Futbol base: formant en competitivitat

Des del “món del futbol” sempre es rebutja tot allò considerable com a “política”, però malauradament la seva influència educativa impregna tots els àmbits socials. Una influència que en el futbol base educa quotidianament a infants i joves amb frases fetitxe com: ¡Parecéis unas madres!, ¡Si pasa la pelota no pasa el jugador! o ¿Dónde os habéis dejado los huevos?

Albert Martín
 
 

futbol1

Una de les formes amb les que gran part de joves i adolescents ocupen les seves estones d’oci i lleure és amb l’esport, i en el cas dels nois especialment el futbol. La pràctica de l’esport com a activitat corporal és, sense dubte, una activitat convenient en la joventut i en totes les edats. A més a més els esports col·lectius aporten a infants i joves una sèrie d’aptituds de treball en equip i co-responsabilització molt beneficioses tant a nivell personal com social. Però el potencial físic dels joves en l’esport és magnificat de tal forma per les federacions esportives i clubs que acaba esdevenint en un entorn juvenil de competència i superació del rècord en estat pur.

Aquesta intensa competència frustra d’entrada a la, gairebé, totalitat del jovent que mai aconseguirà ser “campiona”, acabant derivant a una concepció de l’esport: activa, mentre se sigui competitiu, o passiva com a “espectacle”. Un espectacle que, per cert, molts règims polítics han utilitzat històricament per a desviar les tensions socials. Un espectacle que permet al seu públic els comportaments més primaris i que malauradament conviuen en camps i grades professionals però també, de forma preocupant, en el futbol base. En aquest sentit, la Federació Catalana de Fútbol (FCF) fa un any presentava la campanya “Joc net” i fa unes setmanes “Prou violència al futbol. Respecte”.

La necessitat d’una responsabilitat educativa dels clubs de futbol

Existeix una extensa permissivitat social sobre els comportaments i comentaris irrespectuosos en els camps de futbol. Uns comportaments reprovables socialment en qualsevol altre espai o context. Fins i tot, s’ha arribat a defensar que “és preferible que les persones es desfoguin al camp i així no ho fan al carrer o a casa”. Però infants i joves conviuen quotidianament amb “l’exemple” d’adults (pares, mares i entrenadors) que insulten i agredeixen a jugadors, famílies rivals i, sobretot, àrbitres. Es tracta d’una influència social que des-educa a infants i joves de la influència educativa d’escoles i instituts. Els episodis de violència física als camps de futbol no són puntuals, però existeix una altra violència, simbòlica i verbal, de molta intensitat i que sempre està present en vestuaris, terrenys de joc i graderies.

El psicòleg esportiu Antonio Hernández en el documental Fuera de juego (Carles Caparrós, 2008): “Un grup de nens dirigits per una persona que l’únic que li importa és exclusivament guanyar. Uns pares que estan a les bandes pressionant als nens, no per a què siguin millors persones, sinó per a què passin per sobre del rival, a costa del que sigui, quan el rival són nens de la mateixa edat que els seus fills. Pares que insulten o que arriben a pegar a l’àrbitre. Això no és educatiu.

L’Observatori Crític de l’Esport de la Universitat Autònoma de Barcelona té una abasta trajectòria en l’anàlisi d’aquestes violències i les seves conseqüències socials. Són unes conseqüències referides no només a reproduir desigualtats socials, sinó a reforçar-les. És molt significatiu i exemplificador com en el context esportiu és acceptat que l’àrbitre sigui insultat i menyspreat evidenciant una falta d’empatia i respecte vers aquesta persona. A més a més dels insults de caire racista, sexista i homòfob que també esquitxen a dones, masculinitats diverses, homosexuals, migrants o persones amb diversitat funcional. Però malauradament aquestes actituds no només estan normalitzades a les grades sinó també als vestuaris del futbol base. Qualsevol noi o noia que hagi jugat en la seva infància o joventut en un equip de futbol reconeixerà un entrenador que hagi fet comentaris masclistes o dit frases com: ¡sois unas madres!; ¡parecéis unas mariconas!; ¡Si pasa la pelota no pasa el jugador!; ¿Dónde os habéis dejado los huevos? o; ¡vete a cocinar! –en referència a una àrbitre dona-”.

