Per què la guerra de Síria ens importa a tots?

La guerra de Síria representa un fracàs de les relacions internacionals i dels estats i els seus ciutadans, per no ser capaços d'esforçar-se per aturar-la.

Félix Flores
 

Imatge d’Homs, Síria / CC by-sa Bo yaser (Wikimedia Commons)

Totes les guerres són una tragèdia per a la humanitat, i aquest és un motiu perquè ens importin a tots. La de Síria és, sens dubte, la més cruel, llarga i complexa dels últims 25 anys. Cruel, perquè la majoria de les seves víctimes són responsabilitat d’un Estat la primera obligació del qual és protegir els seus ciutadans. Llarga, perquè aviat complirà sis anys. I complexa, pel gran nombre d’actors que hi participen, cadascun amb interessos propis.

A més, la guerra de Síria representa un fracàs de les relacions internacionals i dels estats i els seus ciutadans, per no ser capaços d’esforçar-se per aturar-la.

Què ha passat fins ara en la guerra siriana?

La guerra de Síria dura ja prop de sis anys i en ella han mort més de 250.000 persones, la major part en atacs aeris i bombardejos que han destruït barris i pobles sencers, hospitals, escoles, infraestructures vitals. A mesura que la guerra s’ha anat perllongant, més i més gent ha estat obligada a abandonar la seva llar, i fins a 4,8 milions de persones han hagut de refugiar-se als països veïns (Turquia, Líban, Jordània) o han intentat arribar a Europa. Unes altres 6,3 milions, que no han tingut, o no han buscat, l’oportunitat de fugir de Síria, s’han vist forçades a canviar de residència i, en molts casos, a allunyar-se dels seus veïns practicants d’una altra religió o amb opinions polítiques diferents. Aquesta destrucció de la convivència té greus conseqüències a molt llarg termini, el mateix que la destrucció física de Síria, les seves ciutats, els seus recursos i la seva economia.

Se sol dir que un país necessita almenys una generació –uns 25 anys– per recuperar-se d’una guerra d’aquestes dimensions. En el cas de Síria, acabi com acabi la guerra, li costarà molt, perquè la fugida de milions de persones a l’estranger sempre comporta una fugida de cervells; és a dir, aquells amb més capacitats o coneixements, que poden ser molt necessaris per tornar a aixecar el país, potser mai més tornin.

Com va començar tot?

Al març del 2011, quan van començar les primeres manifestacions per demanar democràcia i llibertat, molts joves que cantaven als carrers «Baixar, toca el dos!» pensaven que a Síria podrien fer fora el seu president, Baixar al-Assad, per mitjans pacífics, tal com s’havia fet amb els dictadors a Tunísia al gener, a Egipte al febrer, i com intentaven fer a Líbia. Al Iemen i a Bahrain també hi havia protestes en aquell mateix moment, i el fet que passés el mateix en diversos països alhora va fer pensar al món que s’estava produint una primavera àrab, un moviment històric molt esperançador per la democratització dels països d’Orient. Però aquests joves sirians no comptaven amb la possibilitat que es desencadenés una guerra com la que estava a punt d’esclatar a Síria.

El 25 d’abril d’aquell 2011, el govern sirià va enviar tancs contra els manifestants a ciutats de tot el país, i a mesura que augmentava el nombre de morts, ho feia també el de desertors de l’exèrcit: així es va crear l’Exèrcit Lliure Sirià, que va iniciar la lluita armada, amb molt escassos mitjans, contra el poder. El president Baixar al-Assad assegurava, i ho segueix fent, que hi havia una conspiració de diversos països àrabs –en particular l’Aràbia Saudita i Qatar– per enderrocar-lo i instal·lar un règim islamista. En part era veritat. D’una banda, hi havia els activistes civils de la revolució i l’Exèrcit Lliure Sirià; però, d’una altra, les monarquies àrabs que promouen l’islam polític més conservador van enviar armes –amb l’ajuda dels Estats Units i països europeus– a nous grups d’oposició, de caràcter islamista radical, que van començar, a més, a rebre combatents estrangers. Baixar al-Assad va demanar ajuda als seus millors aliats: l’Iran i Hizbul·là, el poderós partit politicoreligiós del Líban, que posseeix la seva pròpia força armada. Rússia va decidir intervenir més tard, al setembre del 2015, ja en el quart any de guerra.

