D-generacions: crònica d’un debat innocu i autocomplaent

Semblava que res es movia en l'oasi adultista català i tot d'una, la passada setmana va ressorgir la discussió sobre un possible conflicte entre generacions.

Jordi Estivill
 
 
Imatge del debat al .CAT de TV3, 12 de març de 2015

Imatge del debat al .CAT de TV3, 12 de març de 2015

Revolució generacional, generació tap, nacionalisme generacional, generació D i millennials en van omplir les xarxes socials, la tele i la mala bava. Diu la Catalunya mediàtica i benpensant que ha arribat l’hora de substituir la generació de la transició, l’autonomisme i les prebendes de la socialdemocràcia.

L’article-manifest-provocació (sic) de Sergi Picazo, donava el tret de sortida amb el títol “Revolta Generacional” i ho feia coincidint hàbilment en la setmana que el show-tertúlia del .CAT a Tv3 es titulava “Generació D: arriba el relleu” (D de democràcia, ai las!). Prenia el relleu d’un text publicat al bloc de Josep Sala ja fa forces mesos, amb el títol “la Generació T ens ha arruïnat“, en referència a una generació tap que dificulta el relleu i que va generar forces comentaris a la xarxa.

El pretès to rupturista i contundent de Picazo no oculta el propòsit subjacent: deixin pas, a canvi d’època, canvi d’elits. Llistant tota una sèrie de líders i notables pertanyents a suposades generacions contraposades, el periodista fa explícita l’ambició d’una determinada part de la seva «quinta» per accedir a quotes de poder o d’èxit professional. Ben lluny d’una veritable vindicació col·lectiva es posa de manifest com la demanda és poder substituir els líders, els llocs de poder i visibilitat, les cadires. Sigui en el periodisme, la política o la cultura, individualisme un cop més, vestit de paraules insurrectes.

Com el mateix autor en la descripció del seu bloc reconeix, vivim temps convulsos, de desnonaments, malnutrició infantil i 23% d’atur. En el text recorda que en el cas dels joves un 52%, però aquesta xifra correspon a les joves al voltant dels 20 anys, que no són els que ell reivindica d’entre 30 i 40, i que pateixen un nivell d’atur que, de forma gens menyspreable, ronda el 20%. Contraposar generacions comporta haver de delimitar-les i, malgrat existeixen trets comuns entre les nascudes el mateix any o la mateixa dècada, l’arbitrarietat en la seva definició és evident. Albert Lloreta, en la seva reflexió crítica posterior: “De taps i revolucions generacionals“, parla de nacionalisme generacional i introdueix el risc que la generació que es queixa ara faci el mateix amb els seus successors. No es tracta de fer una competició entre grups exclosos, però no serà que construir-se una vida independent els hi és manifestament més negat als joves des de l’inici de la crisi sistèmica, que als que ho van fer anys abans? No pot ser que la injustícia real sigui haver d’acceptar condicions laborals profundament més precaritzades als 20 o als 25 i no que alguns dels que en tenen 35 no puguin substituir als seus caps?

Sorprèn doncs el relat interclassista i edulcorat que fa l’autor de la necessitat que els Albert Rivera i els David Fernández substitueixin els Mas, Rajoy, Duran i Lleida o Cayo Lara. Potser Albert Rivera vol ser Rajoy, però David Fernández no vol ser res, perquè com ha dit sovint és la cara visible accidental d’un projecte d’alliberament, aquest sí, col·lectiu. I que Gay Montellà o les principals figures de la burgesia rapinyaire catalana siguin adults (i homes, vés per on) em treu molt menys la son que la relació indissociable que té la seva acumulació amb l’empobriment de la majoria. Potser em deixa tan indiferent com que els professionals liberals amb Mac i, això sí, cistella de productes ecològics, tinguin dificultats per accedir a la centralitat de l’ordre social per raó d’edat, comparat amb que molts i moltes de la seva generació, patint atur i desnonaments, estiguin sent privades d’una vida digna per raó de classe.

I què dir de la qüestió de gènere? Odei Etxarte, al seu article “Amb aquestes cames…!”, i Isabel-Clara Simó al .CAT la introduïen com a mínim en aquest debat. Picazo, com si res, esmenta 86 homes i 17 dones amb noms i cognoms i no aconsegueix veure com més enllà de l’edat (i la classe) l’accés a les posicions de poder està absolutament determinat pel sistema sexe-gènere (patriarcat per ser clares), per cert, tant abans com ara. De fet, al debat televisiu hi havia dos joves, per quatre adults i dues dones, front quatre homes. Segurament pur atzar, oi? Per cert, els «representants» de la joventut eren dos homes universitaris simbolitzant trajectòries individuals exemplars. De nou la falsa meritocràcia fratricida: lluita i triomfaràs, emprèn i seràs reconegut.

A Rebels amb causa, Manifest contra el poder adult, les seves autores defensem l’existència d’una estructura permanent de dominació del grup social adult cap a les persones joves. No es tracta doncs, d’exigir a l’actual generació adulta que deixi pas a les noves fornades, sinó de qüestionar i acabar amb un sistema de desigualtat i poder basat en una suposada justificació de l’explotació material i la dominació simbòlica de la joventut. En tots aquests discursos, quan es reclama que es l’hora del recanvi, es reprodueix la idea de que cal accedir a una certa edat i acumulació d’experiències i legitimitats per merèixer la centralitat en l’ordre social, acceptant que la joventut d’una manera o altra és una etapa de semi-ciutadania (un «expert» parlava ben gràficament al .CAT de «nous ciutadans»), d’aprenentatge reglat i espera complaent.

Benvingut doncs el debat, també entre l’stablishment, però no ens feu creure que està a punt de néixer un món nou perquè alguns jubilareu la generació tap de la transició. Acabar amb les desigualtats i destruir els privilegis en totes les seves dimensions, també el poder adult. Aquest hauria de ser el rumb, tot i la magnitud del repte.

Jordi Estivill i Castany