L’aprenentatge de l’activisme contra la segregació

La invitació de Rella per discutir sobre segregació escolar a partir de l’experiència de 12 anys d’activisme en aquesta matèria al Centre de Barcelona, va ser una bona excusa per mirar enrere i fer balanç de l’aprenentatge col·lectiu sobre la segregació, per part d’un munt de pares i mares de moltes escoles.

Roger Martínez
 
 

Una reunió dels Amics del Pau Claris | Foto: Institut Pau Claris

La segregació escolar és un dels àmbits d’actuació pública amb més marge per fer una política pública en favor de l’equitat i la justícia social, perquè a l’escola tothom hi passa un munt d’hores durant com a mínim 9 anys d’un període formatiu clau. I també perquè s’hi poden fer moltes actuacions que no impliquen necessàriament un augment de la despesa. Reduir la segregació escolar no depèn només de tenir més recursos, sinó també i en gran part de voluntat política per canviar el marc regulatiu.

Repetim-ho un cop més: la recerca ha dit una i mil vegades que la segregació escolar dinamita la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, perquè perjudica, aïlla i separa els fills i filles de famílies amb nivells econòmics i educatius més alts dels que els tenen més baixos, i això privilegia els fills de famílies en situacions d’avantatge, les de nivell educatiu i socioeconòmic més alt, i perjudica les oportunitats dels fills de famílies en posicions de desavantatge, les de nivell educatiu i socioeconòmic més baix (els quals, com apunta la recerca, quan hi ha barreja real a les escoles són els que més se’n beneficien en termes de trajectòries educatives). Ho sabem, però en comptes de combatre aquesta segregació seguim encallats en la naturalització de la idea que triar escola és un dret i que amb diners públics, amb els impostos de tothom, és normal pagar escoles, concertades i també públiques, on es segrega, on es separa les famílies pobres de les riques, les de nivells d’estudis alts de les que els tenen baixos.

L’exemple del Centre de Barcelona

Un lloc on això es visualitza amb nitidesa, perquè tothom coneix la seva peculiaritat geogràfica i social, és al Centre de Barcelona, on la proximitat de zones socioeconòmicament tant dispars com són Ciutat Vella i l’Eixample fa encara més evident el que en d’altres zones pot quedar més amagat: que acceptem com un imponderable del destí que centres escolars molt pròxims tinguin composicions socials escandalosament antagòniques, i que l’única actuació col·lectiva possible per revertir aquesta situació siguin mesures concretes que des de ja fa massa anys s’han demostrat manifestament insuficients per contrarestar una problema que demana a crits ser entomat amb la màxima honestedat i determinació. Amb la màxima voluntat política. Per part de tots: administració, famílies, docents, mitjans i tots els agents socials.

I és en aquests dos districtes, Ciutat Vella i Eixample, on des de l’any 2007 molts pares i mares han fet una tria escolar paradoxal: fer activisme contra la segregació, quan de “segregació” pràcticament ningú en parlava, a banda d’un parell de sociòlegs, Isaac Gonzàlez i Ricard Benito, que aquell mateix any 2007 van publicar la seva recerca en el llibre Processos de segregació escolar a Catalunya, o del Síndic de Greuges, que l’any 2008 publicaria l’informe La segregació escolar a Catalunya.

Aquest activisme ha contribuït, des de les AMPA de les escoles i instituts públics de la zona, a situar la segregació escolar al centre de l’agenda educativa dels nostres barris, com també ho han fet altres AMPA i AFA per tot Catalunya, tant des de la mateixa FaPaC com d’agrupacions d’AMPA i AFA a Salt o Igualdada o, des de fa uns mesos, l’agrupació de centres d’alta complexitat Col·lectiu d’Escoles Contra la Segregació. El que comparteixen aquestes iniciatives és la decisió de no aturar-se en la feina habitual de les AMPA per millorar la seva escola –sigui a través d’extraescolars, de festes, de formació de les famílies o d’exigències concretes a l’administració–, i teixir també aliances amb altres escoles per treballar plegats pel conjunt de l’oferta pública, per consensuar una mirada sistèmica, col·lectiva, que no pensi tant en el benefici dels seus fills i filles sinó de tots els alumnes, i per tant de les escoles, amb especial atenció als centres que es trobin en cada moment en una situació més delicada. Durant aquests 12 anys hem après, plegats, pares i mares d’escoles més i menys volgudes, amb composició social més o menys afavorida, a mirar i pensar el conjunt, i col·lectivament a teixir reclamacions que intentin ser globals, no particulars.

