Obligació de consentiment patern per avortar: patriarcat i poder adult fets llei.

El debat parlamentari ha estat en clau electoralista, acusant al PP de que ha fet aquesta reforma per a guanyar vots. Però, és només això? Què implica aquesta modificació i en què se sustenta?

Maria Rodó
 
 

El PP acaba de prohibir que les noies de 16 i 17 anys avortin sense el consentiment patern. La intersecció entre el patriarcat i el poder adult s’acaba de fer llei. Fins ara, la llei deia que el pare, la mare o el tutor havien de ser informats a no ser que això pogués provocar un conflicte greu amb risc a que es produís violència intrafamiliar, coaccions, amenaces o maltractaments. Al 2013, només un 0,4% de les noies d’aquesta edat no van anar acompanyades a avortar. Cal recordar que la majoria d’edat sanitària a l’estat espanyol és de 16 anys, i amb aquesta reforma acaben d’incloure una excepció per la interrupció voluntària de l’embaràs. Prou grans per a decidir ser mares, però no per a decidir no voler ser-ho. Les noies de 16 i 17 anys que volen interrompre el seu embaràs es troben en una intersecció fatal. D’una banda, com a joves, es troben amb tot un discurs que legitima que es limiti la capacitat de decisió de les menors, sotmeses a l’autoritat paterna. De l’altra, com a dones, es troben amb la voluntat de certs sectors de limitar el dret al propi cos i l’accés a la salut sexual i reproductiva.

El debat parlamentari ha estat en clau electoralista, acusant al PP de que ha fet aquesta reforma per a guanyar vots. Però, és només això? Què implica aquesta modificació i en què se sustenta?

La legislació sobre la interrupció voluntària de l’embaràs és una plasmació d’una determinada visió sobre el dret al propi cos i sobre la capacitat de les dones a decidir per nosaltres mateixes. Des de postures conservadores i ultracatòliques s’estigmatitza, victimitza i infantilitza a les dones considerant-les incapaces de prendre decisions. Recordem que amb la ‘llei Gallardón’ es pretenia obligar a les dones a estar set dies pensant sobre la decisió d’interrompre l’embaràs abans que es pogués dur a terme. Això en els pocs casos en què es permetia, com quan era fruit d’una violació i en les 12 primeres setmanes de gestació. En els casos permesos, a més, es demanava que dos especialistes aliens a la clínica on s’havia de practicar l’avortament acreditessin que la dona entrava en els criteris establerts. Consentiment, al cap i a la fi. No permetre que nosaltres mateixes decidim si parim o no parim.

Però, per què aquesta obsessió amb les noies de 16 i 17 anys? Quan es té tota la legitimació ideològica que dóna el poder adult, és més fàcil prohibir que les dones menors d’edat decideixin sobre el seu propi cos. És acceptable que els pares hagin de saber i puguin decidir sobre el que una dona de 16 anys fa amb el seu cos? És menys greu que es demani el consentiment per a noies de 16 i 17 anys que per a una dona de 30 anys? L’escàndol als mitjans de comunicació, tot i que escàs, s’està centrant en els casos, gravíssims, en què una noia que pateix violència, coaccions o abusos hagi de demanar el consentiment als seus pares (possibles agressors) per avortar. Però és només això el que ens preocupa? Què ens diu aquesta reforma sobre com considerem a les joves? No les considerem ciutadanes capaces de prendre decisions sobre els seus propis cossos? No les considerem autònomes com per a poder reflexionar i decidir si volen continuar amb un embaràs o no? O de buscar ajuda, consell i suport en persones en qui elles confiïn?

Pràcticament no hi ha hagut mobilitzacions per aturar aquesta reforma. Tot i que per tots costats es diu que les noies joves són el col·lectiu més vulnerable, que se les està condemnant a avortaments clandestins i insegurs, amb risc per la seva vida, no s’han vist els carrers plens per denunciar-ho. Potser és un percentatge reduït de les dones que avorten, però simbòlicament, perdre aquest dret representa una pèrdua enorme. Aquesta reforma ens diu, en forma de llei, que si ets dona i jove no tens cap dret a decidir per tu mateixa sobre el teu propi cos.