Refugiats, una aposta per la vida

S’entén per refugiat qualsevol persona que és fora del seu país d’origen o de residència habitual i no hi pot tornar per por de ser perseguit per motius d’ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social, orientació sexual, gènere o opinions polítiques. Així ho recull la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut del Refugiat, aprovada el 1951. Amb motiu del seu cinquantè aniversari, l’ONU va decidir establir el 20 de juny com a Dia Mundial del Refugiat i el Migrant, una jornada per recordar la situació d’aquestes persones que ho han deixat tot en la recerca d’un present i futur millors.

Carolina Clemente
 

Els refugiats esperen resposta en camps que han sobrepassat la seva capacitat i que, de vegades, no reuneixen les condicions sanitàries mínimes amb la conseqüent transmissió de malalties que això comporta. Foto: YANNIS BEHRAKIS

Després de més de 60 anys que l’Assemblea de Nacions Unides (ONU) aprovés l’Estatut del Refugiat, el món en pateix la pitjor crisi des de la II Guerra Mundial. La desigualtat econòmica, la pobresa, la fam, el canvi climàtic, els conflictes armats, especialment la guerra a Síria, han provocat que la xifra de persones obligades a desplaçar-se ascendeixi fins els 290 milions. Tot plegat posa a prova els sistemes d’acolliment i d’asil així com els valors que guien aquestes polítiques.

S’entén per refugiat qualsevol persona que és fora del seu país d’origen o de residència habitual i no hi pot tornar per por de ser perseguit per motius d’ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social, orientació sexual, gènere o opinions polítiques. Així ho recull la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut del Refugiat, aprovada el 1951. Amb motiu del seu cinquantè aniversari, l’ONU va decidir establir el 20 de juny com a Dia Mundial del Refugiat i el Migrant, una jornada per recordar la situació d’aquestes persones que ho han deixat tot en la recerca d’un present i futur millors.

Migrants econòmics i refugiats

Les persones que fugen dels seus llocs d’origen ho fan per molt diverses raons però la crisi que té lloc actualment és de refugiats i no de migrants econòmics. És a dir, fugen a causa de conflictes o vulneració dels drets humans i no per situacions de pobresa. Segons l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), hi ha un total de 65,3 milions de persones refugiades de les quals 21,3 milions haurien buscat protecció internacional en un altre país i 40,8 milions són desplaçats interns, és a dir, s’han establert en un indret més segur dins del seu propi país.

A aquests 65,3 milions de persones cal sumar 224 milions més que, segons l’ONU, han deixat les seves llars per motius econòmics. En total, doncs, 290 milions de persones han abandonat casa seva en busca d’un futur.

L’Àfrica, el Pròxim Orient i Àsia són les zones que més persones refugiades generen i, a la vegada, les que més en reben. Aquestes regions pateixen conflictes internacionals com és el cas de l’Afganistan, l’Iraq i el Iemen; guerres civils com les de Síria, Somàlia, Sudan del Sud o República Democràtica del Congo, i situacions de violacions sistemàtiques dels drets humans, com ara Eritrea o Nigèria. El 40% dels refugiats es troben a l’Àfrica, el 32% a Europa i l’11% a l’Amèrica del Nord.

El mar com a via d’escapament

L’estiu del 2015 un gran flux de persones van arribar per terra a les portes d’Europa fugint de les barbàries bèl·liques, la majoria escapant de la guerra a Síria, que va començar el 2001. La reacció del vell continent va ser la del tancament progressiu de les fronteres pel que van obligar els refugiats a buscar alternatives per accedir a Europa. Creuar el mar s’erigia com a l’única opció viable amb tots els perills que això comporta. En primer lloc, arriscar les seves vides i, en segon, destinar molts recursos a obtenir plaça en una barcassa gestionada per les màfies.

Com a conseqüència d’això, el 2016 ha batut el trist rècord de ser l’any en què més persones han mort intentant travessar el Mediterrani en una de les tres principals rutes d’accés a Europa: de Líbia cap a Itàlia, de Turquia cap a Grècia i del nord d’Àfrica cap al sud d’Espanya. Segons l’ACNUR, fins el novembre de 2016, 4.000 persones van morir al mar. Una xifra que ascendeix a 32.000 des de l’any 2000.

Diferents col·lectius de defensa dels drets humans demanen als governs dels diferents països que habilitin vies segures d’accés a Europa. D’aconseguir-ho, no només es reduirien les morts al mar sinó que es podria fer un repartiment més igualitari de les persones que arriben. D’aquesta manera, països com Itàlia i Grècia no estarien tan desbordats pel volum de refugiats que reben les seves costes. A més a més, els traficants amb els que concerten els viatges deixarien de treure’n profit de la desesperació.

Acolliment dels refugiats

A la Unió Europea (UE) hi viuen un milió de refugiats, xifra que representa el 7,6% del total mundial. El 2015, Europa es va comprometre a reubicar 160.000 refugiats en dos anys. Segons dades de la pròpia UE es van habilitar 4.200 places d’acollida i se’n van reubicar 272 persones.

El ritme d’acolliment tampoc és més alentidor a Espanya. Fruit dels pactes de 2015, es va comprometre a rebre 10.772 persones refugiades. A hores d’ara només ha reubicat un 4,7% del total.

Mentre no es concreta l’acolliment, les persones refugiades esperen resposta en camps de refugiats que han sobrepassat la seva capacitat i que, de vegades, no reuneixen les condicions sanitàries mínimes amb la conseqüent transmissió de malalties que això comporta. A mesura que passa el temps s’està privant a aquestes persones de refer les seves vides i d’una educació bàsica, en el cas dels nens.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*