Un horitzó de precarietat: la manca d’una educació en drets laborals

Joves que per a guanyar diners es troben amb contractes de pràctiques, temporals, sense cobrar, feines sense contractes, sense seguretat social i que no es consideren ni feines. Però aquestes són només feines transitòries de joventut o són feines estructurals per al sistema?

Albert Martín
 
 

ma espatllaSocialment està acceptat que les persones quan són joves “han de passar” per una etapa en la que per a formar-se i agafar experiència han de treballar en unes condicions pitjors o menys reconegudes que la majoria de la societat. Una consideració normalitzada per la gent adulta però també assumida per la pròpia gent jove. En aquest sentit es poden identificar frases quotidianes com “has d’agafar experiència” o “poder treballar aquí, encara que no cobris, és un privilegi”.

En aquest context social en el que la joventut es veu envoltada el paper de laissez faire de la majoria d’institucions educatives en matèria de drets laborals, legalitat i contractació deixa als i les joves en una situació d’indefensió davant de qualsevol vulneració de drets. Fins i tot, moltes institucions mantenen un paper de complicitat amb aquesta explotació juvenil mitjançant convenis de formació o pràctiques amb empreses. La necessitat d’aquesta formació en joves i adolescents, així com la que es fa en segons quins sectors de treball en relació als riscos laborals, és vital no només per eradicar la vulneració i precarietat juvenil sinó, fins i tot, pel manteniment futur dels drets laborals de totes les treballadores.

Joves indefenses i desarmades davant la precarietat laboral

En els darrers anys de crisi econòmica s’ha produït una reducció en l’entrada al mercat de treball generalitzada, els índexs d’atur s’han disparat i la precarietat laboral ha arribat a tots els sectors de la societat. Si bé les condicions laborals de la classe treballadora són heterogènies, en les que el sexe i l’origen esdevenen factors de greuge, la condició juvenil encara les emfatitza més. És en aquest sentit que podem identificar tres tipologies de feines i de contractacions que en cap cas s’han generalitzat i que segueixen sent ocupades exclusivament per joves:

  • Feines sense contracte -cobrament “en negre”, sense cotització ni seguretat social- (extraescolars, monitoratge de casals d’estiu, cangurs, acompanyaments, classes particulars o entrenament d’infants i joves en esports, etc).
  • Feines amb contracte de formació, d’aprenentatge d’oficis, de pràctiques o becàries -sense cobrar, treballar de forma gratuïta- (tasques del sector menys reconegudes, o fet les mateixes que la resta però amb pitjors condicions).
  • Feines amb contracte temporal -d’obra i servei, mediats per ETTS, cobrament per objectius/vendes- (restauració, hostaleria, fires, enquestes, caixa, magatzems, cerca de socis, etc).

cues_aturAquests “treballs per a joves” en part des-regularitzats, en part permesos per les reformes laborals i pels sindicats de gestió, deixen al jovent orfe de qualsevol tipus de defensa ni consideració sindical per part de la classe treballadora organitzada. Una situació que permet a l’empresa o entitat contractant afavorir-se d’aquesta indefensió: “si una jove es queixa, n’hi ha moltes a fora que estaran disposades a treballar en aquestes condicions, i n’agafarà a qualsevol altra”.

Es tracta d’una indefensió regularitzada que se sustenta pel que s’anomena “exèrcit de reserva”, que en aquest cas és tota aquella joventut que, necessitada de tenir “experiència laboral” i “currículum” acceptaria qualsevol situació, per precària que sigui. Així, cal abordar aquest context laboral des d’una perspectiva estructural del sistema productiu, només així desapareix l’aparença de “transitorietat” de la precarietat juvenil. La precarietat juvenil és estable a nivell estructural, no transitòria, i és una precarietat de la que l’empresariat en treu molts beneficis, com destaquem a Rebels amb causa (Tigre de Paper, 2014):

“Una persona jove pot estar tres mesos amb un contracte escombraria, i tres mesos es poden “suportar”. Però després ve una altra jove a fer el mateix, i així successivament. D’aquesta forma, a les empreses hi ha sempre algunes persones contractades de forma precària que es van substituint cada cert temps, però sempre n’hi ha i sempre es compta amb que hi seran.”

La precarietat cronificada esdevé l’escletxa per a una nova proletarització

A banda de considerar la crua realitat present del jovent a nivell laboral, també cal tenir present les conseqüències futures que a nivell social pot comportar. Cal considerar que les noves generacions estan creixent en un context de gairebé una dècada de crisi econòmica del sistema. Es tracta d’un context econòmic que al prolongar-se en el temps esdevé molt prolífic per a la normalització de situacions de precarietat laboral o d’injustícia social en l’imaginari social de la joventut. A l’actualitat l’anhelat treball digne no arriba, i la gent jove acumula contractes precaris, de pràctiques, fins passats els 30 anys.

Aquesta és una normalització que està permetent reduir lenta però dràsticament totes aquelles conquestes de l’estat del benestar en termes de condicions laborals i nivells salarials. Un procés que s’està donant, i que a Rebels amb causa descrivim com a una nova “proletarització” progressiva del conjunt de les classes populars i treballadores, ja que:

“Per a la possibilitat real de suprimir tots els drets adquirits pel conjunt de la classe treballadora es requereix d’un “recanvi generacional”, on els nous treballadors i treballadores assalariades que entren al mercat laboral no hagin conegut aquestes conquestes socials. La regulació laboral s’ha anat reformant i cada cop ha anat desprotegint, especialment i progressiva, als qui entren de nou.”