Què és i què se celebra el Primer de maig?

Cada primer de maig milers, milions de persones arreu del món, es concentren i es manifesten en defensa dels drets dels treballadors. Què fa que aquestes persones en lloc d'aprofitar el dia festiu per al seu lleure vagin a carrers i places, despleguin pancartes i banderes i tossudament mostrin a tothom les seves conviccions?

Tomeu Ferrer
 

Pintura sobre els fets de l’1 de maig del 1886. Vaguistes i forces d’ordre públic es van enfrontar a la sortida del torn de la fàbrica agrícola McCormick, que va decidir no secundar la vaga. Il·lustració: HARPER’S WEEKLY

El dia mundial de la classe obrera s’ha convertit des de fa 133 anys en la jornada en la qual els treballadors del món reclamen pacíficament la dignitat del treball com a dret.

Cada primer de maig milers, milions de persones arreu del món, es concentren i es manifesten en defensa dels drets dels treballadors. Què fa que aquestes persones en lloc d’aprofitar el dia festiu per al seu lleure vagin a carrers i places, despleguin pancartes i banderes i tossudament mostrin a tothom les seves conviccions?

L’origen de tot plegat cal buscar-lo l’any 1884, en fa 133. Llavors una de les federacions de treballadors més importants dels Estats Units va decidir reivindicar que la jornada laboral no havia de superar les vuit hores. El 1886 el president d’aquell país, Andrew Johnson, promulgava una llei que feia possible la jornada de vuit hores, però deixava oberta la porta a mantenir jornades més llargues. A la pràctica la norma no es va respectar.

L’1 de maig de 1886 es va llançar als Estats Units i Canadà la consigna de fer vaga en favor de les 8 hores. A Chicago el seguiment va ser majoritari. Només a una fàbrica, la McCormick, que feia maquinària agrícola, en va continuar treballant a base d’esquirols (la paraula que es fa servir per anomenar els qui opten per anar a la feina quan es fa vaga). A la sortida d’un torn de treball es va produir un xoc amb els vaguistes: la policia va disparar i es van produir sis morts entre les forces d’ordre públic a causa de l’explosió d’una bomba.

A conseqüència dels fets es va desfermar la repressió. Es van detenir vuit dirigents sindicals i centenars de treballadors, en aquest cas en qualitat de sospitosos. Els “vuit de Chicago” van ser jutjats en un clima d’histèria fomentada per la premsa sensacionalista, dita groga per la mala qualitat del paper en què estava impresa. Res es va provar, però van ser condemnats com a enemics de la societat i de l’ordre establert. A tres els van sentenciar a presó i a cinc a la forca. Van ser executats: George Engel (alemany, 50 anys, tipògraf), Adolf Fischer (alemany, 30 anys i periodista), Albert Parsons , (Estats Units, 39 anys, periodista), August Spies (alemany, 31 anys, periodista) i Louis Lingg, (alemany, 22 anys, fuster), es va suïcidar a la seva cel·la abans que el matessin.

Al si del moviment obrer, format per organitzacions sindicals en les quals s’agrupaven els treballadors segons els seus oficis, va quedar el cas dels màrtirs de Chicago com una gran injustícia. Per això, la coneguda com a Segona Internacional, que agrupava sindicats i partits polítics de tendència socialista i també comunista, va decidir en el seu congrés de París de 1899 organitzar una manifestació arreu del món l’1 de maig, en la qual s’exigiria a les autoritats de cada país la reducció de la jornada de treball a vuit hores, a més d’altres reivindicacions laborals.

El 1890 es decidia organitzar la diada del primer de maig a l’Estat espanyol. Els dos grans corrents sindicals tenien posicions diverses al respecte. La Unió General de Treballadors (UGT), sindicat socialista, pretenia evitar conflictes i fer només una demostració de protesta. Va organitzar una manifestació el 4 de maig a Madrid. Temien no concentrar gaire gent, però les cròniques del moment afirmen que hi va haver una gran afluència. Per la seva banda, els sindicats d’arrel anarquista eren partidaris de convocar vaga fins a aconseguir els objectius proposats.

A Barcelona el primer de maig es va celebrar el dia que tocava. La UGT, que havia estat fundada a Mataró, va fer una manifestació que es va desenvolupar sense incidents. A la fi es va lliurar un manifest al governador civil. Els anarquistes havien discrepat des del primer moment i tenien altres intencions. Fidels al seu principi de l’acció directa van declarar la vaga general en favor de les 8 hores. El seu moviment va aconseguir que a gran part del Principat es decidís la vaga indefinida fins a l’efectiva consecució de la jornada de 8 hores (a Barcelona i comarques dels voltants la vaga fou efectiva fins als dies 12-14; també hi hagué vaga de diversos dies a València, Castelló i Alcoi).