El que va començar com una guerra civil va esdevenir una guerra internacional amb cada vegada més participants. I de la revolució siriana dels primers dies no en queda gairebé res.

És també una guerra religiosa?

No. Però hi ha molts interessats en que ho sembli. El règim de la família Assad se sustenta en un partit, el Baas, que és laic i té el seu origen en principis socialistes. Tot i que el Baas és respectuós amb totes les religions, a Síria ha estat el partit de la minoria alauita, una branca de l’islam xiïta (com el de l’Iran), que mai ha compartit el poder amb la majoria sunnita del país. El partit, els alauites i la família Assad formen un bloc que ha governat Síria durant més de 40 anys. El dictador Hafiz al-Assad, pare de l’actual president, va sufocar el 1982 una revolta promoguda pels Germans Musulmans a la ciutat de Hama; es creu que va causar fins a 20.000 morts. Els Germans Musulmans són una confraria politicoreligiosa de la branca musulmana sunnita que s’oposa a la divisió entre religió i Estat.

La població sunnita segueix recordant la massacre de Hama. Així, els odis desencadenats en la guerra actual acaben justificats en un enfrontament de sunnites contra alauites-xiïtes. L’islam sunnita s’identifica amb l’oposició armada i els seus suports principals, l’Arabia Saudí i Qatar; mentre que l’islam xiïta s’identifica amb el regim siri i els seus aliats de l’Iran i el libanès Hizbul·là. Per empitjorar les coses, Al-Qaeda i l’Estat Islàmic, presents a Síria, també s’identifiquen amb l’islam sunnita (tot i que el corrompen amb el seu radicalisme). Els cristians de Síria, per la seva part, tenen por del radicalisme sunnita, motiu suficient perquè recolzin el regim d’Al-Assad, que sempre els ha tolerat.

Així és com una guerra per motius polítics s’acaba convertint, a ulls de molts, en una guerra interreligiosa, sobretot per l’ús que fan uns i altres de la propaganda. I quan la mateixa dinàmica d’una guerra llarga destrueix i fa oblidar les idees amb les que va començar, només queda allò més bàsic: la religió, en aquest cas.

Què té a veure l’Estat Islàmic amb la guerra siriana?

En realitat, hi té poc a veure. L’Estat Islàmic (també anomenat ISIS, en anglès, o Daesh, en àrab, que es tradueix com Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant) és una organització criminal que actua sota pretextos religiosos i polítics. El seu origen és a l’Iraq i va començar sent una branca d’Al-Qaeda quan aquesta organització terrorista es va posar al front de la resistència a la invasió nord-americana de 2003. Com que la seva ambició és conquistar el territori, va acudir a combatre també a Síria. Però els interessos de l’Estat Islàmic no tenen res a veure amb els de l’oposició a Baixar al-Assad, sinó que fa la seva pròpia guerra. Així, el 2014, les milícies síries –nombroses i desorganitzades– es van unir per expulsar l’Estat Islàmic d’Alepo i fer-lo retrocedir fins a la ciutat d’Al-Raqqa, on l’organització té la seva «capital» síria. L’existència de l’Estat Islàmic no ha vingut malament al règim siri, perquè li permet afirmar que té al davant un enemic monstruós que talla caps i destrueix el patrimoni històric del país, com la ciutat de Palmira.

Quin és el paper de Turquia?