En aquest recorregut hem après molt. Moltíssim. Però hi havia una intuïció, una disposició, un convenciment de partida que molts compartíem i que és el que ens ha agrupat: que la barreja i la composició social equilibrada són elements clau per l’escola pública, i per això la “qualitat” sempre passa indefectiblement per equilibrar i reequilibrar, constantment. Per donar més suport als centres en situació més complicada, per enfortir els que s’enfronten a més dificultats, per assumir tots junts els reptes que se’ns presenten.

I la barreja i la composició social equilibrada no és un estat natural que de vegades es desestabilitza. Al contrari: el sistema educatiu tendeix al desequilibri, perquè les fames de les escoles van i venen, i les famílies, sobretot les de classe mitjana, amb el boca-orella als parcs i a les places creen modes i tendències a la velocitat de la llum. N’hem estat testimonis en primera persona durant tots aquests anys. Aquestes modes fan que les famílies amb més nivell socioeconòmic i cultural tendeixin a agrupar-se en uns centres i a defugir-ne d’altres. I precisament per això, perquè el sistema tendeix al desequilibri, creure en l’educació pública passa per bastir contraforts que li posin fre, que posin límits i que aixequin dics de contenció a la tendència a separar-se i segregar-se. Durant 12 anys, des de les AFA i AMPA de l’Eixample Dreta i Ciutat Vella, molts hem treballat per ser un contrafort més,  d’entre els necessaris, per a mitigar aquest desequilibri.

Un aprenentatge col·lectiu

Quan dic que ha estat un aprenentatge col·lectiu no és una frase buida. Són molts els pares i mares que durant aquests anys han donat continuïtat a la lluita contra la segregació escolar a la Dreta de l’Eixample i Ciutat Vella. S’hi ha involucrat en un moment o altre prop d’un centenar. De vegades col·laborant amb l’administració, i d’altres enfrontant-s’hi i discutint-hi. De vegades amb la complicitat de direccions i docents. I de vegades no tant. El punt de vista d’aquest centenar de pares i mares més implicats no és homogeni, ni el que defensen és compartit per tothom a les AMPA de les seves escoles i instituts. Junts, això no obstant, han situat el tema de la segregació a molts espais públics, contribuint a fer que es discutís a les Juntes de les AFA i AMPA que s’han anat succeint, a les conferències i taules rodones que s’han organitzat i als escrits a les revistes dels barris i de les escoles que s’han publicat. Alguns exemples ajudaran a encarnar aquesta trajectòria conjunta.

Mobilització conjunta de tres escoles contra un grup addicional. El maig de 2007, l’administració va adjudicar un grup addicional (un “bolet”) a l’escola Fort Pienc per absorbir la sobredemanda que havia tingut. La protesta de l’AMPA de l’escola, inicialment en termes de “no a casa meva”, es va anar convertint, a partir de contactar i discutir amb les escoles dels voltants que no tenien places, en “no a casa meva si els meus veïns tenen lloc i els aniria bé tenir més alumnes”. I en aquesta direcció, entre els mesos de juny i juliol, les Escoles Fort Pienc, Pere Vila i Ramon Llull es van mobilitzar conjuntament contra la creació d’un grup addicional mentre hi haguessin places vacants a les escoles veïnes, una pràctica que el Pacte contra la segregació firmat fa poques setmanes prohibeix explícitament. Durant aquelles mobilitzacions també es va contactar amb altres escoles de la ciutat amb problemàtiques similars, i durant el mes de juny es va presentar, per exemple, un manifest conjunt de 10 AMPA (Fort Pienc, Fructuós Gelabert, Mallorca, Patronat Doménech, Pere Vila, Poveda, Ramon Llull, Reina Violant – Comas i Solà, La Sedeta, Vila de Gràcia) on es demanava a l’administració “més decisió per millorar la planificació, per evitar la massificació i la segregació escolars”.

