No oblidem!

A la recerca d’un per què impossible

Carolina Clemente
 

Foto: Robert Bonet

Per què?

L’ombra dels atemptats de Barcelona i Cambrils plana sobre l’inici d’aquest nou curs 2017-18. Què va portar a uns joves a cometre tal barbàrie? En què vam fallar com a societat? Com a individus? Què hem de fer perquè no es repeteixi? Moltes preguntes vénen al cap per intentar entendre què va succeir i si els senyals d’alerta van passar desapercebuts. Però sobretot una contundent i recurrent pregunta: “Per què?” I precisament des de la revista que porta aquesta qüestió per capçalera hem triat un recull d’articles per reflexionar sobre diferents aspectes vinculats amb els atemptats. L’objectiu no és tant trobar respostes com alimentar el debat en pro d’aconseguir accions encaminades a construir una societat més inclusiva.

Integració i radicalització

La comunitat docent és un dels col·lectius que se sent més interpel·lat. Tot i això, tal i com recollia el diari de l’educació, aquesta “ tendència docent a interrogar-se sobre què ha fallat en el sistema educatiu d’integració queda matisada per les veus d’alguns experts, que demanen prudència a l’hora de revisar un model de cohesió escolar a partir d’un cas tan extrem de radicalització islamista, encara irresolt i que està molt lluny de ser estès socialment”. (Diari de l’educació 06/09/2017)

En moments difícils, com els posteriors als atemptats de Barcelona i Cambrils cal recordar que “ara no és moment de qüestionar l’educació, sinó d’enfortir-la. Hem de veure el got mig ple: la integració és una realitat arreu de Catalunya, hi ha voluntat d’entesa més que no pas de crispació. I el que no pot succeir mai és que els terroristes facin dubtar o s’emportin el gran treball que han fet professors, educadors i mediadors per estendre els valors de la convivència, el respecte i la solidaritat”. Josep Miquel Arroyo.( L’Educació d’adults per combatre la por, El diari de l’educació 30/08/2017)

De fet, el cas de Ripoll no compleix amb els patrons de radicalització que sí s’havien donat a França, per exemple. Jordi Moreras, antropòleg de la Universitat Roviri i Virgili i expert en comunitats musulmanes, apunta que “no existeixen generacions gihadistes (…) i tampoc es pot explicar la radicalització com a resultat de la combinació entre desesperació i pobresa”. Sinó que “l’interrogant que hem de resoldre se situa en el dèficit de socialització entre aquestes generacions (…) Per què han fracassat les institucions socials i comunitàries a l’hora de crear pertinences atractives per aquests joves?”. En aquest sentit, “aquest islam que renega de la seva pròpia història es projecta sense competència com a únic horitzó de sentit per a les poblacions musulmanes europees” ( ¿Por qué unos jóvenes se radicalizan y otros no? Jordi Moreras, 07/2015. Notes internacionals CIDOB 123.)

“Hi ha una nova religió, diferent de la dels nostres pares, dels nostres avis, que s’està escampant. És un islam reaccionari, que nega la seva pròpia diversitat, que fomenta l’odi cap al no musulmà, que vol colonitzar totes i cadascuna de les esferes de l’individu”. “Proposa als creients més desarrelats una utopia a l’abast, una adscripció identitària segura i una pertinença sense matisos.” Argumentava l’escriptora d’origen marroquí, Najat El Hachmi. (Jo sí que tinc por, Najat El Hachmi, El Periódico, 19/08/2017)

Foto: Robert Bonet

Sentiment identitari

En els dies posteriors als atemptats, es va parlar molt de la construcció de la identitat dels joves d’origen estranger, sobre tot dels anomenats immigrants de segona generació. És a dir, joves nascuts a Catalunya, o que van arribar de molt petits, però de pares vinguts de fora de Catalunya. Per qualsevol jove, la construcció de la seva pròpia identitat és un procés difícil i de vegades contradictori entre la tradició familiar i la realitat social. És en aquest punt on poden acceptar i conviure amb les dues identitats o trencar amb una d’elles desenvolupant sentiments d’odi envers l’altra.

“No deixaré que la paranoia que ells mateixos han sembrat em faci traçar una línia inexistent, una separació que ja he esborrat des de fa temps entre ‘nosaltres’ i ‘vosaltres’. (…). “No aconseguiran, de nou, que comenci a mirar al meu voltant per esbrinar qui em mira d’una forma diferent.”, reflexionava El Hachmi a l’article Jo sí que tinc por.