El president turc Recep Tayyip Erdogan era amic personal de Baixar al-Assad, i encara no estan gaire clars els motius pels quals s’ha convertit en el seu enemic. Tampoc està clar per què va trencar amb la política turca de «zero problemes amb els veïns» i va apostar per derrocar el president siri.

La preocupació més gran de Turquia quan es va iniciar la guerra era que la minoria kurda de Síria comencés a ocupar territori al llard dels 900 quilòmetres de frontera entre ambdós països. Els kurds són una nació sense Estat propi que habita parts de Síria, de Turquia, de l’Iraq i de l’Iran. Els kurds de Turquia són, des de fa anys, el gran problema del Govern turc, i aquest temia que el problema empitjorés si els kurds de Síria conquistaven terreny al llarg de la frontera per recolzar els seus veïns.

Per tal d’impedir-ho, Turquia va permetre que arribessin a Síria milers de combatents islamistes de tot el món, així com grans quantitats d’armes per a les milícies que combaten el president siri. La seva lògica era senzilla: si aquestes forces ocupaven territori siri, no ho farien els kurds…

Ara bé, en aquest intent, el president Erdogan no només ha afavorit les milícies armades síries, tant moderades com radicals, sinó fins i tot l’Estat Islàmic. I ha fracassat en el seu objectiu d’impedir que els kurds ocupin la frontera sirio-turca. La responsabilitat de Turquia sobre tot el que passa a Síria és enorme. I ara mateix soldats turcs lluiten a Síria per frenar tant els kurds com l’Estat Islàmic.

Al mateix temps, però, Turquia ha acollit a més de dos milions i mig de refugiats siris, cosa que suposa un gran esforç per a qualsevol país d’acollida.

Quins interessos tenen l’Iran, Rússia, els Estats Units, l’Aràbia Saudita, Qatar… en la guerra de Síria?

Molts consideren que es tracta d’una guerra mundial en miniatura, perquè fins a 80 països tenen a veure-hi, d’una manera o altra. En realitat, els importants són mitja dotzena. A més de la veïna Turquia, els que de veritat influeixen són l’Aràbia Saudita i Qatar, que recolzen les milícies rebels i extremistes, per un costat, i Rússia i l’Iran, que recolzen el president siri.

Per a uns i altres, es tracta de guanyar més influència a l’Orient Mitjà. L’Iran i l’Aràbia Saudita porten anys enfrontats per ser un poder dominant a la regió, per això per a tots dos era important tenir a Síria del seu costat. En el cas dels saudites, acabant amb el règim siri; en el cas dels iranians, sostenint-lo.

Per a Rússia, Síria també és molt important. Les relacions sempre han estat molt bones i la marina de guerra russa té una base permanent a la costa síria, l’única que posseeix al Mediterrani. Amb un canvi de règim a Síria, potser la perdria. Els Estats Units, que tenen l’Aràbia Saudita com a principal aliat àrab a l’Orient Mitjà, van estar interessats en expulsar a Baixar al-Assad, però el radicalisme de les milícies armades que recolzaven i la presència de l’Estat Islàmic han complicat massa la seva posició, i fa temps que han deixat d’exigir que el president Al-Assad dimiteixi.

Quin és el futur immediat?

La guerra va continuar. Ara tots volen que s’acabi, perquè el cost és molt alt, sobretot per als qui tenen tropes a Síria, com l’Iran i Rússia, i hi ha una altra necessitat urgent, que és acabar amb l’Estat Islàmic, tant a l’Iraq com a la mateixa Síria. Però tots els intents de negociació han fracassat i no s’ha celebrat encara una conferència de pau. Ningú no vol cedir en els seus interessos, la qual cosa posa les coses extremament difícils. Se sap com comencen les guerres, però mai com acaben. Ni quan.

Sobre Félix Flores

Félix Flores és reporter i analista internacional del diari La Vanguardia (Barcelona). Especialitzat en Orient Mitjà, Amèrica Llatina, Àfrica, Europa de l’Est i Àsia Central Més articles

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*