Coodinadora d’AMPA de primària. La mobilització, tot i que l’administració va reconèixer l’error, no va aconseguir frenar el grup addicional per redistribuir-lo als centres amb vacants. Sí que va ser la llavor, malgrat tot, per la posada en marxa el curs següent, 2007-2008, de la Coordinadora d’Escoles del barri de Fort Pienc, que aglutinava les mateixes tres escoles i també l’Escola Carlit. Es va començar a treballar per compartir actius i abordar problemes conjuntament; per informar el barri sobre la realitat dels centres i trencar les males fames injustificades que existissin, amb especial atenció al període de prematrícula; per compartir Casals i extraescolars; per organitzar conjuntament festes; per formar-nos sobre el problema de la segregació escolar organitzant conferències i taules rodones amb sociòlegs i juristes; i per fer reunions amb l’administració per exigir la seva complicitat, per exemple reduint la matrícula viva als centres que havien entrat o tenien el perill d’entrar en l’espiral de la segregació (una altra mesura que ara forma part del Pacte contra la segregació escolar de Catalunya i també del Pla de xoc contra la segregació escolar de la ciutat de Barcelona). L’any 2017, amb un grup de pares i mares totalment renovat, aquesta coordinadora va ser substituïda per la Coordinadora AMPA i AFA de les Escoles Públiques de la Dreta de l’Eixample, que actualment aglutina 10 escoles de primària (a més de les quatre anteriors, 9 Graons, Gaia, Fructuós Gelabert, Tàbor, Encants i Concepció) i ha suposat un nou impuls per la discussió de posicions i diagnòstics sobre el conjunt de l’oferta pública a la zona.

Amics del Pau Claris. El curs 2009-10, les AMPA de les escoles Pere Vila i Fort Pienc van començar a treballar per revertir la situació de segregació de l’Institut Pau Claris, situat al costat de l’Arc de Triomf, en la cruïlla entre Eixample, Ciutat Vella i Sant Martí. Ambdues escoles el tenien adscrit però no era considerat una opció viable per la immensa majoria de famílies, sobretot per les de nivell socioeconòmic mitjà i alt. Aprofitant que havia de sortir la primera promoció de l’Escola Fort Pienc, van treballar amb les direccions i amb les famílies per aconseguir que fos considerada una opció volguda d’escolarització per a tothom. Tot i que no es va aconseguir aleshores, l’any 2013 es va donar un nou impuls a aquesta línia de treball quan s’hi van sumar les AMPA de les altres escoles de Ciutat Vella que també el tenien adscrit, Àngel Baixeras, Cervantes i Parc de la Ciutadella. Es va crear un grup de treball que es va dir “Els Amics del Pau Claris”, que va treballar amb determinació per revertir la situació de l’Institut fins que tres anys després, en el procés de preinscripció d’inicis del 2016, un grup molt més nombrós i socialment molt més divers de famílies d’aquestes escoles es van comprometre amb el centre i el va demanar en primera opció.

El gir a l’Institut Príncep de Girona. A l’altre extrem de l’Eixample Dret, a la cruïlla amb Gràcia i Horta-Guinardó, a la primavera de l’any 2016 un grup de famílies de l’escola Tàbor decideixen preinscriure’s en primera opció a l’Institut Príncep de Girona, fins aleshores amb una demanda molt per sota de la seva oferta i que havia entrat en una espiral de segregació. Un any després, a la preinscripció dels primers mesos del 2017, fa el mateix un grup de famílies de l’escola Fructuós Gelabert, i el següent, el 2018, s’hi suma un grup nombrós de la primera promoció de l’Escola Univers, amb la qual cosa es reverteix també el desequilibri en la seva composició social.

