L’herència política de les primeres eleccions post-franquistes

El 15 de juny de 1977, Espanya celebrava les primeres eleccions després de la Segona República. Ara fa 40 anys d’aquells comicis, els mateixos que el país va patir la dictadura del general Francisco Franco. Aquest primer indici de normalitat democràtica estava molt condicionat per les quatre dècades de repressió i manca de llibertats. Aquell context polític, social i econòmic va determinar els resultats electorals. Avui en dia, som hereus dels objectius primordials que es va marcar el Govern escollit.

Carolina Clemente
 

 

El 15 de juny de 1977, Espanya celebrava les primeres eleccions després de la Segona República. Ara fa 40 anys d’aquells comicis, els mateixos que el país va patir la dictadura del general Francisco Franco. Aquest primer indici de normalitat democràtica estava molt condicionat per les quatre dècades de repressió i manca de llibertats. Aquell context polític, social i econòmic va determinar els resultats electorals. Avui en dia, som hereus dels objectius primordials que es va marcar el Govern escollit.

Context social i polític

Només feia un any i mig que el dictador havia mort, el 20 de novembre de 1975. Amb ell expirava també la dictadura però tota l’estructura de poder que s’havia creat durant 40 anys no podia desaparèixer d’un dia per l’altre. Franco havia establert en la seva Llei de Successió a la Prefectura de l’Estat la continuïtat del seu llegat ideològic a mans del llavors monarca Joan Carles I. I així ho va jurar “ per Déu i sobre els sants evangelis, complir i fer complir les lleis fonamentals del regne i guardar lleialtat als principis que informen el Moviment Nacional”, en la seva designació. Més tard, el rei nomenaria un president del Govern perquè iniciés els canvis necessaris per aconseguir la transició política.

Malgrat la mort del dictador, tot l’aparell militar que el recolzava no va ser depurat així com tampoc les persones que havien format part dels seus ministeris. Lluny d’això es va aprovar una llei d’amnistia que ha impedit jutjar els responsables de la dictadura. L’Església, on grans sectors abraçaven el franquisme, continuava ostentant molt poder. Tot i això, poderoses passes s’adreçaven cap a una democràcia. L’abril de 1977 es va legalitzar el Partit Comunista (PCE), fins llavors prohibit i importants dirigents van tornar de l’exili.

Aposta per la moderació

El juliol de 1976 Joan Carles I va nomenar president del Govern espanyol Adolfo Suárez. Aquest va rebre per encàrrec convocar les corts per celebrar unes eleccions democràtiques i redactar una constitució que culminaria amb la reforma política del franquisme. Suárez va crear una coalició de partits de centre dreta o liberals sota el paraigües de l’anomenada Unió de Centre Democràtic (UCD), amb la que es va presentar a les eleccions.

La decisió de la ciutadania aquell 15 de juny de 1977 va ser en favor de la moderació. Amb una participació del 80%, l’UCD va guanyar els comicis per una àmplia majoria. Va aconseguir 165 escons i només es va quedar a 11 diputats de la majoria absoluta. En segon lloc, s’erigia el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), dirigit per un jove Felipe González, amb 120 escons.

A molta distància en vots se situava el tot just legalitzat Partit Comunista, liderat per Santiago Carrillo, amb 20 escons i amb 16 els hereus del règim, l’Aliança Popular de Manuel Fraga.

UCD i PSOE, doncs, van ser els dos partits majoritaris escollits per la societat per capitanejar la transició entre la dictadura i la incipient democràcia.

Objectius primordials

El president sorgit de les urnes va posar sobre la taula quatre “grans temes prioritaris”. En la seva presa de possessió va parlar de la redacció de “la nova Constitució amb l’adequació substancial sobre drets i llibertats públiques del nou sistema democràtic, la reconciliació nacional, la superació de la crisi econòmica i l’establiment d’un marc inicial transitori per a les autonomies”.

Per a la redacció de la Carta Magna es va crear un grup d’experts i el projecte de Constitució que van elaborar es va votar en referèndum el 6 de desembre de 1978. El 87,78% de la població va ratificar-la i des de llavors és la norma suprema de l’ordenament jurídic espanyol.

Herència política actual

Actualment, encara som hereus polítics d’aquests fets. Socialment i política existeix un debat sobre la necessitat de modificar la Constitució per donar cabuda a noves realitats que el context de la Transició no permetia.

De la mateixa manera, encara estan per tancar els grans temes primordials que citava Adolfo Suárez en el seu discurs d’investidura. Pel que fa a la reconciliació nacional, tot i haver una llei de Memòria Històrica, encara hi ha moltes fosses comunes de la Guerra Civil espanyola que no han estat exhumades. A més, moltes víctimes reclamen reconeixements i reparacions per haver patit el franquisme així com la nul·litat de sentències judicials franquistes. Plaques i monuments de persones vinculades al règim encara es troben als carrers de l’estat espanyol així com el Valle de los Caídos s’erigeix com un indret d’exaltació del franquisme.

Finalment, l’agenda política actual també dóna per esgotat el model de les autonomies com a sistema organitzador de l’Estat.

 

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*