El 8 de març és una crida als drets de les dones

el moviment feminista continua lluitant per la igualtat i per acabar amb la violència masclista. Com va fer la diputada europea Iratxe García en la seva resposta a les ofensives paraules del parlamentari Korwin-Mikke: “Sé que li fa mal i el preocupa que avui les dones puguem estar representant els ciutadans en igualtat de condicions amb vostè. Jo aquí vinc a defensar les dones europees d’homes com vostè!”

Elianne Ros
 
 

Pol Rius

 

“Les dones han de guanyar menys perquè són més febles, més petites i menys intel·ligents.” La frase la va pronunciar la setmana passada un diputat europeu ultraconservador, el polonès Janusz Korwin-Mikke. Sembla una broma que l’any 2017 es diguin coses com aquesta veritat? Doncs ho va fer micròfon en mà, durant una sessió del Parlament en la que es debatia, justament, sobre la diferència salarial entre homes i dones. Avui dia, les dones encara continuen cobrant menys que els homes –a Europa una mitjana de 16,4% menys, Espanya un 24% menys i a Catalunya un 26% menys- per fer la mateixa feina. Així que, per recordar discriminacions com a aquesta, és important celebrar, cada 8 de març, el dia de la dona.

Per què el 8 de març?

Aquesta data va ser instaurada per les Nacions Unides (ONU) el 1975 per commemorar el dia internacional de la dona. Encara que originàriament es tractava de reclamar la igualtat per a la dona treballadora en una societat industrial, actualment s’ha convertit en una data per reivindicar la igualtat de drets la dona respecte a l’home i condemnar la violència masclista. Només el 2015, 54 dones van perdre la vida víctimes de la violència de les seves parelles.

La data s’ha triat perquè el març del 1857, durant la revolució industrial, diverses dones van sortir a protestar als carrers de Nova York per condemnar les miserables condicions en les quals treballaven al sector tèxtil. Més endavant, el 1909, el Partit Socialista va celebrar als Estats Units el primer Dia Nacional de la Dona, que només va ser seguit a Nova York i Chicago. Un any més tard aquesta commemoració va arribar a Europa amb la segona Conferència Internacional de Dones Socialistes celebrada a Copenhaguen, a la que van anar més de 100 dones de 27 nacionalitats diferents amb l’objectiu d’aconseguir el sufragi universal. Dit d’una altra manera, que les dones tinguessin el dret a votar. Això no es va aconseguir a Espanya fins al 1933, i a França més deu anys després, el 1944. Així va néixer el feminisme, que és el moviment que reclama la igualtat entre dones i homes. El seu color és el morat, perquè és el que utilitzaven les sufragistes britàniques.

Què es reivindica ara?

A més de la igualtat en els salaris, el 8 de març es reclama l’equitat en molts altres aspectes, com la cura dels fills o el treball domèstic. Les dones dediquen el doble de temps que els homes a les tasques de la casa. És a dir, a ocupar-se dels fills i de coses com cuinar, rentar la roba, anar a la compra o netejar. Només el 2% dels pares agafen un temps de permís en la seva feina per ocupar-se dels seus fills.

Això perjudica les dones en les seves carreres professionals. Perquè, encara que tenen més estudis que els homes, no accedeixen amb la mateixa facilitat a llocs de comandament. Segons un estudi realitzat per Grant Thornton, a Espanya el 52% de les dones té estudis superiors. En canvi, tan sols el 26% dels càrrecs directius estan ocupats per dones i el 31% de les empreses no en tenen cap en la seva direcció. Per tant, no es compleix la llei d’igualtat, que recomana un 40% de presència femenina als càrrecs de direcció de les empreses.

En aquest aspecte, hi ha moltes diferències segons els països. A Rússia el 40% dels càrrecs directius estan ocupats per dones, mentre que al Japó tan sols són el 8%. Aquestes diferències es deuen a la tradició i la cultura de cada lloc, però també a les polítiques d’igualtat que hagin posat en marxa els governs.

Per què no hi ha bastantes polítiques?

Difícilment no canviaran les coses si no hi ha més dones polítiques, que ocupin llocs d’influència i de poder en els governs. Al món, només el 23% dels parlamentaris són dones. Segons les expertes en igualtat de gènere, el 30% de presència femenina és el percentatge a partir del qual els Parlaments comencen a fer lleis dirigides a reduir les diferències entre homes i dones. A Espanya, 39,4% dels diputats són dones, i a Catalunya el 42,2%.

La falta de dones està relacionada amb les dificultats per conciliar la vida privada i la cura dels fills amb una activitat tan intensa com la política. Segons l’estudi de Women in Parliaments, en comparació amb els seus col·legues masculins, les dones polítiques tenen de mitjana menys fills, solen ser solteres o divorciades, tenen més nivells de formació i més edat.

Molt pocs governs tenen igual nombre de ministres dones i homes. França i Holanda són dos exemples. I dones presidentes? N’hi ha molt poques. Angela Merkel a Alemanya i Theresa May a la Gran Bretanya són excepcions. Segons les expertes, la falta de referents, és a dir, d’exemples, fa que moltes nenes ja no es plantegin una professió.

L’objectiu de la igualtat

Això passa també en professions com la de pilot, en la que tan sol hi ha un 3% de dones. Totes les pilots del món cabrien en un avió. Tradicionalment, les dones se les ha orientat cap a feines socials, relacionades amb la idea de cuidar, perquè es considera que és el que saben fer millor. Aquesta és una idea masclista. Un clixé que encara continua molt vigent i que fa que les dones s’estiguin quedant enrere en la revolució tecnològica de l’era digital. Segons un estudi de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), sol 1 de cada 15 nenes elegeix una carrera tecnològica.

Per això el moviment feminista continua lluitant per la igualtat i per acabar amb la violència masclista. Com va fer la diputada europea Iratxe García en la seva resposta a les ofensives paraules del parlamentari Korwin-Mikke: “Sé que li fa mal i el preocupa que avui les dones puguem estar representant els ciutadans en igualtat de condicions amb vostè. Jo aquí vinc a defensar les dones europees d’homes com vostè!”

 

Elianne Ros
Sobre Elianne Ros

Sóc una empordanesa universal. Vaig estudiar periodisme a la UAB i m'he fet periodista treballant a diferents diaris. Primer a Girona (El Punt, La Vanguardia, El País), desprès com especialista de política (El Mundo, El Periodico) i durant nou anys, fins a finals del 2014, com a corresponsal a París per El Periodico i RAC1. Actualment col·laboro amb La Vanguardia. Contacte: Twitter | Més articles

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*