Educació al Centre. El curs 2016-17, davant del perill que l’èxit del Pau Claris tingués un impacte negatiu en altres centres propers, i també que acabés derivant en una gentrificació del centre que n’eliminés la barreja social que s’havia aconseguit, tots els Instituts de Ciutat Vella i el veí Fort Pius es van ajuntar per impulsar el grup de treball que més tard, amb la perspectiva d’incorporar també altres centres del Centre de Barcelona, es va anomenar Educació al Centre. L’objectiu era treballar la problemàtica de la segregació escolar de manera transversal, més enllà de les fronteres de districte. Aquest grup, a partir de les discussions, va arribar al convenciment que els reptes de Ciutat Vella eren inabordables sense una determinació molt més gran en la redistribució de recursos, en la configuració de zones educatives que barregin els districtes de Ciutat Vella i els limítrofs, i en la distribució equilibrada de l’alumnat. Els reptes de Ciutat Vella no són només de Ciutat Vella, són de la ciutat, i com a tals els han d’assumir també els barris que la rodegen. Per això des d’aquest grup, en els espais de participació habilitats per l’administració, s’ha mostrat contrari al fet que el nou projecte d’adscripcions del Consorci d’Educació de Barcelona tanqui la seva zona educativa i renunciï a fer zones d’influència més heterogènies que creuin les barreres de districte.

Instituts amb escoles adscrites de l’Eixample Dret. Aquell mateix curs 2016-17, davant la imminent arribada d’un nou Institut llargament demanat a l’Eixample Dret, l’Angeleta Ferrer, es creà un grup de treball amb els Instituts que tenien adscrita alguna escola de la dreta de l’Eixample, i que per tant podien resultar-ne afectats en una o altra direcció, per compartir un diagnòstic i interlocutar amb l’adminsitració. De manera contraintuïtiva per molts, es va estar d’acord i es va donar suport a la valoració de l’administració, que tot i que preveia una possible sobredemanda els anys que venien, va considerar convenient esperar 2 o 3 anys a posar el nou institut en funcionament, quan estigués l’edifici ja construït, per així aprofitar aquests anys de pressió demogràfica per consolidar el reequilibri de la composició social dels Instituts Pau Claris i Príncep de Girona que s’estava aconseguint, i també la creixent confiança en l’Institut Fort Pius. Això havia de permetre evitar el que havia passat a l’esquerra de l’Eixample, on l’augment de la demanda de secundària havia servit per augmentar l’oferta, amb el nou Institut Viladomat, però no per reequilibrar la composició social dels seus centres de secundària. Quan a començaments del curs 2017-18 l’administració fa fer un canvi de rumb i anuncià per sorpresa que l’Institut Angeleta Ferrer s’obriria ja el curs següent, sis d’aquests Instituts (Fort Pius, Princep de Girona, Jaume Balmes, Pau Claris, Salvador Espriu i Juan Manuel Zafra, als quals se sumaria l’Institut Verdaguer, que en podia resultar indirectament afectat), es van mobilitzar conjuntament en contra d’aquest avançament. L’administració, atenent a la demanda, va fer marxa enrere en la seva decisió, i el grup d’Instituts ha seguit treballant.

L’Institut Milà i Fontanals. Al període de preinscripció a la primavera de l’any 2018, un altre Institut a la cruïlla entre districtes, el Milà i Fontanals, que està a la frontera entre Ciutat Vella i Sants-Montjuic i que tradicionalment tenia moltes vacants, augmenta la demanda de pre-inscripció perquè incorpora un gruix important de sol·licituds de l’escola veïna Ferran Sunyer, en un altre gir cap a una matrícula més equilibrada i diversa, com havia passat anteriorment als Instituts Pau Claris i Príncep de Girona.

Observatori de la Segregació Escolar. Paral·lelament a aquest activisme, uns quants dels que participàvem en alguns d’aquests espais, també vam participar en la posada en marxa l’any 2011 de l’Observatori de la Segregació Escolar, que volia contribuir a fer que el país es prengués seriosament la segregació escolar, a fer entrar la segregació escolar a l’agenda educativa de Catalunya. Amb altres pares i mares, i amb investigadors i investigadores interessats en el tema, vam generar un espai on poder discutir i treballar, en un nivell més ampli, sobretot el que rodeja aquest repte tant polièdric.

Algunes lliçons apreses

Aquest són exemples d’un recorregut que ha implicat molt directament, com he dit, a prop d’un centenar de persones, i que per tant ha suposat una experiència molt rica i també un aprenentatge col·lectiu extraordinari. Hem après molt i per això val la pena intentar extreure’n les lliçons que, personalment, considero són més importants d’aquesta trajectòria. I dic personalment perquè evidentment no són compartides per tots els que han format part d’aquests espais en un o altre moment, tot i que sí per molts.