A partir d’aquell any, en democràcia o durant els períodes dictatorials, els treballadors catalans i espanyols es van manifestar cada primer de maig, en democràcia o en dictadura,  primer per les vuit hores i després en defensa de les millores laborals pendents.

Durant la dictadura del general Primo de Rivera, pare del fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, es va prohibir la reivindicació del primer de maig. Arribada la segona República, el 1931 es va declarar l’1 de maig el dia festiu i les manifestacions van tornar al carrer.

El cop d’Estat del general Franco, que va donar pas a la Guerra Civil, va fer que un cop acabada la contesa el règim prohibís la celebració de l’1 de maig. Per contra va intentar que aquell dia se celebrés el 18 de juliol, data de l’aixecament armat. En van anomenar: Fiesta de la Exaltación del Trabajo i volia ser una jornada de confraternització entre empresaris i treballadors, d’acord amb el pensament franquista.

L’any 1955 el papa Pius XII va introduir en el calendari religiós la celebració de l’1 de maig com a Sant Josep Obrer o Artesà. El franquisme es va fer seu el fet i va fer que el partit únic, Falange, i l’Església catòlica en gestionessin la celebració. En aquella festivitat tots els ciutadans estaven obligats a participar i les manifestacions, festes i proclames s’usaven per enaltir el règim feixista i lloar els èxits aconseguits en la societat des de la finalització de la guerra civil. La imatge més cridanera de la situació era la gran concentració que es feia a l’estadi Santiago Bernabeu, a Madrid, sota la presidència de Franco, on actuaven grups regionals i els coros y danzas del Movimiento, nom amb els quals es coneixia el partit únic de caràcter feixista.

A partir d’una certa millora de l’economia els treballadors, tot i sota de la dictadura, es comencen a organitzar a banda del Sindicat Vertical, entitat a la qual obligatòriament s’havien d’adscriure tots i que estava sota el control del govern.

La demanda de llibertats i la consideració del treball com un dret pren carta de naturalesa. Es comencen a produir vagues massives i es creen de nou estructures sindicals clandestines. Són les mobilitzacions dels treballadors elements claus per l’aconseguiment de la democràcia, que a Catalunya volia dir també l’autonomia. Però durant el franquisme mai es va poder celebrar el dia del Treball com a commemoració dels successos de Chicago. Sí que es va fer clandestinament, cosa que va causar detinguts, torturats i empresonats.

La mort del dictador i les primeres eleccions van fer possible que el 1978 se celebrés per primer cop amb legalitat el primer de maig. A més, la jornada es declarava festiva. Es tracta de, potser, l’única festa laboral aconseguida des de baix i no per graciosa concessió del poder.

La pregunta que es pot fer és: té vigència la reivindicació que va fer néixer el primer de maig com a jornada reivindicativa? Cadascú es pot fer una resposta a mida.

Algunes consideracions poden ajudar a treure’n conclusions. La jornada laboral de vuit hores de treball, vuit de descans i vuit de lleure és un fet als inicis del segle XXI? El treball es considera com un dret i no com una concessió generosa dels empresaris? Es respecten els drets dels treballadors dins dels seus centres de treball? Un jove pot avui aspirar a viure amb decència de la seva feina amb els salaris que es paguen? És de rebut l’existència, cada cop més, de contractes laborals per hores, o dies? Uns contractes que gairebé no generen cotitzacions per jubilació i que a la pràctica fan impossible la integració al món laboral?

La història de la humanitat és la de la revolta permanent contra la injustícia. I ningú pot negar que entre l’esclavatge i la situació actual s’ha avançat. Però, s’ha demostrat que sense organització els esforços es poden perdre quan la protesta deixa de ser espontània. I també queda clar que als poderosos els molesta que els febles s’organitzin. Els qui manen sempre voldrien la negociació individual i no la col·lectiva, la concessió al dret, la submissió a la igualtat.

Es pot debatre si la fórmula que fins ara han seguit les organitzacions dels treballadors ha estat òptima per aconseguir els objectius que reclamen. Es pot també discutir si totes les actuacions han estat exemplars o si calen canvis. Però, hi ha un fet inqüestionable. Allà on hi ha entitats que representen als treballadors hi ha unes condicions de vida millors. I una segona consideració. Quan s’implanta una dictadura, sigui del color i del tipus que sigui, el primer que fa és il·legalitzar els sindicats.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*