Mòbils o quan no tot és el que sembla: els per què de la Carlota

"El cas és que, a més, el noi sap on viu i on estudia perquè ella li ha anat donant totes les seves dades."

Gemma Lienas
 

Imatge: Pol Rius

 

—Carlota, mira’t un moment el meu mòbil. No sé què passa que no puc entrar al WhatsApp.

Agafo el mòbil de l’àvia. No li passa res. Només és que no l’ha actualitzat des de fa segles. L’hi explico.

—Ah! Mira la meva néta, que sempre m’ensenya trucs de les noves tecnologies.

—De noves, ja en tenen poc. I tampoc es pot dir que t’hagi ensenyat un supertruc. És d’allò més normalet. Quan tu tenies la meva edat no hi havia xarxes socials, oi?

—Reina, per no haver-hi no hi havia ni mòbils. Ni tan sols telèfons sense fil…

—Uf! I com et comunicaves amb les amigues i els amics? Només per telèfon?

—Ni així, perquè telefonar era car i la família no ens deixava parlar gaire estona.

—I quan parlàveu?

—Doncs, a l’escola, és clar. I quan érem de vacances, ens escrivíem cartes.

—Cartes? I quan trigava una carta a arribar?

—Doncs, si érem fora de la ciutat podia trigar deu dies.

—Òndia, quina llauna!

—Sí, ara tot és molt més fàcil i més immediat. Però les noves tecnologies tenen també els seus problemes, pel que m’han dit.

—Tens raó. Acabo de llegir un llibre que m’ha fet posar els pèls de punta en aquest sentit. És una novel·la que es diu El rastre brillant del cargol,* en què una noia accepta l’amistat d’un noi molt guapo de la seva edat…

—I resulta que el noi no és el que sembla, oi?

—Ja ho pots ben dir. No t’explico qui és per no fer un spoiler, però s’instal·la dins del seu ordinador…

—Ei! Què vol dir que s’hi instal·la? Això es pot fer?

—Doncs sí. El noi li envia un enllaç perquè ella vegi una foto. Ella hi clica i no s’obre. L’altre li diu: Ui! No t’amoïnis, te la torno a enviar en un altre format.

—I aleshores sí que la pot obrir?

—Sí! Però aquesta no és la qüestió. El que passa és que quan clica el primer enllaç, sense saber-ho instal·la un programa espia que permet a l’altre saber tot el que fa.

—No pot ser!

—I tant que sí, àvia. Li llegeix els correus, li revisa les carpetes que té al disc dur, accedeix als seus contactes i, fins i tot, li pot veure la cara a través de la càmera web.

—Això ens pot passar a tots? Em poden veure a través de la càmera?

—Jo, per si de cas, la tinc tapada amb un cartró enganxat amb adhesiu. I només la destapo quan he de fer un Skype.

—A partir d’ara faré el mateix: la taparé. Bé, i què li passa, a la noia de la novel·la?

—No t’ho explico. Llegeix-la. És un thriller i crec que t’agradarà. Però el cas és que, a més, el noi sap on viu i on estudia perquè ella li ha anat donant totes les seves dades.

—A tu t’ha passat una experiència com aquesta?

—No. Però m’hauria pogut passar perquè, quan t’agrada algú, et tornes molt confiada. Li va passar a la Mireia i en vaig aprendre la lliçó.

—També li van col·locar un programa espia a l’ordinador?

—No. Es va enamorar d’un noi de carn i ossos d’un altre institut; no el coneixia gaire. Un dia li va enviar una foto seva en sostenidors i el paio la va penjar a les xarxes.

—No m’ho puc creure! Quina mala persona!

—Doncs sí. La Mireia s’ho va passar fatal. Va haver d’anar al psicòleg.

—Ostres!, pobreta. Uf! Quin mal cos m’ha deixat! Què et sembla si anem a berenar una xocolata desfeta? Vas a buscar en Marc?

Vaig a l’habitació del meu germà, que té la porta tancada. Quan entro, m’hi trobo en Marc amb el seu millor amic, en Nil, amb qui forma part de la colla dels maleïts.** En Nil té els ulls vermells com si hagués plorat.

—Nena! No saps trucar o què? —diu en Marc enfadat.

—Ho sento. Us passa alguna cosa?

Es miren tots dos i, finalment, en Nil li diu que m’ho pot explicar.

I el que passa és que al Nil li fan bullying.

—Però el pitjor —diu en Nil— no és que me’l facin a l’escola. És que no estic tranquil ni quan sóc a casa. Fixa-t’hi.

I em passa el mòbil perquè escolti un missatge de veu d’un company, que diu: «Imbècil, retardat, veuràs demà quan vinguis… Ningú no parlarà amb tu. Et prendré l’esmorzar. T’atonyinarem entre uns quants.» I després se senten uns riures de hiena.

—Això ho hem de resoldre, Nil!

 

* El rastre brillant del cargol, Gemma Lienas, editat per Fanbooks.

** Col·lecció «El club dels maleïts», Gemma Lienas, editada per Estrella Polar.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*