En primer lloc, que la composició social equilibrada i la barreja a totes les escoles és un bé indiscutible, que no es pot supeditar a cap altre. No hi ha una escola de qualitat, en el seu conjunt, si no tenim composicions socials equilibrades, si no tenim barreja a totes les escoles, si no evitem la segregació. Si hi ha centres “gueto”, si hi ha centres amb composicions socials antagòniques unes de les altres, l’escola com a institució democràtica fracassa, i per tant no podem parlar de qualitat educativa. L’autonomia de centre, la innovació educativa o la continuïtat pedagògica entre escoles de primària i els seus instituts adscrits, són tots ells objectius que poden tenir aspectes positius, però només mentre no vagin en contra, o es persegueixin de manera deslligada, de la lluita contra la segregació escolar. És a dir, que també tenen riscos, en el sentit que si serveixen sense voler-ho per augmentar-la, legitimar-la, relativitzar-la o amagar-la, deixen de ser objectius intocables.

Pensem per exemple en la importància que el Departament d’Educació o el Consorci de Barcelona estan donant en la seva estratègia futura als Instituts-Escola o a la continuïtat pedagògica entre centres de primària i secundària mitjançant adscripcions preferents. En les nostres discussions, hem arribat a la conclusió que aquestes mesures estrella, si no van de la mà de la lluita contra la segregació, poden esdevenir molt fàcilment un inconvenient més per la lluita contra aquest altre objectiu, en tant que són una renúncia a utilitzar el pas a la secundària per estimular la barreja i reequilibrar composicions socials. La defensa que ha fet el Departament dels Instituts-Escola en base a la continuïtat pedagògica de centres de primària “innovadors”, o a evitar l’abandonament escolar en el cas de centres amb moltes alumnes en situacions de vulnerabilitat social, són dos exemples de com aquesta política, pel fet de blindar trajectòries prèviament segregades en el pas de la primària a la secundària, pot ser fàcilment un obstacle més per revertir la segregació escolar. La qualitat és un objectiu fonamental, i sense qualitat no es pot tenir una escola pública vigorosa. Però la qualitat també passa per combatre la segregació.

Quan es parla de bones i males escoles, no sempre es té prou present, es parla no només de projectes educatius més o menys consistents, sinó també de manera indestriable, de la seva composició social, del nivell educatiu de les famílies dels seus nens i nenes. És a dir, que les escoles on la classe mitjana pràcticament no hi té presència difícilment són percebudes per aquesta com una bona opció, per molt que tingui un projecte molt “innovador”, “engrescador”, “de qualitat” o com en vulguem dir. I al contrari, un escola amb un projecte educatiu poc diferenciat, si té una composició social elevada, tendeix automàticament a ser percebuda com una opció desitjable, o com a mínim acceptable, per les famílies de classe mitjana. I per això un sistema públic d’educació que no barreja, que no aconsegueix que els seus centres tinguin una composició social equilibrada, no pot ser un bon sistema educatiu en el seu conjunt, ja que l’equilibri és la matèria primera fonamental a la partir de la qual construir la qualitat de tots els centres, i no només d’alguns.

El segon aprenentatge és que cal destranscendentalitzar la tria escolar, i perdoneu la parauleta. Ens estem tornant bojos. Tenim el millor sistema educatiu de la història i en canvi l’angoixa en la tria escolar està desbocada. Una cosa és que tothom vulgui el millor pels seus fills, o que prefereixi portar els fills a una escola amb les mestres més motivades i motivadores, el projecte més rodó, o on se senti socialment confortable. I una cosa molt diferent és que ens pensem que si no ho aconseguim és com si ens hagués caigut una maledicció o, encara pitjor, que tenim un dret inalienable a exigir aquesta escola somniada. Volent o sense voler, són massa els actors que estan naturalitzant no només el dret, sinó el caràcter transcendental de la tria: si no és el Consorci quan anunciava, en el període de prematrícula de fa pocs anys, que “La meva filla vol ser metge i jo vull triar la millor escola”, és la roda de premsa anual on, estadístiques en mà, s’anuncia que el 90, el 95 o el 98% de famílies han entrat a l’escola que demanaven en primera opció; si no és un suplement d’un diari explicant sobre com triar escola, és un reportatge sobre les bondats i excel·lències de la “innovació”; si no és la bogeria de portes obertes on qui no es ven no hi és comptat, són les converses angoixades de pares i mares davant la imminent decisió. Hem de tenir clar que si no lluitem contra la naturalització d’aquesta mirada competitiva a un servei públic tan important per la democràcia com és l’educació, qualsevol política contra la segregació escolar serà inútil. I lluitar contra aquesta naturalització de la tria passa per fer visible, per discutir en públic, el que vol dir l’escola pública, els seus valors i els compromisos que exigeix.

