Qui té cura d’adolescents i joves? Entre l’espasa i la paret

Dos mesos després del suïcidi de l’Alan, jove trans de 17 anys, és necessari que abordem les pressions i depressions (i la cura d’aquestes) en la quotidianitat d’adolescents i joves.

Albert Martín
 
 

depresion-adolescentes

Prop de dos mesos després del suïcidi de l’Alan, jove trans de 17 anys, és necessari que, més enllà dels contextos d’abús a les escoles o la discriminació per sexe, gènere o identitat sexual, abordem les pressions i depressions (i la cura d’aquestes) en la quotidianitat d’adolescents i joves.

La joventut, i especialment l’adolescència, és l’etapa de la vida on es donen forma als projectes de vida polítics, econòmics i sexo-afectius. La vivència de l’etapa juvenil és en la que vivim experiències i situacions noves que, vulguem o no, determinaran no només el desenvolupament de les nostres vides sinó també la construcció de la nostra personalitat, les nostres idees i la nostra forma de relacionar-nos amb la resta. El record en els adults sobre la vitalitat de l’experimentació en la joventut s’interrelaciona amb la consideració de ser l’etapa de la vida en la que es disposa d’un millor estat de salut. Aquestes percepcions invisibilitzen o esborren tot rastre o record d’aquells patiments, angoixes i (de)pressions viscudes. Uns patiments i pressions que els i les joves viuen de forma individualitzada i que comporten dràstiques conseqüències.

L’Organisme Mundial de la Salut el 2014 presentava un informe on situava la depressió com la principal causa de malaltia en joves, i el suïcidi en la segona causa de mortalitat entre els 15-19 anys i la primera en noies, per darrere dels accidents de trànsit i el VIH. En aquest sentit l’Institut de la Infància i el Medi Urbà, afirmava en un estudi que entre el 40-70% dels i les joves es mostren insatisfetes amb dues o més parts del seu cos, i el 50–80% amb el seu pes. Més directa o indirectament, aquests patiments i mortalitat estan estretament relacionats amb els referents amb els que es veuen immerses a diari. El mandat de bellesa corporal o el prototip de relacions sexo-afectives patriarcal en noies o el mandat de valentia i xuleria en nois esdevenen patrons de referència i èxit social en mitjans de comunicació quotidianament (p.e. “Les pel•lícules espanyoles per adolescents perpetuen els estereotips de gènere” Pau Rodríguez). O la tendència en informatius a positivitzar només els exemples de joves concrets que destaquen per algun èxit personal (esport, escola, música) (Consell Audiovisual de Catalunya, 2010). La no adequació a aquests models esdevé principal causa d’angoixa, depressió o, fins i tot, trastorns alimentaris especialment en noies. I en el cas dels nois, la cerca d’aquest model de masculinitat, esdevé principal causa de conflictes, violència o, fins i tot, accidentalitat de trànsit.

Aquests són uns mandats i unes pressions socials i estructurals que són retroalimentades, no només per mitjans de comunicació i publicitat, sinó també pels propis joves a escoles i instituts. Pressions en forma de bullyng, o discriminacions mitjançant l’aïllament o l’exclusió. És en aquest sentit que cal enfocar la cura de la joventut. Partir de la consideració de les pressions estructurals –pels mitjans de referència-, les escolars –pel grup d’iguals-, però també en la seva vessant de vivència individualitzada i de tabú –autopressió-. Un darrer element que es gesta de forma solitària i per tant sense possibilitat que una altra persona pugui refutar aquests mandats.

És impossible prendre perspectiva d’aquestes pressions estructurals patides per la joventut, si no es facilita la comunicació d’aquest context, el coneixement de les pròpies emocions, enlloc d’individualitzar el problema i el patiment. La comprensió d’aquests elements permet als i les joves veure com potser no és ell o ella els qui no encaixen en els models d’èxit, sinó que els models d’èxit potenciats pels mitjans són els que no encaixen en la societat, no només en ells individualment, sinó en tots i totes les seves companyes de classe. Potser llavors podrem qüestionar d’arrel el consum en noies joves d’antidepressius receptats per metges, que en cap cas fan superar inseguretats, pors o ansietats. Plantejant una cura i una salut no basada en un model únic de jove sa, sinó sensible amb la diversitat de trajectòries de vida, situacions econòmiques, socials i culturals.

No només superar els referents d’èxit sinó trencar la norma social

alan_2El cas de l’Alan, un dels primers menors de 18 anys trans que obtenia el canvi de nom en el document d’identitat (oficial), com de qualsevol trans, mostra el valor, gens menyspreable, de no només superar els mandats i pressions dels referents d’èxit social (de nois i noies), sinó de subvertir la norma social reguladora del sexe (entre nois i noies). Afrontar-se a que et tractin de “malalt” o et diguin que “potser necessites d’ajuda psicològica”, que “és perquè has tingut males experiències”, o que “ja se’t passarà”, per tal de poder viure d’acord amb sentiments i identificacions. Amb tots aquests elements no sorprèn que, com diu Paul B. Preaciado, les xifres de suïcidi més altes es registren en adolescents trans i homosexuals. Uns suïcidis que es produeixen en un moment en que potser encara no s’ha trobat l’espai d’iguals (mateixa edat i mateixes circumstàncies) o persones de referència i èxit (amb mateixes circumstàncies) necessàries per afrontar l’exclusió social i persecució escolar.

I el dret a la indiferència?

El 1998 Manuel Delgado publicava “El dret a la indiferència” on qüestionava l’organització d’esdeveniments de la “multiculturalitat”. Esdeveniments que amb la voluntat de donar a conèixer les procedències culturals del migrants, es promocionava una folklorització i classificació cultural que lluny de relativitzar l’heterogeneïtat potenciava més aviat la diferència, la separació entre “nosaltres i ells” i “ells i nosaltres”. Aplicant aquesta noció del “dret a la indiferència” a la identitat sexual o de gènere podrem apropar-nos a la construcció d’arrel d’una societat diversa. Però ja no partint de la “normalització” o del respecte vers les diferents identitats, sinó treballant per construir una societat que es mostri indiferent davant la diversitat i la heterogeneïtat de tot tipus.

__________________________________

En record a l’alegria i al caràcter que vaig conèixer de l’Alan: “Las verdaderas revoluciones simbólicas son sin duda aquelles que, más que al conformismo moral, ofenden al conformismo lógico, desencadenando la despiadada represión que suscita semejante atentado contra la integridad mental” Pierre Boudieu (1991, Razones prácticas sobre la teoría de la acción).

Albert Martín