Kilian Jornet, un déu a la terra

Kilian Jornet, l’alpinista i corredor de muntanya, ha tornat a sorprendre el món amb una nova fita. Si el 22 de maig ascendia l’Everest per la cara nord, sol, sense oxigen, cordes fixes ni xerpes (els guies de muntanya) en només 26 hores, sis dies després repeteix la gesta en només 17 hores.

Carolina Clemente
 

Everest

Kilian Jornet, l’alpinista i corredor de muntanya, ha tornat a sorprendre el món amb una nova fita. Si el 22 de maig ascendia l’Everest per la cara nord, sol, sense oxigen, cordes fixes ni xerpes (els guies de muntanya) en només 26 hores, sis dies després repeteix la gesta en només 17 hores. A banda de batre un altre rècord, Kilian culmina amb la coronació del sostre del món el seu darrer projecte Summits of my life (Cims de la meva vida). El desafiament va començar el 2012 amb la voluntat de fer cim a les muntanyes més altes del planeta. Des de llavors ha arribat al Mont Blanc i Cervino (Europa), el Denali (Amèrica del Nord) i l’Aconcagua (Amèrica del Sud).

La nit del 21 al 22 de maig de 2017, Jornet completava el somni de fer l’Everest, de 8.848 metres d’alçada. L’aventura començava 26 hores abans des del camp base situat a l’antic monestir de Rombuk, a 5.100 metres, últim indret habitable en la muntanya més alta del món. El pla inicial consistia en tornar a Rombuk un cop fet el cim però un virus estomacal va obligar Jornet a donar per finalitzada la seva gesta en el camp base avançat, a 6.492 metres. El propi esportista va reconèixer que les darreres hores, a partir dels 7.700 metres, van ser dures pels vòmits que li provocava el virus i les rampes que patia a les cames. Malgrat assegurar que havia de parar sovint, Jornet va culminar en 38 hores una ruta que acostuma a completar-se en 48h.

Nascut per resistir

Abans d’afrontar l’Everest, Jornet va dur a terme un procés d’aclimatació a les alçades, on la falta d’oxigen a l’atmosfera disminueix i, per tant, el cos es fatiga més. Així, dues setmanes abans estava coronant el Cho Oyu (8.200). Sens dubte, l’entrenament és clau per a qualsevol atleta, però en situacions extremes com a les que s’enfronta Jornet no n’hi ha prou amb entrenar. El cos ha de tenir unes característiques pròpies per resistir i aquest és el cas de Kilian.

Amb 1,71 metres d’alçada i 58 kg de pes és un esportista molt lleuger. A més, atenent a la composició del seu cos, el 46% és múscul. La seva capacitat cardiovascular i pulmonar és només comparable a la d’altres esportistes excepcionals, també dedicats a esports de fons, com el ciclista Miguel Induráin. Aquestes característiques físiques impliquen que la seva capacitat de resistència sigui també més gran. Jornet es recupera molt ràpidament després d’un esforç. Al minut d’haver finalitzat l’activitat física té 110 pulsacions però als tres minuts la freqüència cardíaca ja ha baixat a les 80 pulsacions.

Els valors de la muntanya

Un esport de resistència, en què es passa molt de temps sol sotmès a un gran esforç, requereix també d’una fortalesa mental. Jornet s’autodefineix com “un amant de la muntanya” i concep l’esport com “una manera de descobrir paisatges tant interns com externs”. La felicitat no la troba en superar el desafiament sinó durant el camí que ha de seguir. Li agrada estar en contacte amb la natura, assegura que no correria mai una marató, “el silenci i la soledat”.

Un conjunt de valors guien la seva activitat física. Entre ells destaquen la senzillesa, la humanitat, un gran esperit de superació i de persecució dels somnis per sentir-se viu. “No mirem els obstacles que hem superat sinó dels que s’erigeixen davant nostre”. Qui ha estat campió mundial a les curses més dures assegura que “no es tracta de ser més ràpids, més forts o més grans sinó de ser nosaltres mateixos.” Finalment es pregunta quin és el sentit del que fa i conclou que “som persones forjades per somnis, emocions i sentiments” que ens guiaran en el nostre dia a dia.

Les muntanyes, a la sang

Kilian Jornet va néixer fa 29 anys a La Cerdanya i ha crescut en un refugi de muntanya situat a 2.000 metres d’alçada. El seu pare, que regentava el refugi; i la seva mare, professora d’esports de muntanya, li han transmès el respecte i l’amor per les muntanyes. Amb tres anys, Jornet va fer un cim de 3.000 metres a la Vall d’Aran, amb cinc va pujar a l’Aneto i als 10 travessaria els Pirineus. Abans de fer els 30 anys, ha fet cim al pic més alt del món dos cops en una setmana, sense ajut i batent un rècord de temps.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*