Finalment, el tercer aprenentatge que vull destacar és que quan aquest valor del caràcter públic de l’educació es fa present, es defensa i se li dóna contingut, té i tindrà més adherents dels que molts es pensen. És a dir, que no hem de creure’ns la propaganda que s’amaga darrere la transcendentalització de la tria. El problema és que gairebé tothom ha dimitit, inclosa l’administració, de defensar els valors de la responsabilització amb l’escola com a espai públic. Durant aquests anys d’activisme hi ha hagut molts moments en els quals molts dels que hi hem confluït hem arribat a pensar que la força de la tria competitiva d’escola era indestructible, impossible de batre. Però la realitat ens ha desmentit. Hem comprovat que quan es treballa per trencar aquestes dinàmiques, i quan famílies, administració i docents van de la mà, hi ha molta gent no només disposada, sinó amb ganes d’apuntar-se a aquesta empresa. Però cal posar-hi les condicions. La lluita contra la segregació només és possible si tothom assumeix el valor de l’educació com a servei públic: les famílies però també els periodistes; les directores però també les mestres, professores i tutores; els gestors però també els polítics. Estem parlant d’un objectiu col·lectiu, i no n’hi haurà prou amb algunes mesures concretes que poden ajudar a mitigar, però no a solucionar el problema. Cal combatre-la per terra, mar i aire.

El futur

L’any 2007 el terme “segregació escolar” era pràcticament desconegut. Aquest any 2019 molts agents clau del país han firmat el Pacte contra la segregació escolar. Per tant, el camí que s’ha fet en el reconeixement d’un problema és considerable. El perill ara és que aquest reconeixement només derivi en petites actuacions “de cara a la galeria”, és a dir, insuficients, que acabin maquillant més que enfrontant-se al problema de cara. Petits canvis no seran suficients: cal un canvi enèrgic d’orientació, de discurs i de pràctica. I la voluntat política l’han d’assumir els qui tenen el poder de decisió, els polítics que fins ara han mirat cap a un altre costat, o han fet actuacions molt limitades que no han assumit en la majoria dels casos l’immens repte que tenim al davant.

A Barcelona, també, som en el moment en el qual es veurà si fem una cosa o l’altra. S’ha presentat un pla de xoc contra la segregació escolar amb mesures molt positives, com distribuir la matrícula viva no entre els centres amb vacants sinó entre tots, també els concertats, i també fer una feina activa per distribuir equilibradament els alumnes de famílies en situacions de més vulnerabilitat, per tal que no es concentrin en uns centres. A la vegada, però, també sembla que es renuncia a altres eines també molt útils, sinó imprescindibles, per reequilibrar composicions socials, com ara fer zones d’influència més heterogènies quan sigui possible, com el cas de l’Eixample i Ciutat Vella, o fer actuacions més actives sobre el terreny per donar més ràpidament suport explícit i recursos als centres que disminueixen la seva demana. La importància que es dóna a la continuïtat pedagògica entre la primària i la secundària, per exemple, pot esdevenir fàcilment un element de rigidesa que obstaculitzi altres accions pel reequilibri.

Roger Martínez
About Roger Martínez

Pare, membre de l’AMPA de l’Institut Fort Pius, i sociòleg (UOC). Contact: Twitter | More Posts

2 Comentaris on L’aprenentatge de l’activisme contra la segregació

  1. Enhorabona per posar a l’abast de tohom la informació i la valoració sobre la segregació escolar

  2. Es torna a repetir l’error del 2007? Ahir es va anunciar que s’obre un bolet a P3 a l’Escola Fort Pienc, quan l’escola veïna encara té places lliures.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*