futbol2Tot i així, cada cop són més els clubs de futbol base que es van responsabilitzant del seu paper educatiu no només a nivell futbolístic sinó també social. Per exemple, Tomás Desembre, president de la Penya Barcelonista Barcino del barri de Sant Martí de Barcelona, explica que “tot i que el context ho dificulta, fa anys que intenten desenvolupar un futbol base implementant valors de convivència i de respecte”. Aquesta club foren els impulsors de l’actual article 147 de la FCF en el que es permetria que infants migrants poguessin jugar. Article que els grans clubs han aprofitat pel seu interès competitiu i no per al d’infants, una pràctica per la que han sancionat al Barça. La penya també ha desenvolupat campanyes de cooperació internacional amb Panamà i campus d’acollida i convivència amb clubs de Jordania, EUA i Anglaterra. Finalment, també destaquen que “per tot el que implica socialment, davant la limitació d’edat dels equips mixtes, és una aposta per a la Penya promoure des d’infantils (13-14 anys) un línia en equips femenins”.

La competitivitat futbolística com a font d’èxit o exclusió social en adolescents

Pel que fa a la pràctica, pròpiament esportiva, del futbol en infants i joves també es regeix per criteris competitius. La titularitat o suplència, o els minuts de joc, en la majoria d’equips de futbol base depèn de la qualitat futbolística del nen. Entrenadors sense aptituds ni voluntat educadora, reprodueixen els rols autoritaris dels professionals oblidant que davant tenen infants i joves, i que el futbol és el seu espai de lleure, oci i diversió. En molts casos, l’únic criteri que es sobreposa als de la qualitat per a ser o no titular és el del comportament i la disciplina en els entrenaments. Un criteri que penalitza novament a l’infant o jove, ara en el seu espai de lleure, que segurament viu situacions socials i familiars més complicades.

Davant d’aquestes dinàmiques “professionalitzadores” que es donen en el futbol base, la FCF durant la darrera dècada ha anat implementant normes que afavorissin una participació més activa i flexible. Unes normes que han protegit directament infants i joves com, per exemple, les de la possibilitat de tornar a jugar un cop s’és substituït o l’obligatorietat de fer jugar un mínim de minuts per partit a tots els jugadors (fins alevins: 10-12 anys). Altres mesures de caràcter més indirecte, o de resultats a llarg termini, no han tingut els mateixos efectes com el cas de l’obligatorietat de superació d’un curs per a entrenadors de 65h (de les quals només 5h estan dedicades a aptituds pedagògiques).

I són aquestes dinàmiques competitives, encara per a eradicar, les que es traslladen també a escoles i instituts en la convivència entre adolescents. L’èxit futbolístic en un equip es tradueix en prestigi social que es trasllada a l’escola. El més hàbil esportivament destaca també en l’espai de lleure de l’escola, que majoritàriament és futbol. En molts casos aquest prestigi futbolístic compensa la satisfacció personal d’aquells joves amb dificultats a l’entorn familiar o amb les exigències escolars. Però malauradament, en la majoria de casos reforça l’exclusió social de la majoria d’infants i joves (que no seran campions) fent-los viure, en un àmbit quotidià més, un fracàs (justament el del lleure i esbarjo). Un fracàs d’èxit i prestigi social, que si se suma a d’altres a nivell familiar o escolar, pot esdevenir en experiències vitals traumàtiques o mals records d’infantesa per a molts joves (depressions, bulling,…).

  • Víctor Domínguez

    Seria interessant tractar el tema de la difusió i la publicitant d’aquest export en comptes d’altres I en termes de calcul del capital simbolic… Gran…