’uns mesos que no només van canviar les universitats

El 18 de març es compleixen 10 anys del desallotjament del rectorat de la UB que va estar ocupat durant quatre mesos per estudiants que protestaven contra el Pla Bolonya, per considerar-lo l'inici d'un procés de privatització de l'ensenyament superior. La jornada va acabar amb una dura repressió policial que deu anys després encara ressona a la memòria dels qui hi van ser. Aquí els escoltem

Racons de pensar
 

Manifestació contra la repressió policial durant el desallotjament de la UB, durant les protestes pel Pla Bolonya | R.B.

El 18 de març de 2009, fa 10 anys, es desallotjava el rectorat de la Universitat de Barcelona. Una ocupació d’estudiants havia començat el 20 de novembre durant les mobilitzacions contra el que es va popularitzar com a “Pla Bolonya” i en defensa de la universitat pública i de qualitat. Els mossos d’esquadra hi van entrar de matinada i durant tot el dia no es va aturar la seva actuació amb una violència que va esgarrifar gent que ni sabia què estava passant.

En aquell moment no hi havia mòbils que permetessin enregistrar i difondre les imatges ràpidament. No va fer falta, els informatius matinals ho van poder emetre en directe. El que no tenim tan documentat és el que va passar dins del rectorat o durant la manifestació d’aquell vespre a Barcelona. Però està marcat molt endins de les persones que ho vam viure i patir. Principalment, persones joves. Persones joves, molt joves, que es mobilitzaven per allò que consideraven just: una universitat pública i de qualitat, accessible a tothom, que es preocupés pels reptes del món que vivim i no poses en el centre el mercat i les empreses…

Aquest text podria ser moltes coses. Podria servir per parlar del projecte de reforma universitària que s’identifica amb el nom de la bonica ciutat italiana, al juny farà 20 anys de la “Declaració de Bolonya”. N’haurem de parlar. Els canvis viscuts a les universitat catalanes en els darrers 10 anys han fet que fins i tot rectors que es van enfrontar obertament a la mobilització, que inclús contribuïen a la seva criminalització, en els darrers temps hagin arribat a afirmar que tenien raó aquelles i aquells joves.

Podríem parlar de què va passar a la conselleria d’Interior per tal que un conseller d’ICV-EUiA estigués al davant d’una repressió que anava contra estudiants, on hi havia persones de les seves joventuts o afins. Podríem parlar de què va passar a la conselleria responsable d’Universitats per tal que un conseller d’ERC digues a les persones joves mobilitzades que eren franquistes, també a moltes que podien de les seves joventuts o afins… Podríem parlar de les formes de mobilització, de la falta de diàleg en una intuïció que s’hauria de fonamentar en el diàleg… Podríem parlar de tantes coses, i ho hauríem de fer. Ho hem de fer.

Avui, però, en record de la violència i la repressió viscuda aquell dia em sembla que el més oportú és recuperar algunes de les veus d’estudiants que van voler explicar allò viscut i patit. Allò que va passar un 18 de març i que els feia tan mal; allò que no podien entendre; allò que segurament els va educar més que molt del viscut a les aules i explicat pel professorat que majoritàriament els va donar l’esquena, allò que, en siguem conscients o no, segurament els ha canviat i ha canviat la nostra societat…

Els recents successos ocorreguts a Barcelona han commogut l’opinió pública. Jo estava allà, com tants d’altres i ja és hora que aprofitem aquesta experiència. Com? Explicant-la. L’arma dels estudiants és la paraula. El 18 de març a les vuit de la tarda, una gran multitud es va ajuntar a Plaça Universitat, davant el rectorat de la UB. Volíem protestar contra l’abús de poder i la violència dels que havien fet gala la policia aquell mateix dia. Hi havia molts joves universitaris, però també una gran presència de professors. L’ambient era distès i ningú no hagués pogut imaginar el que aviat passaria… Era una bogeria, una terrible bogeria. Mai no hagués cregut que es pogués arribar a aquests extrems. Estaves sol, no podies fer res, però et seguien pegant igual. Us asseguro que si no vaig caure al terra a causa del dolor va ser per saber que em continuarien pegant allà a baix. No aconsegueixo imaginar les seves cares sota els cascos…

Ignacio

Tinc dinou anys i tot just estic sortint d’una adolescència que, lluny del que actualment se sol dir dels joves d’avui en dia, ha estat poc o gens marcada pel conformisme. Durant els últims anys he participat en diferents moviments socials i reivindicatius, com les protestes i tancades als instituts contra la guerra d’Iraq o les assemblees i manifestacions per un habitatge digne. He sigut educat en la llibertat i la tolerància, uns paràmetres que només he trobat en les postures d’esquerres i en elles he trobat el meu posicionament ideològic. Els meus pares m’han narrat en diverses ocasions les seves vivències durant la repressió franquista, i en gran mesura a partir dels seus relats he après a valorar la llibertat d’expressió.

Que algú em digui què podia passar pel cap d’un jove com jo, que el dia 18 s’havia sumat a una manifestació pacífica a partir de veure el desallotjament d’aquell matí a Youtube, en ser perseguit a cops de porra pels carrerons del Born? No era inevitable que aquella marató de gent aterroritzada davant dels Mossos d’Esquadra m’apropés d’alguna manera a les experiències del franquisme que amb tanta ràbia i dolor havia escoltat? Hi ha gent que critica que se citi el franquisme com a referència dels fets del 18 de març. Jo dic: si tanta gent va tenir aquesta sensació de déjà vu, seria per alguna cosa. Ja no som només joves desorientats i radicals els que hem titllat així l’actuació: gent gran i amb la càrrega de l’experiència sobre les espatlles ha dit exactament el mateix. Aquella nit, l’ambient al Born va ser d’autèntica guerrilla de carrer. Et creuaves tant amb grups d’estudiants que fugien sense saber ben bé de què com amb turistes i gent gran també contagiada de l’horror, que es preguntaven a què es devia tot allò. Por, pànic, horror… Terror. Terrorisme policial.

David

Em costa descriure la sensació d’estar asseguda i envoltada de mossos que em miren com si fos delinqüent. Que m’havia de sentir malament? Quan es va acabar i vaig marxar cap a casa, el carrer feia pena, cadires per terra, papereres rebentades, furgons de policia, sirenes d’ambulàncies… No coneixia aquesta realitat que estava tant a prop meu, no em podia creure el que veien els meus ulls. Vaig arribar a casa i em pensava m’esperava una cara de pam de la meva mare però no va ser així, els meus pares em van recolzar, sí que els havia fet patir una mica però entenien com em sentia, ells també estaven impressionats. Fins i tot, després de llegir alguna cosa i veure els vídeos van dir-me que si haguessin sabut com havien anat les coses, haguessin vingut. Aquests fets, ja van més enllà de Bolonya, és per aquest motiu que penso que sí que em tocava anar-hi, sí que m’afecta a mi, què vol dir això que em diu certa gent que no em fiqui on no em criden? I tant que m’hi criden, formo part de la societat i aquesta, ha tocat fons. Vaig seguir el que em deia el cor, vaig decidir lluitar per uns ideals i ara no me’n penedeixo.

Mariona

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*