La immortalitat del jo digital

Qui no ha buscat el seu nom i cognom a la xarxa? Qui no s’ha sorprès de la quantitat d’informació que apareix sobre nosaltres? Quantes fotos i dades personals es poden obtenir només fent una senzilla cerca? Quant de temps roman aquesta informació a Internet? Què passa amb la nostra petjada digital quan morim? Aquestes i d’altres preguntes sorgeixen a mesura que l’ús de les noves tecnologies conquereix el nostre dia a dia.

Carolina Clemente
 

Qui no ha buscat el seu nom i cognom a la xarxa? Qui no s’ha sorprès de la quantitat d’informació que apareix sobre nosaltres? Quantes fotos i dades personals es poden obtenir només fent una senzilla cerca? Quant de temps roman aquesta informació a Internet? Què passa amb la nostra petjada digital quan morim? Aquestes i d’altres preguntes sorgeixen a mesura que l’ús de les noves tecnologies conquereix el nostre dia a dia.

Sens dubte, la seva irrupció a la nostra societat està canviant de dalt a baix les relacions humanes i la gestió d’aquests vincles. Degut a la celeritat de les innovacions, la legislació sovint s’ha d’adaptar a la nova realitat, reconeixent figures que fins el moment no existien. És el cas de l’hereu digital, és a dir, la persona que es faria càrrec de la nostra presència a Internet en cas de mort o incapacitat. Fins ara tot això es gestionava a través dels testaments però avui en dia la desaparició física de la persona no implica la desaparició digital. Per aquest motiu, aquest mes de juny el Parlament ha aprovat amb el vot favorable de tots els grups la llei de voluntats digitals. Es tracta d’incloure al testament la persona que s’encarregaria de gestionar la petjada digital segons la voluntat del difunt.  

Les atribucions que recull la Llei per a l’hereu digital són les mateixes que existeixen per a un hereu ‘tradicional’. En el cas digital, però, es preveuen cinc àmbits d’actuació: les comunicacions electròniques, els comptes a les xarxes socials, el magatzem d’arxius al núvol o els serveis i dominis de la persona difunta.

Obligació de protegir els menors

La llei de voluntats digitals estableix que els pares tenen l’obligació de protegir els menors d’un ús inapropiat d’Internet. Per aconseguir-ho es contempla la possibilitat de restringir o prohibir l’ús d’Internet si implica un risc per al jove. 

La nova norma no només té en compte la protecció dels menors. A més a més, la llei admet que els menors poden no haver fet un testament perquè no tenen un patrimoni físic però, en canvi, sí que en tenen un de digital ja sigui per ser usuaris actius a les xarxes o per tenir arxius al núvol. Per patrimoni digital s’entén la presència que es pugui tenir en qualsevol de les cinc àrees que recull la llei. Per tal de gestionar aquest patrimoni digital, el Govern ha creat un registre de voluntats digitals. Qualsevol que tingui la signatura digital pot designar el seu hereu telemàticament des de qualsevol ordinador.

 

Gestió aliena o tancament definitiu

Algunes xarxes socials ja preveien l’escenari en què l’usuari morís. Per exemple Facebook dóna l’opció als propietaris del compte de designar el que anomenen ‘contacte de llegat’. Es tracta d’un amic que en cas de desaparició gestionaria el compte. Un cop Facebook és informat de la mort d’un usuari, la seva pàgina es convertiria en una mena de memorial i el contacte de llegat rebria una notificació. Tot i poder gestionar un compte aliè té unes atribucions limitades. Podria escriure un missatge però mai fent-se passar per l’usuari difunt. També se l’habilita per canviar la foto de portada, la de perfil i acceptar sol·licituds d’amistat.

La funcionalitat del contacte de llegat es pot habilitar des de l’opció de preferències indicant el contacte escollit.

A banda del contacte de llegat, Facebook també dóna l’opció del tancament definitiu de la pàgina del difunt.

Dret a l’oblit

Quan fem ús de les noves tecnologies fem servir el terme ‘navegar per Internet’, justament perquè la infinitat de links que apareixen a les informacions ens porta a visitar diferents pàgines que, d’altra banda, potser no hauríem conegut. Aquestes possibilitats, però, també tenen la seva cara fosca. Com controlar la informació que recull la xarxa? Com esborrar continguts? Precisament per la dificultat de fer desaparèixer la nostra petjada digital s’enarbora el dret a l’oblit. Aquest està relacionat amb la protecció de dades personals, el dret a l’honor, la intimitat i la imatge però també pot xocar amb el dret a la informació i l’expressió.  

Un dels gegants de la xarxa, el cercador Google, va haver d’enfrontar-se a la petició d’usuaris que exigien que el seu nom no aparegués a Internet. El cas va arribar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que finalment va reconèixer el dret a la intimitat dels usuaris sempre i quan els fets amb els que se’ls relacionava no fossin rellevants. Fruit d’aquesta sentència, Google facilita als usuaris un formulari per demanar la retirada de les dades que hagin quedat obsoletes per tal de què no apareguin a les cerques. Els sol·licitants han de demostrar la seva identitat i aportar enllaços a la informació que volen que desaparegui. De la mateixa manera, Google verifica que no existeix un interès general per mantenir la informació als seus arxius. Aquest podria ser el cas d’informació vinculada amb escàndols o casos de corrupció, per exemple.

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*