“Al davant de processos lents i costosos, profundament reflexius en un món caracteritzat per la volatilitat, la incertesa, la complexitat i l’ambigüitat entren en joc els discursos directes, simples i lineals que prometen solucions simples a problemes enormement complexos”. “Aquests discursos poden arribar a ser letals” assegura el psicopedagog Jaume Alzina Seguí (Mirades, identitats i responsabilitats compartides, 25/08/2017). Aquesta mena de discursos poden fer caure en la radicalització però també en qualsevol banda, secta o el consum de drogues.

D’altra banda, també hem de tenir en compte les actituds que, moltes vegades inconscientment, generen un sentiment d’exclusió, de marginació, de sentir-se diferent i, en definitiva, de racisme. “La tasca que tenim per endavant per combatre la xenofòbia, prevenir el proselitisme radicalitzat i construir una societat realment igualitària en què tots tinguem les mateixes oportunitats i els mateixos drets i obligacions és ingent. Juntament amb les pancartes amb el lema ‘No tinc por’ s’ha de reivindicar amb força les que demanen pau i treballar dia a dia per la igualtat, ja que si visquéssim en una societat regida per polítiques socials i econòmiques que busquessin realment l’equitat, seria molt més difícil trobar candidats per realitzar actes tan cruels com els que hem viscut”.(Una societat que genera violència, El Periódico, 13/09/2017)

Najat El Hachmi, comentava també en un dels seus articles què difícil és la integració i la importància que aquesta sigui un procés compartit tant per qui arriba com per qui acull. “Si has de manifestar la teva gratitud a la societat on van arribar els teus pares fa més de tres dècades, on han treballat i pagat impostos, on has anat a escola i has crescut, t’has emparellat i has tingut fills, on no recordes gairebé mai que vas néixer fora d’aquí, és que la teva integració és un procés amb prou feines embastat. I no perquè no tinguis clar que aquest és el teu lloc sinó perquè encara hi deu haver molta gent que deu creure que l’espai que ocupes o és temporal o és d’inferioritat”. “La ciutadania integrada és això, formar part del món immediat en què vius i no estar pensant sempre en un passat remot o en una possible vida paral·lela en un país diferent o creure que el teu lloc ha de ser de segona.” (Najat El Hachmi, O integrats o agraïts, El Periódico, 11/09/2017). Per aquest motiu, El Hachmi conclou que “la integració, que pot donar-se d’una manera natural quan som petits, necessita una actitud activa i perseverant quan som grans”. 

Foto: Sandra Lázaro

Gestió de les emocions

Atemptats com els de Barcelona no ajuden a tenir una actitud conciliadora perquè les emocions esclaten i sovint no deixen espai per a la reflexió. Per això és tan important saber reconèixer la ràbia, la por, l’odi, la inseguretat i, un cop detectades saber gestionar-les. D’aquesta manera, s’evitaran conductes agressives i irracionals. “Massa sovint neguem la part fosca que tots tenim. Ens costa reconèixer l’enveja i l’odi. Si som conscients que tenim sentiments negatius és un primer pas per gestionar-los i desactivar-los”, argumenten dues educadores que han creat un projecte perquè els alumnes expressin els sentiments que els ha generat l’atac. (Com gestionar les emocions dels adolescents després dels atemptats, Diari Ara, 03/09/2017).

Reflexionar sobre aquests sentiments sense prejudicis i en una actitud d’escolta activa és cabdal per alliberar les emocions negatives. A més també és necessari un procés de dol que portarà a la progressiva tornada a la normalitat. “Superar la por és la primera victòria davant el terrorisme per part dels ciutadans. Podem tenir por, però hem de tenir més dignitat que por. (…) No es pot viure amb la condemna de l’odi (…) Però el dolor es pot cronificar, quedar-se dins per sempre, en un dol interminable. Per evitar-ho és fonamental la reacció de les institucions, el reconeixement i suport sostingut en el temps per part dels altres”.  (José María Calleja, Vencer a la muerte y al miedo, El País, 21/08/2017).

Malgrat tot sempre quedaran preguntes sense resposta i l’etern per què en la mirada. Com apuntava Patricia Soley- Beltran (Diario de un duelo, El País, 21/08/2017) “honrarem les víctimes (…) i mirant de front els assassins els preguntarem, què heu aconseguit?”.

 

Foto: Sandra Lázaro

Deja un comentario.

Tu dirección de correo no será publicada.


*